2

26 d'agost - 26 d'octubre

Dos mesos des de que vaig trepitjar per primer cop la plaça de l'Obradeiro; ja fa dos mesos que va acabar tot, i que va començar tot. Fins ara, he estat incapaç d'escriure qualsevol pensament o sensació sobre el Camino, a part d'aquella mena de llista de coses que "he après", però era molt general. He estat incapaç de descriure moments, anècdotes, sensacions més concretes, dies, vivències. Ho volia fer, però hi havia alguna força estranya que no em deixava, acabava per no fer-ho, deixava el full o la pàgina en blanc perquè no em sortia res, malgrat estar plena per dins de coses per dir. És molt estrany. Inclús ara no sé si "estic preparada", si en tinc ganes, si em sortirà bé. Suposo que va ser tan tan intens i increïble, que em fa massa por posar-ho per escrit, ja que les meves paraules no arribaran a l'altura dels fets. Però d'altra banda vull plasmar-ho tot, tot tot per així no oblidar-me de cap detall, d'aquella conversa, d'aquell alberg de monges, d'aquella olor de vi d'aquell poble, d'aquella persona que vaig conèixer en aquell tram, etc. Tinc molta por de que, mica en mica, se'm vagin difuminant els records. Pensar en aquell mes, mirar les fotos, escoltar cançons d'allà, parlar amb la gent, em fa mantenir viu el record, em fa sentir que res ha mort, que una part de mi encara és allà. Suposo que busco un refugi on anar perquè el meu present no m'omple tant com em van omplir aquells dies, que tinc por a no viure més experiències semblants i que la meva vida es torni mediocre. Encara, al pensar en alguns moments, m'emociono, ploro de ràbia i de tristesa i d'alegria, i també ric. 

Potser és que tot necessita el seu temps, i si fins ara no he estat capaç d'escriure res és perquè no havia de fer-ho, perquè necessitava pair moltes coses, i ho noto, que encara avui estic paint moltíssimes coses que m'estan fent tirar endavant. Durant els 26 dies de camí vaig anar escribint en un diari, però gairebé mai m'obria del tot, poques vegades tenia 100% ganes d'escriure, de fer un repàs al dia i plasmar cada sensació...perquè vivia tantíssimes coses que sempre em feia la sensació que em quedava curta. Sempre. I preferia estar vivint tot allò que escrivint-ho. Així que la sensació que tinc quan he tornat a llegir el diari és que faltaven moltes coses, que no vaig descriure ni la meitat sobre les persones, els paisatges, les etapes, els albergs, les sensacions...ni de bon tros. Ara, després de dos mesos, tinc ganes d'escriure-ho tot, dia per dia, persona per persona, hora per hora, poble per poble. Em sento com amb una mica més de perspectiva per tornar enrere i recordar més concretament tots els moments viscuts. Tot i que molts cops, al fer-ho, em faig mal i sento una gran impotència per no poder agafar una màquina del temps, per saber que allò ja no tornarà, mai més. 

Quan arribes a la plaça, el que sent cada pelegrí és exactament el mateix. D'una banda, emoció, satisfacció, eufòria i felicitat per haver assolit allò que, durant molts i molts dies, portes imaginant, patint i lluitant per arribar. De l'altra, una onada de tristesa per adonar-te que ja no hi ha més camí per recòrrer, que allò ha arribat a la seva fi, que hauràs de dir adéu a gent que ha sigut com el teu germà durant un mes, gent d'arreu del món, que t'han acompanyat en lo bo i lo dolent, que heu compartit des de menjar fins a coses més íntimes.Les llàgrimes que cauen són un mix de tot plegat, d'emoció, de tristesa, d'alegria, de gratitud, de fe, d'esforç, d'impotència...hi ha poques sensacions a la vida que s'hi assemblin, diria, estic gairebé segura. I aquella sensació no marxarà mai de tu. Aquell dia, el dia en què arribes a Santiago, és l´últim i el primer, depèn com t'ho miris. L'últim d'aquella rutina, de fer el Camino de Santiago, però el primer d'una etapa nova de la teva vida, sens dubte. Han passat dos mesos i encara estic paint coses, però sento que em queden moltes, moltíssimes més. Quan escric sobre totes aquestes vivències em poso a plorar, quan em vénen al cap records, dins meu tot vibra. 

i el més difícil de tot...és intentar transportar les coses apreses durant el Camino a la vida real, a la vida quotidiana, i és que allà tot semblava tan fàcil. Però aquí el món gira a una altra velocitat, la gent és com és, hi ha més d'un camí, i a vegades acabes maregat. El més difícil és recuperar aquella pau interior que et va deixar el Camino i fer-la el teu mode de vida. I seguir caminant, passi el que passi. 

Veus? Sento que em quedo curta escrivint això.