http://www.youtube.com/watch?v=pDV8YVCfEQM
Suposo que tot arriba...en aquest cas amb un simple taller d'astronomia, gratis, a la uni mateix, dirigit especialment a futurs mestres. Sentir de nou -o bé per primera vegada?- la satisfacció interna d'estar en el lloc correcte en el moment correcte, acadèmicament parlant. Sentir el gust per allò que el porfessor explica, sentir la curiositat a flor de pell, obrir els ulls i les orelles al màxim per impregnar-me de cada explicació, cada gest, cada comentari, cada broma que es produeix a l'aula. No voler mirar el rellotge en cap moment, no sentir que estic perdent el temps, badallant i pensant en el que faré un parell d'hores més tard.
Així em sento la majoria de cops de dilluns a dijous al matí: un camí a la uni mediocre on el que més m'omplen són els músics del metro i el llibre que tinc entre mans; companys de classe amb qui costa establir un debat, un riure, compartir inquietuds; una assignatura més que avorrida, potser necessària, però pel meu gust insuficient; uns professors amb manca de dinamisme i d'anar més enllà. Algun se salva, 1 de 10. Quan la classe acaba el meu bolígraf i la meva llibreta no s'han mogut de la motxilla, tancada, i la meva cara cada minut està més deprimida i avorrida. I indignada per dins, fins al punt que exploto i surto atontada de classe, guardant-m'ho tot per a mi. I els dies del calendari van passant a una velocitat trepidant, vertiginosa, odiosa, perquè quan no estàs aprofitant al màxim cada minut del dia com t'agradaria i el temps avança igual, més malament et sents, perquè saps que en algun lloc no gaire llunyà hi ha coses a fer i persones amb qui estar que sí que valdrien la pena. Sentir que no estàs en el lloc correcte. El lloc correcte i el moment correcte és sentir que no t'importaria si en aquell precís instant caigués un meteorit i destrossés la Terra, tu estàs ple allà on ets, i amb qui ets. Amb la de coneixements que hi ha pel món esperant a ser absorbits per gent inquieta, curiosa!! Sort dels llibres, de les pel·lícules, dels documentals, d'Internet, de les tardes lliures a Barcelona per poder apuntar-te a cada xerrada, taller, curs, acte, voluntariat...Si no moriria. D'insatisfacció.
Ahir va ser un bon dia, tan bon punt em vaig aixecar ho vaig notar, i suposo que d'aquesta manera el món m'ho va tornar, o almenys m'agrada creure-ho així. Després de tot el dia, per fi arriba el taller d'astronomia que tant havia estat esperant. El tema sempre m'ha fascinat, segur que aprendria coses noves, sorprenents, a sobre era gratis, tenia bones referències, etc. I així va ser, tot de gent inquieta i curiosa, amb qui vaig estar parlant amb més d'un, de dos i de tres sobre el curs mateix, sobre la carrera d'Educació Primària...dues hores i mitja que van passar volant. El dinamisme dels dos ponents van acabar de donar el punt de perfecció a les interessants explicacions sobre les constel·lacions, les formacions d'estrelles, barrejades amb bromes, exageracions, comparacions, referències curioses...Vaig aprendre més que un any d'universitat, gairebé. I al final, sortir a fora i observar el cel, xerrant amb la gent i acabant de completar els coneixements acabats d'adquirir. Marxar a casa amb un somriure, el dia ha acabat encara més bé, no m'importa arribar tard a casa, quedar amb ella, haver de sopar i dutxar-me encara, fer el dinar de demà, dormir poc...No m'importa. Perquè avui m'he aixecat igual d'animada i activa. No recordava el plaer d'estudiar allò que et sorprèn i t'agrada i de captivar-te amb una classe interessant que val la pena. El moment i el lloc precís. Segur que n'hi havia de molts més, però aquell ja m'estava bé, molt bé. Em va omplenar, com feia temps que no sentia, acadèmicament parlant. Suposo que com a futura mestra hauré de buscar camins alternatius de formació per enriquir-me tot el que m'agradaria.
~ ~ ~ ~ ~ ~
M'adono que ara em costa molt més expressar els meus sentiments i pensaments per escrit. Moltíssim més. Em costa agafar la llibreta i escriure el que el cor em dicta i el que el cap va posant "en ordre", em costa fer entrades al blog amb allò que vull compartir i les idees clau. Em costa obrir-me, despullar-me, deixar-me anar. Tal com feia abans...Resultat d'aquest últim mes? Tot indica que sí. Potser quan ens succeeixen fets greus, impactants, colpidors a les nostres vides, aquelles coses que ens toquen, que ens marquen, que ens modelen, que ens fan plorar i cridar (o que haurien de fer-ho), que ens fan aprendre, madurar i treure de nosaltres mateixos el que som per poder avançar, potser llavors és quan ens tanquem a compartir-ho. Perquè són tantes coses intenses que et recorren per dins, que costa posar ordre, expressar-les per escrit, tamb´inclús per por, a veure a l'exterior allò que portes gestant i guardant a dins des del moment inicial. Sempre trobes altres coses a fer, escuses, abans que posar-te a escriure sota el títol més simple de tots: "Com em sento? Què necessito?". Tinc molt clar que aquest mes he estat tancada dins una caixa amb candau, deixant mostrar a la superfície la primera capa de mi, amb un somriure de tant en tant, però amb caos en el fons de la caixa, amb forats negres, amb tempestes. Por a acceptar que la meva vida també té problemes i aspectes negatius i difícils, por a expressar aquests sentiments més foscos, por a decaure i no saber aixecar-me, així que millor mantenir-me sempre dempeus, por a trobar a faltar a les persones més importants per a mi, por a acceptar canvis tan grans, por a no fer el correcte amb les persones correctes, por a no tornar a sentir el sentiment de màxima pau interior que sentia havent tornat del Camino.
Fins que la vida no ens posa davant grans reptes vitals, no som capaços de veure com som realment, com actuem, com sentim, com pensem. No sé si mai havia après tant de mi, de la meva família, de les nostres relacions, dels nostres sentiments, de com sóc, de com som. I t'adones que tota la teoria que hagis après en llibres, tota la teva filosofia, valors, actitud...no és res si no ho poses en pràctica, si no v i u s. Perquè la vida ensenya molt més que tot llibre, xerrada o documental, això sí, aquests et poden donar les pautes, les instruccions per, per exemple, autoconèixer-te, i després tenir més eines per escollir a la vida real. Agost i setembre d'aquest 2013. Els fets d'aquests dos mesos no han passat perquè sí, ni en aquest ordre per casualitat ni res d'això...és així per alguna cosa, perquè ha de ser així. Si hagués viscut exactament el mateix un o dos anys enrere, com hauria estat tot de diferent, no per la maduresa, que és obvi, sinó pel meu estat de consciència amb mi, amb la vida. El despertar de la consciència, que li dic jo, ser més conscient de mi mateixa, dels meus sentiments, d'acceptar-me, de les meves pors, de les meves relacions amb la gent, amb el món en si. Si aquest era l'any per fer el Camino de Santiago era per algun motiu, ja que estic segura que era per algun motiu, que no m'hagués enriquit tant com ho he fet si no hagués tingut interès per autoconèixer-me uns mesos abans...Sí, en definitiva aquests dos mesos he posat en pràctica el que, sense voler, vaig començar a interessar-me i a adquirir teòricament uns mesos abans. Em farà fer un pas enrere o endavant, tot plegat? A vegades em fa més por endinsar-me en mi i en la vida, a vegades al contrari. Suposo que aquesta contradicció és inherent a aquesta filosofia, aquest despertar, aquest estil de vida que he triat, que vull, que estic recorrent i que em fa més feliç: viure en l'aquí i l'ara, no jutjar-me, no jutjar els altres, deixar fluir, no tenir expectatives de res ni ningú, ser conscient i responsabilitzar-me plenament dels meus actes i sentiments, deixar-me sentir enlloc de pensar tant, acceptar els sentiments positius i també els negatius. Agafar el timó de la meva vida, del meu cos, cap i cor, millorar-me dia rere dia per poder així millorar el món. I tantes altres coses...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada