-Segur, em ve de gust caminar.
-D'acord, d'acord, fins ara.
-Fins ara!
De les últimes nits d'estiu, però freda, on de camí em vaig trobar un home gran amb bastó ajagut en un escaló d'una casa, davant la residència on s'hi està. No sé com vam començar a parlar, però ens hi vam estar una bona estona, comentant el temps, les sensacions qu li produïen aquell carrer, la residència, el que faríem després,els nostres noms, etc. Ens vam donar la mà amb un gran somriure i prometent-nos que ens tornaríem a veure aviat per allà, un altre vespre. Jo vaig seguir el meu camí i ell restà ajagut al mateix lloc, però amb els nostres cors molt més alegres que deu minuts enrere.
Estupidesa? Potser sí. Però aquella vivència em va revel·lar molt, moltíssim: estem tan acostumats a viure amb el mode ràpid les nostres vides que infinits detalls se'ns passen per alt. Si hagués anat amb cotxe aquell vespre fins a casa seva no m'hagués trobat aquell home i m'hagués fet somriure d'aquella manera. Sempre amb presses i competint per la velocitat, el més ràpid, el més curt, quan abans millor. Hem oblidat apreciar el slow mode de viure, fixar-se en els detalls del dia a dia, de les petites coses, de prestar atenció al present i gaudir-ne de veritat, encantar-se amb les coses més minimalistes. És com si busquéssim nosequè en el futur, alguna cosa que ens pogués omplir i no volguéssim aturar-nos i assaborir el present, potser perquè no ens agrada, potser perquè no ens omple. Però no és el present l'únic que tenim? L'única cosa que ens pot omplir? Llavors vaig entendre una de les coses més importants que he après fent el camino de Santiago: saber estar en el present, limitar-se a viure en aquell precís instant.
Els primers dies només feia que pensar en la meta, en arribar a Santiago, en com seria la ciutat, amb qui arribaria, com, quan...pensar massa en el temps, en les etapes, en els dies, però al cap de res això va ser el que menys em va importar. Quan vaig anar construint la meva família vaig començar a ser conscient de que el millor era el dia a dia amb ells, des del moment en què ens aixecàvem a les 5.30 del matí fins que anàvem al llit a les deu la nit. No importava el dia següent, en absolut, només parlàvem, rèiem i ens sorpreníem amb el paisatge. Prestàvem atenció al nostre voltant, al nostre cos, als paisatges, a la gent...I pas a pas. Molts cops veia bicicletes, o cotxes, i nosaltres anàvem a peu, poc a poc (polai polai -swahili-), donant importància a cada passa. Tot es torna tan relatiu, tan bàsic i simple. Tot es redueix a tu, a caminar, a avançar, al present.
De fet, no pretenia buscar res...i ho he trobat tot.
He après a valorar el silenci.
He après que les persones canviem.
He après que pots oblidar el món sencer només mirant una persona.
He après que es pot parlar en silenci.
He après que per sobre de tota ideologia tots som iguals.
He après a valorar el més bàsic: aigua, menjar, natura, ombres, descans, comunicació, amor.
He après que a la vida no cal anar amb presses.
He après a estimar de debò."Queremos cuando sentimos un vacío y una carencia que creemos
que el otro debe llenar con su amor. En cambio, amamos cuando experimentamos abundancia y plenitud en nuestro interior, convirtiéndonos en cómplices del bienestar de nuestra pareja."
He après a no tenir por d'aturar-me i pensar.
He après que a la vida s'ha d'anar amb un equipatge lleuger.
He après que la vida ens posa a prova cada dia i que quan més flexibles siguem més feliços viurem.
He après que la germanor que crea la gent del teu voltant és la que dóna sentit a tot.
He après que només els teus peus et duran allà on vols arribar. "I saber que cada pas és teu, fruit del teu esforç, cada gota de suor, mirar enrere i somriure pels km que vas deixant, omplint-te de la immensitat dels paisatges que cada racó ofereix. La vida, què és sinó això?".
He après a viure per mi, a fer les coses perquè jo les vull fer. "El camino solo se hace para uno mismo"
He après a assaborir la llibertat, a saber que és un estil de vida...free soul, free spirit.
He après el valor que té fer un somriure a qualsevol desconegut, i a rebre'l.
He après a tancar els ulls i veure-ho tot.
He après a acceptar l'ajuda dels altres.
He après que jo també puc tenir dies pessimistes i sense energia. I que no passa res.
He après que el pessimisme es fa més lleuger quan es comparteix.
He après que la germanor i l'amor no entenen de fronteres, creences, política, edats ni diners.
He après a estar aturada.
He après a caminar millor per la vida.
He après a valorar el camí més que el destí.
He après a valorar el que tinc, i no el que no tinc.
He après que més val qualitat que quantitat.
He après que tot passa per algun motiu.
He après que en el fons tothom és bona persona.
He après que quan més vulnerables ens mostrem, més ens enriquim.
He après a estimar en altres idiomes.
He après que el que no surt des del cor, no val la pena dir-ho.
He après que a vegades la llibertat queda en segon terme per tal de no ferir els altres.
He après que amb sentit de l'humor la vida té més color.
He après que sóc capaç de fer el que em proposi.
He après que a la motxilla de cadascú hi ha molt més que roba i un necesser.
He après a sentir la crida de les coses abans de fer-les per "obligació".
He après que em queden moltes coses per aprendre.
He après que la música és el llenguatge universal.
A més de tot el que he après sobre geografia, religió, política, biologia, economia, anglès...he après que al cap i a la fi això és el de menys, els coneixements. Necessitem algo molt més simple per ser feliços: compartir. Amor. I fluir.
Steven, Carlos and Jerry.
Ari
Rodrigo, Ilyas, Laura, Laura, Inés, Agus, Elias, Roman, Bryan, Carlos, Laura, Ignasi, Logan.
M'he dedicat un mes complet a mi, exclusivament a mi, i ara tot el que he obtingut són, a més d'experiències inoblidables, eines per continuar la meva vida, eines molt valuoses que només les obtens quan t'endinses en una aventura així, un sol, convivint molts dies amb un mateix i amb situacions molt intenses. Aprofitar la sensació de pau interior que m'ha deixat l'experiència per usar-la a partir d'ara, i no tant per refugiar-m'hi. Sí, és cert, i complicat. A seguir caminant...
"Quan fas un viatge, experimentes de manera molt pràctica l'acte de renéixer: et trobes davant situacions completament noves, el dia passa més a poc a poc, moltes vegades no entens la llengua que parla la gent. Per això dones molta importància a les coses que t'envolten, perquè la teva supervivència en depèn. Et tornes més accessible a totes les persones, perquè elles potser et podran ajudar." -El peregrí de Compostel·la-
Fe, coratge, esforç, Déu, immensitat, germanor, història, perseverància, llibertat.
http://www.youtube.com/watch?v=AlKqu_uHJTM
"caminante son tus huellas el camino y nada más
caminante no hay camino, se hace camino al andar
al andar, se hace camino, y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar
caminante no hay camino, sino estelas en la mar".
GRÀCIES.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada