el far de l'(O)est

Posta de sol a Finisterre, agost 2013

 Sortida del sol al Cap de Creus, setembre 2013

No es pot dir cada dia que has estat en el punt més a l'Oest del territori i en el punt més a l'Est en un marge de pocs dies. 

Què tenen els fars que els fa tan especials? Sempre estan en indrets aïllats que donen un toc de misticisme i misteri a l'ambient. Soledat, pau, tranquil·litat. Barrejat amb olor de mar. Serà el mar, que amb el seu so, la seva olor i la seva infinitut fa que t'hi perdis més enllà de l'horitzó? 

Recordo perfectament aquella tarda fent camí cap al far de Fisterra. Aquest es trobava a 3 km separat del poble, així que vam decidir comprar algo de menjar al super i a les sis de la tarda fer l'excursioneta cap al far. No sé en quin moment ni per quin motiu, l'Ignasi es va quedar endarrerit i jo vaig començar a anar més ràpid. Els dos vorejàvem la carretera, l'únic camí possible, amb vistes al mar i al far, quan la corva ens ho permetia. Havien sigut dos dies més que intensos, moltes emocions que portàvem a la motxilla i que intentàvem treure a cada pedalada, en aquells 90 km que vam fer en dos dies. Després de cada turó, de cada esforç, ens aturàvem, ja no sé si per descansar i tornar a agafar forces, o perquè emocionalment necessitàvem agafar aire. Mig camí plorant, cadascú pels seus motius, però que estic segura que molts d'ells eren per sensacions i records compartits. L'aventura amb la resta del grup havia acabat i aquells kms finals els realitzàvem en solitari, acompanyats l'un de l'altre però els dos submergits en els nostres pensaments. Per tant, aquells 3 km van ser com l'sprint final d'un camí mogut física i emocionalment. Els dos caminàvem amb pas ferm, a contravent, direcció el far, direcció la fi de la Terra. Ningú ens podia aturar, si érem allà, havíem d'arribar al final. Els cotxes i la gent passava de llarg, però per a nosaltres eren com fantasmes, teníem al cap només la gent d'aquells últims dies i tots els records viscuts amb ells. 

El sol anava baixant poc a poc i la calor disminuïa. Quan per fi vam arribar al far, vam continuar caminant, encara separats per pocs metres, el vam passar de llarg, vam observar el cartell del marca quilòmetres que estava a 0,00, vam baixar per les roques, esquivant a la gent que s'estava fent fotos, vam anar saltant de roca en roca i.................fi. Fins que no vam poder avançar més. Teníem el far a darrera i l'Oceà Atlàntic davant nostre. Em vaig asseure a la roca, vaig respirar profundament tot el que tenia davant els ulls, i vaig començar a plorar, a plorar, a plorar....durant molt minuts, sentia que els ulls m'havien d'explotar, la cara la tenia completament humida. Era un plorar diferent al de Santiago. A Fisterra, sentia que tot havia arribat a la fi, que ja no hi havia més Camino de Santiago, que només hi havia mar, que ja no podia tornar a viure mai més el que havia viscut els dies anteriors amb aquella gent. Tot allò, només ho portava a la motxilla i al cor. Era un plor de tristesa, molta tristesa, i també potser d'emoció, després de 90 km molt durs. I ho havia fet tota sola. No oblidaré mai aquella sensació, aquelles llàgrimes, aquella roca, aquella olor. Si en aquell precís moment hagués saltat des de la roca, estic segura que hagués volat, de com de bé em sentia, de la pau que tenia dins meu, de totes les emocions tan pures que tenia. 

L'Ignasi, que seia al meu cantó, també mirava intensa i perdudament l'horitzó, i poques paraules vam intercanviar en aquells minuts.  Al cap de molt, per fi vam començar a parlar i compartir sentiments i pensaments, vam plorar més, vam riure, ens vam abraçar...ningú més en aquell far ens podia entendre tan bé com ho fèiem nosaltres. El sentia com el meu germà gran. Li estaré sempre agraïda que fos el meu acompanyant en la recta final del meu, nostre, camí. 

