einmal ist keinmal

Eduardo Galeano.

 ~ ~ ~

Hi ha dies que perdem l'equilibri i caiem en un got d'aigua. A priori sembla que nosaltres som els que dominem un got d'aigua, però a vegades és aquest objecte no gaire gros el que ens pot controlar. Caus i t'ofegues, sents que no pots nedar, l'aigua et satura i lluites contra ella de totes les maneres possibles. Esgota. 

Altres, en canvi, sents que balles sobre la superfície líquida. És com...sentir-se pesat, o sentir-se lleuger. Què és millor? 

Feia uns quants mesos que no sentia aquesta pesadesa al meu cos i més endins, que no sentia com un pes invisible m'estirava dels peus, que em pujaven tant els colors i les emocions les sentia (massa) a flor de pell de manera caòtica. Feia moltíssims dies que no em sentia inestable. Apàtica. Vulnerable. Perduda. Trista. Feia massa que no plorava de debò, pels motius que fossin. Això és el de menys, la qüestió és exterioritzar, sentir-se viva. Sóc conscient que la tempesta és un estat transitori i que de seguida, tard o d'hora, vindrà la calma, però els dubtes m'avassallen i penso en la por de perdre la meva integritat, de perdre tot el que he construit que em fan ser com sóc. Por que la por s'apoderi de mi. Però no, les coses han canviat i sóc capaç de navegar per la mar tumultuosa que hi ha dins el got d'aigua amb calma i una mica de serenitat, tinc més paciència que abans, però encara em queda molta per aconseguir, tinc més fe...sí, fe. En mi. Tinc altres ambients que també me la fan recuperar, d'allà on menys m'ho espero. Les sensacions no canvien, només canvien els moments i les persones. I no n'estic gaire segura d'aquestes últimes. Trobar la serenor en coses que abans potser no tenia. I deixar que la tempesta descarregui, sabent que tot tornarà al seu lloc, mica en mica, sense forçar res, sense demostrar res. L'apatia que encara sento i la falta d'energia i autoestima poc a poc anirà tornant. Reconec que trobava una mica a faltar sentir tota aquesta remor dins meu, treure la sensibilitat que sempre m'ha caracteritzat i l'inestabilitat que tant em freqüenta. Perquè fins i tot en els moments més baixos hi ha escuses per valorar la bellesa del meu voltant.

El dia de Sant Jordi, per exemple, vaig sentir la tempesta dins meu a mesura que passaven les hores, pel motiu que fos, tampoc ho sé ben bé, suposo que per un cúmul de circumstàncies irracionals de les que ara no acabo d'entendre, però malgrat això, malgrat sentir-me pesada, com si arrossegués peses de 5 kg a cada peu i tingués l'ànima bastant a trossets i els ulls humits a cada moment sense saber perquè, sentia necessitat de moure'm, de trobar bellesa en algun racó. I la vaig trobar, a cada carrer: gent radiant passejant encara cap a les 8 del vespre, últimes roses a les parades lluitant per la seva venda a preus baixos a base de crits ben originals, gent que s'apressurava per remenar els llibres que els botiguers ja volien endreçar, homes i dones amb roses i bosses de llibres a les mans. Tothom tenia almenys una rosa a la mà! Era preciós observar allò! Saber que algú havia pensat en una altra persona. El vermell, el color de la passió, de l'emoció, de la vida, per a mi. Pètals per les voreres, aroma de pàgines noves de llibre a cada carrer. I anar baixant per la Rambla, amb l'ànima descomposta, però gaudint de cada detall. Allò em feia seguir, juntament amb una bona companyia que feia dividir la tristesa. M'agradava sentir el fred a la cara cap a aquella hora del vespre, i comparar-la amb la calor que feia al matí, quan estava a l'altra part de la Rambla amb pantaló curt i samarreta curta. Encara tenia la cara vermella d'aleshores. Bé, cada Sant Jordi és diferent. El que no canvia és el fet que sigui un dels millors dies de l'any.

Segueixo navegant per un mar encara una mica enfurismat que em fa marejar. Però sé que aviat vindrà la clariana. Fins i tot havia perdut el seu valor quasi!

"El hombre nunca puede saber qué debe querer, porque vive solo una vida y no tiene modo de compararla con sus vidas precedentes ni de enmendarla en sus vidas posteriores"