descobreix (te)

En altres entrades d'aquest blog he comentat un dels motius pels quals escric i faig fotografies, que no és altre que congelar moments. Fotografiant allò que està passant en un moment determinat i escriure allò que visc i sento, també en un moment determinat, amb la ingènua mania de pensar que així potser es guarden dins una capseta i podré reviure aquests moments un altre cop. Ja no faig tantes fotografies, ni escric tant, vol dir això que he deixat de viure moments dignes de ser capturats? Ni de bon troç. Crec que al contrari, en visc masses, masses per poder-los capturar i descriure a la perfecció, i quan em sento en un moment així, penso en com podria congelar-lo, i és llavors quan aquesta necessitat es difumina. Desapareix. I arribo a la conclusió que no cal, que més val prestar tota l'atenció al moment present. La ciutat i viure sola m'està modelant, en moltíssims aspectes. Hi ha tantes coses a fer i veure a fora que ni se'm passa pel cap passar-me una o dues hores d'una tarda davant l'ordinador escrivint i plasmant pensaments i sensacions. "Ja ho faré", penso, encara que tingui moltes coses a dir i sàpiga l'agradable sensació que em produeix escriure sobre temes lliures. Cada tarda és submergir-se en un indret nou, cada tarda m'arriben inputs de totes direccions, hi ha tanta gent, tants racons, tants edificis, tantes olors, tants cels diferents, tants detalls per captar...que em perdo. I m'encanta. Sortir al carrer em fa obrir la ment, em desperta. Potser abans això m'ho proporcionava el fet d'escriure. Ara també, però en diferent grau. Sento que hi ha tantes coses a dir que si em proposés escriure-ho, me'n deixaria més de la meitat. Els meus pensaments es barregen entre sí, amunt i avall, cada dia són sensacions noves que canvien i no sé com descriure-les. D'altra banda, sento que em dedico molt més temps a mi. Les tardes de dilluns a dijous són regals que em faig a mi mateixa, inclús els dimecres, quan acabo el voluntariat a les 8, aen lloc de tornar a casa psoo direcció algun racó del barri i em deixo perdre. Xerrades, conferències, llibreries, cafès, platja, carrers, catedrals, balcons, terrasses, parcs, muntanyes, botigues, barris...I quan penso que conec tot, desenes de portes s'obren davant meu i m'ho desmenteixen. 

Ara que el sol no marxa fins les 9 del vespre, em sento incapaç de tornar a casa abans d'aquesta hora, prefereixo agafar la bici i perdre'm per on sigui, el Born, la Barceloneta, el passeig marítim, ciutat vella, Montjuic, Gràcia...perdre'm entre els turistes. No sé si és el bon temps el que m'impulsa a passar-me el dia al carrer, la càlida brisa que sento a l'anar en bici, els raig de sol entre els edificis i els arbres, que fan la ciutat més bonica, les postes de sol rere el Tibidabo que veig des del passeig. És com si...la sentís molt meva, la ciutat, com si no hi haguessin límits, com si sempre pogués descobrir algun racó nou. Potser per ser capaç d'estimar racons d'arreu del món, primer has de saber estimar i valorar el que tens. I és que no m'estranya veure la immensa quantitat de turistes que hi ha per tots els carrers de la ciutat, i lo enamorats que queden quan la visiten: el sol, el clima, la platja, el menjar, la gent, l'arquitectura! Sí, ho té tot. No és ni molt gran ni massa petita. 

Durant aquest curs he hagut de fer un parell de viatges alguns dijous al migdia de Barcelona a Girona directament a causa del dentista. Una d'elles va ser ahir. Un cop vaig ser fora de la clínica tenia dues opcions: tornar a l'estació o passejar. Vaig decidir perdre'm pel Barri vell i vaig arribar fins a la part superior de la catedral. Allà em vaig asseure, d'esquena el sol i amb una brisa molt agradable que em venia de cara. Hi havia una noia que feia polseres artesanals al meu cantó i un músic una mica més enllà. Vaig estar-me una mica més de mitja hora, allà, sense fer res, sentint la brisa, escoltant el so de la guitarra, parlant amb ells dos i amb un altre músic que va venir més tard, sense cap mena de pressa, sense soroll. Vaig sentir tantíssima pau i armonia! El canvi de ciutat és brutal, el soroll permanent del tràfic desapareix, les onades de turistes també, però continua sent una ciutat. Tot més proper, més familiar. Dues ciutats que innevitablement comparo, però que efectivament és absurd fer-ho. Les dues em tenen captivada i no em cansaria mai de perdre'm pels seus carrers. Penso en tota la gent que viu tant a una com a l'altra ciutat i no valora el que té, que no coneix probablement molts dels seus racons, que no té la mirada activada en apreciar els detalls que té més a la vora. Una llàstima. Com pretenem valorar altres països si no valorem ni el que tenim? Si ni tant sols coneixem la història dels seus edificis? 

Hi ha tant per fer i no en som gens conscients...i quant més fas, més por tens que no puguis arribar a fer tot el que t'agradaria perquè descobreixes a cada passa coses noves. Cada porta que obres se n'obren tres més a dins.