El sol anava baixant cada cop més, així que ens vam dirigir cap a una roca que tingués bones vistes a esperar la posta de sol. Aquell espectacle de la natura va ser meravellós, amb la posta de sol, el dia acabava, i amb ell, molts dies més. Era tot tan simbòlic...després vam anar a un lloc més refugiat a cremar les peces de roba que els altres ens havien encomanat, i les nostres pròpies. Vam estar molts minuts hipnotitzats pel foc que cremava la nostra roba...era tot tan simbòlic. L'aigua que ens rodejava, el foc que cremava la nostra roba, el fort vent que ens colpejava la cara amb tota la seva força, la terra que ens havia dut fins on ara érem. Els quatre elements, més bàsics, més vitals, tots allà junts, creant una energia indescriptible de la que encara me'n recordo. 

Vam desfer el camí direcció el poble, aquest cop caminant junts i escoltant música des del mòvil, cançons que ens havien acompanyat durant les llargues etapes quan tots junts cantàvem per fer les hores més lleugeres. 

Hi ha alguna força major que uneix aquests dos punts de la Terra, l'Est i l'Oest, els pelegrins diuen que la línia que es traça, que coincideix amb el Camino de Santiago Francés, òbviament, és per on passa la Via Làctea, és el camí de les estrelles. I que aquestes, revel·len moltes coses, només has d'inclinar el cap cam a dalt...i observar....i tenir fe. Tot està escrit, tots som pelegrins que fem el nostre camí. I quan tens fe, tot és màgic. I cada posta i sortida de sol et semblen miracles i t'hipnotitzen. I és que el Sol, és la nostra estrella. Per què sinó agraden tant les sortides i postes de sol, a la gent? 

- Laura....fer el Camino hauria de ser....com la mili, una cosa obligatòria a fer, tothom l'hauria de fer...

- Doncs sí....

Tots hem de cremar, a vegades, per tancar coses. La vida són cicles, com el sol, que surt i se'n va. Obrim i tanquem. Cicles. Cicles...

2

26 d'agost - 26 d'octubre

Dos mesos des de que vaig trepitjar per primer cop la plaça de l'Obradeiro; ja fa dos mesos que va acabar tot, i que va començar tot. Fins ara, he estat incapaç d'escriure qualsevol pensament o sensació sobre el Camino, a part d'aquella mena de llista de coses que "he après", però era molt general. He estat incapaç de descriure moments, anècdotes, sensacions més concretes, dies, vivències. Ho volia fer, però hi havia alguna força estranya que no em deixava, acabava per no fer-ho, deixava el full o la pàgina en blanc perquè no em sortia res, malgrat estar plena per dins de coses per dir. És molt estrany. Inclús ara no sé si "estic preparada", si en tinc ganes, si em sortirà bé. Suposo que va ser tan tan intens i increïble, que em fa massa por posar-ho per escrit, ja que les meves paraules no arribaran a l'altura dels fets. Però d'altra banda vull plasmar-ho tot, tot tot per així no oblidar-me de cap detall, d'aquella conversa, d'aquell alberg de monges, d'aquella olor de vi d'aquell poble, d'aquella persona que vaig conèixer en aquell tram, etc. Tinc molta por de que, mica en mica, se'm vagin difuminant els records. Pensar en aquell mes, mirar les fotos, escoltar cançons d'allà, parlar amb la gent, em fa mantenir viu el record, em fa sentir que res ha mort, que una part de mi encara és allà. Suposo que busco un refugi on anar perquè el meu present no m'omple tant com em van omplir aquells dies, que tinc por a no viure més experiències semblants i que la meva vida es torni mediocre. Encara, al pensar en alguns moments, m'emociono, ploro de ràbia i de tristesa i d'alegria, i també ric. 

Potser és que tot necessita el seu temps, i si fins ara no he estat capaç d'escriure res és perquè no havia de fer-ho, perquè necessitava pair moltes coses, i ho noto, que encara avui estic paint moltíssimes coses que m'estan fent tirar endavant. Durant els 26 dies de camí vaig anar escribint en un diari, però gairebé mai m'obria del tot, poques vegades tenia 100% ganes d'escriure, de fer un repàs al dia i plasmar cada sensació...perquè vivia tantíssimes coses que sempre em feia la sensació que em quedava curta. Sempre. I preferia estar vivint tot allò que escrivint-ho. Així que la sensació que tinc quan he tornat a llegir el diari és que faltaven moltes coses, que no vaig descriure ni la meitat sobre les persones, els paisatges, les etapes, els albergs, les sensacions...ni de bon tros. Ara, després de dos mesos, tinc ganes d'escriure-ho tot, dia per dia, persona per persona, hora per hora, poble per poble. Em sento com amb una mica més de perspectiva per tornar enrere i recordar més concretament tots els moments viscuts. Tot i que molts cops, al fer-ho, em faig mal i sento una gran impotència per no poder agafar una màquina del temps, per saber que allò ja no tornarà, mai més. 

Quan arribes a la plaça, el que sent cada pelegrí és exactament el mateix. D'una banda, emoció, satisfacció, eufòria i felicitat per haver assolit allò que, durant molts i molts dies, portes imaginant, patint i lluitant per arribar. De l'altra, una onada de tristesa per adonar-te que ja no hi ha més camí per recòrrer, que allò ha arribat a la seva fi, que hauràs de dir adéu a gent que ha sigut com el teu germà durant un mes, gent d'arreu del món, que t'han acompanyat en lo bo i lo dolent, que heu compartit des de menjar fins a coses més íntimes.Les llàgrimes que cauen són un mix de tot plegat, d'emoció, de tristesa, d'alegria, de gratitud, de fe, d'esforç, d'impotència...hi ha poques sensacions a la vida que s'hi assemblin, diria, estic gairebé segura. I aquella sensació no marxarà mai de tu. Aquell dia, el dia en què arribes a Santiago, és l´últim i el primer, depèn com t'ho miris. L'últim d'aquella rutina, de fer el Camino de Santiago, però el primer d'una etapa nova de la teva vida, sens dubte. Han passat dos mesos i encara estic paint coses, però sento que em queden moltes, moltíssimes més. Quan escric sobre totes aquestes vivències em poso a plorar, quan em vénen al cap records, dins meu tot vibra. 

i el més difícil de tot...és intentar transportar les coses apreses durant el Camino a la vida real, a la vida quotidiana, i és que allà tot semblava tan fàcil. Però aquí el món gira a una altra velocitat, la gent és com és, hi ha més d'un camí, i a vegades acabes maregat. El més difícil és recuperar aquella pau interior que et va deixar el Camino i fer-la el teu mode de vida. I seguir caminant, passi el que passi. 

Veus? Sento que em quedo curta escrivint això. 

mirant cap a les estrelles

"El més important que s'aprèn a l'escola és que les coses importants no s'aprenen a l'escola."

http://www.youtube.com/watch?v=pDV8YVCfEQM

Suposo que tot arriba...en aquest cas amb un simple taller d'astronomia, gratis, a la uni mateix, dirigit especialment a futurs mestres. Sentir de nou -o bé per primera vegada?- la satisfacció interna d'estar en el lloc correcte en el moment correcte, acadèmicament parlant. Sentir el gust per allò que el porfessor explica, sentir la curiositat a flor de pell, obrir els ulls i les orelles al màxim per impregnar-me de cada explicació, cada gest, cada comentari, cada broma que es produeix a l'aula. No voler mirar el rellotge en cap moment, no sentir que estic perdent el temps, badallant i pensant en el que faré un parell d'hores més tard. 

Així em sento la majoria de cops de dilluns a dijous al matí: un camí a la uni mediocre on el que més m'omplen són els músics del metro i el llibre que tinc entre mans; companys de classe amb qui costa establir un debat, un riure, compartir inquietuds; una assignatura més que avorrida, potser necessària, però pel meu gust insuficient; uns professors amb manca de dinamisme i d'anar més enllà. Algun se salva, 1 de 10. Quan la classe acaba el meu bolígraf i la meva llibreta no s'han mogut de la motxilla, tancada, i la meva cara cada minut està més deprimida i avorrida. I indignada per dins, fins al punt que exploto i surto atontada de classe, guardant-m'ho tot per a mi. I els dies del calendari van passant a una velocitat trepidant, vertiginosa, odiosa, perquè quan no estàs aprofitant al màxim cada minut del dia com t'agradaria i el temps avança igual, més malament et sents, perquè saps que en algun lloc no gaire llunyà hi ha coses a fer i persones amb qui estar que sí que valdrien la pena. Sentir que no estàs en el lloc correcte. El lloc correcte i el moment correcte és sentir que no t'importaria si en aquell precís instant caigués un meteorit i destrossés la Terra, tu estàs ple allà on ets, i amb qui ets. Amb la de coneixements que hi ha pel món esperant a ser absorbits per gent inquieta, curiosa!! Sort dels llibres, de les pel·lícules, dels documentals, d'Internet, de les tardes lliures a Barcelona per poder apuntar-te a cada xerrada, taller, curs, acte, voluntariat...Si no moriria. D'insatisfacció.

Ahir va ser un bon dia, tan bon punt em vaig aixecar ho vaig notar, i suposo que d'aquesta manera el món m'ho va tornar, o almenys m'agrada creure-ho així. Després de tot el dia, per fi arriba el taller d'astronomia que tant havia estat esperant. El tema sempre m'ha fascinat, segur que aprendria coses noves, sorprenents, a sobre era gratis, tenia bones referències, etc. I així va ser, tot de gent inquieta i curiosa, amb qui vaig estar parlant amb més d'un, de dos i de tres sobre el curs mateix, sobre la carrera d'Educació Primària...dues hores i mitja que van passar volant. El dinamisme dels dos ponents van acabar de donar el punt de perfecció a les interessants explicacions sobre les constel·lacions, les formacions d'estrelles, barrejades amb bromes, exageracions, comparacions, referències curioses...Vaig aprendre més que un any d'universitat, gairebé. I al final, sortir a fora i observar el cel, xerrant amb la gent i acabant de completar els coneixements acabats d'adquirir. Marxar a casa amb un somriure, el dia ha acabat encara més bé, no m'importa arribar tard a casa, quedar amb ella, haver de sopar i dutxar-me encara, fer el dinar de demà, dormir poc...No m'importa. Perquè avui m'he aixecat igual d'animada i activa. No recordava el plaer d'estudiar allò que et sorprèn i t'agrada i de captivar-te amb una classe interessant que val la pena. El moment i el lloc precís. Segur que n'hi havia de molts més, però aquell ja m'estava bé, molt bé. Em va omplenar, com feia temps que no sentia, acadèmicament parlant. Suposo que com a futura mestra hauré de buscar camins alternatius de formació per enriquir-me tot el que m'agradaria.

~ ~ ~ ~ ~ ~

M'adono que ara em costa molt més expressar els meus sentiments i pensaments per escrit. Moltíssim més. Em costa agafar la llibreta i escriure el que el cor em dicta i el que el cap va posant "en ordre", em costa fer entrades al blog amb allò que vull compartir i les idees clau. Em costa obrir-me, despullar-me, deixar-me anar. Tal com feia abans...Resultat d'aquest últim mes? Tot indica que sí. Potser quan ens succeeixen fets greus, impactants, colpidors a les nostres vides, aquelles coses que ens toquen, que ens marquen, que ens modelen, que ens fan plorar i cridar (o que haurien de fer-ho), que ens fan aprendre, madurar i treure de nosaltres mateixos el que som per poder avançar, potser llavors és quan ens tanquem a compartir-ho. Perquè són tantes coses intenses que et recorren per dins, que costa posar ordre, expressar-les per escrit, tamb´inclús per por, a veure a l'exterior allò que portes gestant i guardant a dins des del moment inicial. Sempre trobes altres coses a fer, escuses, abans que posar-te a escriure sota el títol més simple de tots: "Com em sento? Què necessito?". Tinc molt clar que aquest mes he estat tancada dins una caixa amb candau, deixant mostrar a la superfície la primera capa de mi, amb un somriure de tant en tant, però amb caos en el fons de la caixa, amb forats negres, amb tempestes. Por a acceptar que la meva vida també té problemes i aspectes negatius i difícils, por a expressar aquests sentiments més foscos, por a decaure i no saber aixecar-me, així que millor mantenir-me sempre dempeus, por a trobar a faltar a les persones més importants per a mi, por a acceptar canvis tan grans, por a no fer el correcte amb les persones correctes, por a no tornar a sentir el sentiment de màxima pau interior que sentia havent tornat del Camino. 

Fins que la vida no ens posa davant grans reptes vitals, no som capaços de veure com som realment, com actuem, com sentim, com pensem. No sé si mai havia après tant de mi, de la meva família, de les nostres relacions, dels nostres sentiments, de com sóc, de com som. I t'adones que tota la teoria que hagis après en llibres, tota la teva filosofia, valors, actitud...no és res si no ho poses en pràctica, si no v i u s. Perquè la vida ensenya molt més que tot llibre, xerrada o documental, això sí, aquests et poden donar les pautes, les instruccions per, per exemple, autoconèixer-te, i després tenir més eines per escollir a la vida real. Agost i setembre d'aquest 2013. Els fets d'aquests dos mesos no han passat perquè sí, ni en aquest ordre per casualitat ni res d'això...és així per alguna cosa, perquè ha de ser així. Si hagués viscut exactament el mateix un o dos anys enrere, com hauria estat tot de diferent, no per la maduresa, que és obvi, sinó pel meu estat de consciència amb mi, amb la vida. El despertar de la consciència, que li dic jo, ser més conscient de mi mateixa, dels meus sentiments, d'acceptar-me, de les meves pors, de les meves relacions amb la gent, amb el món en si. Si aquest era l'any per fer el Camino de Santiago era per algun motiu, ja que estic segura que era per algun motiu, que no m'hagués enriquit tant com ho he fet si no hagués tingut interès per autoconèixer-me uns mesos abans...Sí, en definitiva aquests dos mesos he posat en pràctica el que, sense voler, vaig començar a interessar-me i a adquirir teòricament uns mesos abans. Em farà fer un pas enrere o endavant, tot plegat? A vegades em fa més por endinsar-me en mi i en la vida, a vegades al contrari. Suposo que aquesta contradicció és inherent a aquesta filosofia, aquest despertar, aquest estil de vida que he triat, que vull, que estic recorrent i que em fa més feliç: viure en l'aquí i l'ara, no jutjar-me, no jutjar els altres, deixar fluir, no tenir expectatives de res ni ningú, ser conscient i responsabilitzar-me plenament dels meus actes i sentiments, deixar-me sentir enlloc de pensar tant, acceptar els sentiments positius i també els negatius. Agafar el timó de la meva vida, del meu cos, cap i cor, millorar-me dia rere dia per poder així millorar el món. I tantes altres coses...

http://www.youtube.com/watch?v=dHO43KUwCvA

mulán

"La flor que creix en l'adversitat és la més bella de totes"