el far de l'(O)est

Posta de sol a Finisterre, agost 2013

 Sortida del sol al Cap de Creus, setembre 2013

No es pot dir cada dia que has estat en el punt més a l'Oest del territori i en el punt més a l'Est en un marge de pocs dies. 

Què tenen els fars que els fa tan especials? Sempre estan en indrets aïllats que donen un toc de misticisme i misteri a l'ambient. Soledat, pau, tranquil·litat. Barrejat amb olor de mar. Serà el mar, que amb el seu so, la seva olor i la seva infinitut fa que t'hi perdis més enllà de l'horitzó? 

Recordo perfectament aquella tarda fent camí cap al far de Fisterra. Aquest es trobava a 3 km separat del poble, així que vam decidir comprar algo de menjar al super i a les sis de la tarda fer l'excursioneta cap al far. No sé en quin moment ni per quin motiu, l'Ignasi es va quedar endarrerit i jo vaig començar a anar més ràpid. Els dos vorejàvem la carretera, l'únic camí possible, amb vistes al mar i al far, quan la corva ens ho permetia. Havien sigut dos dies més que intensos, moltes emocions que portàvem a la motxilla i que intentàvem treure a cada pedalada, en aquells 90 km que vam fer en dos dies. Després de cada turó, de cada esforç, ens aturàvem, ja no sé si per descansar i tornar a agafar forces, o perquè emocionalment necessitàvem agafar aire. Mig camí plorant, cadascú pels seus motius, però que estic segura que molts d'ells eren per sensacions i records compartits. L'aventura amb la resta del grup havia acabat i aquells kms finals els realitzàvem en solitari, acompanyats l'un de l'altre però els dos submergits en els nostres pensaments. Per tant, aquells 3 km van ser com l'sprint final d'un camí mogut física i emocionalment. Els dos caminàvem amb pas ferm, a contravent, direcció el far, direcció la fi de la Terra. Ningú ens podia aturar, si érem allà, havíem d'arribar al final. Els cotxes i la gent passava de llarg, però per a nosaltres eren com fantasmes, teníem al cap només la gent d'aquells últims dies i tots els records viscuts amb ells. 

El sol anava baixant poc a poc i la calor disminuïa. Quan per fi vam arribar al far, vam continuar caminant, encara separats per pocs metres, el vam passar de llarg, vam observar el cartell del marca quilòmetres que estava a 0,00, vam baixar per les roques, esquivant a la gent que s'estava fent fotos, vam anar saltant de roca en roca i.................fi. Fins que no vam poder avançar més. Teníem el far a darrera i l'Oceà Atlàntic davant nostre. Em vaig asseure a la roca, vaig respirar profundament tot el que tenia davant els ulls, i vaig començar a plorar, a plorar, a plorar....durant molt minuts, sentia que els ulls m'havien d'explotar, la cara la tenia completament humida. Era un plorar diferent al de Santiago. A Fisterra, sentia que tot havia arribat a la fi, que ja no hi havia més Camino de Santiago, que només hi havia mar, que ja no podia tornar a viure mai més el que havia viscut els dies anteriors amb aquella gent. Tot allò, només ho portava a la motxilla i al cor. Era un plor de tristesa, molta tristesa, i també potser d'emoció, després de 90 km molt durs. I ho havia fet tota sola. No oblidaré mai aquella sensació, aquelles llàgrimes, aquella roca, aquella olor. Si en aquell precís moment hagués saltat des de la roca, estic segura que hagués volat, de com de bé em sentia, de la pau que tenia dins meu, de totes les emocions tan pures que tenia. 

L'Ignasi, que seia al meu cantó, també mirava intensa i perdudament l'horitzó, i poques paraules vam intercanviar en aquells minuts.  Al cap de molt, per fi vam començar a parlar i compartir sentiments i pensaments, vam plorar més, vam riure, ens vam abraçar...ningú més en aquell far ens podia entendre tan bé com ho fèiem nosaltres. El sentia com el meu germà gran. Li estaré sempre agraïda que fos el meu acompanyant en la recta final del meu, nostre, camí. 

El sol anava baixant cada cop més, així que ens vam dirigir cap a una roca que tingués bones vistes a esperar la posta de sol. Aquell espectacle de la natura va ser meravellós, amb la posta de sol, el dia acabava, i amb ell, molts dies més. Era tot tan simbòlic...després vam anar a un lloc més refugiat a cremar les peces de roba que els altres ens havien encomanat, i les nostres pròpies. Vam estar molts minuts hipnotitzats pel foc que cremava la nostra roba...era tot tan simbòlic. L'aigua que ens rodejava, el foc que cremava la nostra roba, el fort vent que ens colpejava la cara amb tota la seva força, la terra que ens havia dut fins on ara érem. Els quatre elements, més bàsics, més vitals, tots allà junts, creant una energia indescriptible de la que encara me'n recordo. 

Vam desfer el camí direcció el poble, aquest cop caminant junts i escoltant música des del mòvil, cançons que ens havien acompanyat durant les llargues etapes quan tots junts cantàvem per fer les hores més lleugeres. 

Hi ha alguna força major que uneix aquests dos punts de la Terra, l'Est i l'Oest, els pelegrins diuen que la línia que es traça, que coincideix amb el Camino de Santiago Francés, òbviament, és per on passa la Via Làctea, és el camí de les estrelles. I que aquestes, revel·len moltes coses, només has d'inclinar el cap cam a dalt...i observar....i tenir fe. Tot està escrit, tots som pelegrins que fem el nostre camí. I quan tens fe, tot és màgic. I cada posta i sortida de sol et semblen miracles i t'hipnotitzen. I és que el Sol, és la nostra estrella. Per què sinó agraden tant les sortides i postes de sol, a la gent? 

- Laura....fer el Camino hauria de ser....com la mili, una cosa obligatòria a fer, tothom l'hauria de fer...

- Doncs sí....

Tots hem de cremar, a vegades, per tancar coses. La vida són cicles, com el sol, que surt i se'n va. Obrim i tanquem. Cicles. Cicles...