D'una banda, recordar dos mesos màgics i càlids al costat de gent estimada i veure món, gent, paisatges, cultures diferents, compartir de tot, rebre amor i més amor. D'altra banda, creuar-te amb una persona per casualitat, en una nit freda, al final d'un gran viatge, i començar a parlar-hi, a compartir, a sentir. Res més, només sentir la química entre els dos. Són les meves persones preferides, aquelles que en la seva mirada veus transparència, bondat, vitalitat...quantes coses es poden veure en una mirada, déu meu. Fins i tot els gestos, les paraules...tot. Saps que aquella persona val la pena. Al parlar-hi és com si la pell desapareixés i fossin les ànimes les qui parlessin, de cor a cor. No ho sé, és una sensació molt estranya d'explicar. La sento amb poca gent, potser només amb aquella que intento guardar en capsetes dins meu, o almenys la seva essència, la petjada que deixen en mi. I just en el moment en què l'altra persona també exterioritza les seves sensacions i confirma aquesta química, és com si tot girés en harmonia. Ja pot haver-hi soroll al bar, crits, música, la televisió, gent borratxa o molta son, que res pot interrompre aquelles converses, mirades i derivats. Però saps que aquells moments estan arribant al final, malgrat acabin de començar. I s'acaben, i no passa res però alhora has sentit molt. I marxes a un altre país i ja mai més es tornarà a repetir allò, només aquelles parets seran el testimoni del que va passar, que no va ser res, però ho va ser tot. Efímer. Serà aquesta la culpable de donar-hi tant de color a fets que potser no són tan rellevants? No ho sé, tampoc ho vull saber. És fantàstic quedar-te amb aquesta sensació, mig d'incertesa, però de total felicitat. Fins i tot, potser és millor que aquests moments es quedin congelats, per sempre, per no espatllar-los. Qui sap. Nothing lasts forever.
Anhelo sentir-me així, lliure, despreocupada, intensa. Les sensacions que em transmet estar solta pel món, fusionar-me amb la gent i els paisatges. És com si les barreres, les fronteres, desapareguessin, i pogués relacionar-me molt millor amb tot i tothom, com si la meva ment s'aixamplés, com si la meva ànima absorbís molt més cada moment. Potser pequè viatjar també és efimer ens deixa amb tan bon regust de boca i et converteix en addicte, perquè col·lecciones moments efímers. També de dolents, però acaben predominant els bons, els riures, les anècdotes, les persones increïbles. D'alguna o altra manera et canvia...et modela, et fa adonar de moltíssimes coses, et fa agafar confiança, amb tu, amb el món, amb la humanitat.
Una nova manera de viatjar que fins ara era desconeguda, temuda, fins i tot. Atrevir-te i endinsar-te en una petita aventura que penses tornar a repetir el més aviat possible. Acostumats a agafar avions i estar a la destinació en poques hores, ara el pes important recau en el camí, no pas en la destinació. En tot allò que ens perdem quan viatgem amb avió o tren, en les persones que hi ha pel mig, les ciutats i pobles del camí, les dificultats per aproximar-te al destí, els cops de sort que et passen, cada sensació a flor de pell. I el més increïble? Adonar-te que al món hi ha moltíssima més gent bona que no pas dolenta. Es diu ràpid, però més cert impossible.
Potser vull fugir de la meva realitat amb aquest anhel de veure i conèixer món, molta gent em diu. Pot ser. Només em limito a seguir impulsos que em vénen des de dins, sento l'anhel de conèixer més gent fantàstica de la qual aprendre, compartir, omplir-me; de fixar-me en tot de detalls del camí, pobles, cartells, paisatges, maneres de fer, cases...coses que em facin traslladar a móns diferents. Per què vull viure sempre amb el mode "en moviment" sempre encès? Per què no vull deixar mai de quedar-me sense alè? No em conformo amb el que tinc? Amb la gent que tinc, el poble i la ciutat on visc, les activitats que faig? No em preocupa gaire no saber la resposta...només visc aquesta vida i sé que si segueixo els impulsos i les emocions, encara que m'equivoqui, no me'n penediré mai. Potser és només qüestió de caràcter, d'aficions. Qui sap. Estimo tot el que tinc i el que faig, però això no m'impedeix sentir la necessitat d'estimar gent i llocs que sé que hi ha allà fora esperant que ens creuem.
Ara bé, a la tornada, en aquests moments, tinc ganes de capbussar-me en mi mateixa, sortir a passejar, pensar, prendre el sol, escoltar música, llegir...i parlar amb mi, sobre el que visc, i sobre on vull anar.
Per què se'm torna a passar pel cap la idea de deixar els estudis? Fins i tot abans del viatge? Què és el que no m'omple del que estic estudiant? Sento que no m'aporta gaire, que no aprenc tot el que m'agradaria. M'agradaria que m'omplís, però sobretot, m'agradaria que la por no fos qui em privés de prendre qualsevol decisió, sigui quan sigui, sigui quina sigui. Estic aquí per aixecar-me la majoria dels meus dies amb ganes de començar la jornada amb un somriure i alegria a dins. I cada nit, al marxar al llit, preguntar-me si viuria com ho fet avui si la setmana vinent hagués de morir. I no, no cal anar a extrems. I és que...nothing lasts forever.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada