colours

https://www.youtube.com/watch?v=zLFICL9hikk

M'havia oblidat del sabor de la intensitat de la vida. El trobava a faltar...i he anat a la recerca d'aquest, i l'he trobat, però com tota intensitat, és efímer, i marxa, i et deixa en el seu punt inicial. Fent adonar-te que la intensitat està en tu, no en les coses. Com vaig escriure el primer dia que em vaig embarcar en aquest viatge... "Segurament he vingut a veure si recupero els colors del meu interior, a sentir-me viva, enamorada de la vida, a sentir-me i a sentir la gent i la natura. No obstant, no vinc a buscar els colors a fora en les coses, en algun indret o en la gent, sinó a que tot això m'inspiri i em proporcioni la il·lusió suficient perquè miri dins meu i pinti la vida amb els colors que jo ja tinc".

Però és clar....en la paleta dels colors també hi ha el negre. Malgrat aquests dies hagi viscut la vida com més m'agrada, amb els colors més brillants i m'hagi pogut conectar amb la meva part més intensa i brillant perquè així ho he sentit, un cop em sento conectada, també apareix la intensitat del color negre. Conectar amb tots els colors de la vida, acceptar quan hi ha un, i també quan hi ha l'altre. Però em sento decepcionada amb mi mateixa, de no saber gestionar aquest color negre, de voler-lo camuflar amb un de groc o vermell....i és impossible. De voler-lo amagar sota el coixí ofegant les llàgrimes en ell quan estic sola a casa. Em sento més conectada amb mi que mai, i això és genial si conecto amb les emocions més "positives", i no tant quan conecto amb les "negatives", amb el dolor. Però prefereixo sentir tots aquests colors i riure fins a que em faci mal la panxa amb gent que conec de fa 4 dies i plorar fins a quedar-me sense llàgrimes, sanglotant i sentint aquell ofec al coll i a l'estómac un cop he tornat a casa. "is better to feel pain, than nothing at all". Prefereixo això que no estar anestesiada davant la vida. 

tornem-hi...

Sembla irònic i tot... com he tornat a sentir la crida cap al pelegrinatge, cap al camí, cap aquells indrets màgics, plens de fe, humanisme, senzillesa i pau. Com si la vida em donés una altra oportunitat per tornar a viure una experiència que em va canviar la vida per tal que aquest cop la pugui pair bé un cop acabi, per tal que pugui finalitzar el cercle, el procés. Com si encara tingués part de mi allà, per alguna contrada del camp de les estrelles, rere un alberg, o al cantó del riu, o entre dos arbres que fan ombra enmig de la Meseta. Sento que haig d'anar a finalitzar un cicle, un procés, a tancar una etapa. Sento la crida. La intensitat i els records del primer viatge encara són vius en mi, però estan barrejats amb fets més foscos que van venir després, així que necessito tornar a sentir amb claretat la brillantor del pelegrinatge, d'endur-me tota la força que el camí té, de comprovar que tot està en mi, que encara que els acompanyants, els amics que faci, els llocs per on passi, siguin diferents, l'essència serà la mateixa. 

Buscar ordre, pau, un ordre que em van desordenar al només aterrar a casa i que necessito recuperar. Sinó...potser corro el risc de viure en aquella confusió d'experiències i sentiments i m'encallo en el passat. 

Necessito agafar perspectiva, allunyar-me d'ells, del poble, de les meves activitats, estar per mi, i connectar amb la natura i la gent, escriure....escriure moltíssim sobre tots aquests 7 mesos, pensar. Caminar i ser conscient de cada pas, de cada pedra, de cada dificultat, i de com se superen si perseveres. Necessito connectar amb la meva essència, sentir-me viva, útil, i pel que veig, fer-ho aquí m'està essent complicat. Necessito distància amb tot el meu voltant per apropar-me a mi. 

Polvo, barro, sol y lluvia

es camino de Santiago.

Millares de peregrinos

y más de un millar de años.

Peregrino, ¿Quién te llama?

¿Qué fuerza oculta te atrae?

Ni el Campo de las Estrellas

Ni las grandes catedrales.

Y no es la bravura Navarra

Ni el vino de los riojanos

Ni los mariscos gallegos

Ni los campos castellanos.

Peregrino, ¿Quién te llama?

¿Qué fuerza oculta te atrae?

Ni las gentes del camino

Ni las costumbres rurales.

No es la historia y la cultura

Ni el gallo de la Calzada

Ni el palacio de Gaudí

Ni el castillo de Ponferrada.

Todo lo veo al pasar

Y es un gozo verlo todo

Más la voz que a mi me llama

La siento mucho más hondo.

La fuerza que a mi me empuja,

La fuerza que a mi me atrae,

No sé explicarla ni yo!

¡Sólo el de Arriba lo sabe!

Anònim. Alguna paret d'algun racó de La Rioja...

I qui és el de Dalt sinó allò que portem dins cadascú de nosaltres...

michigan

"Encara que arribi la primavera i comenci el bon temps i vingui de gust estar per lo de fora...no t'oblidis de tu".

https://www.youtube.com/watch?v=7Z8Yop3KI-o

necessito

Crec que tinc pànic al verb "necessitar", mai vull pronunciar aquesta paraula a ningú ni a res, quan molts cops l'anhelo cridar. Com si no em permetés necessitar l'ajuda d'algú, la companyia d'algú, perquè m'he ficat al cap que tota sola haig d'estar plena, sentir-me bé, que els altres només són per compartir. Tinc la creença que necessitar és dependre, i en molts casos sí, però potser no sempre. Com deconstruir aquesta creença tan incrustada?

Oi que m'encanta compartir alegries i somnis i idees? Per què tinc pànic a compartir la part més fosca, més tenebrosa, més profunda en un altre nivell? És fàcil exterioritzar la profunditat de la part lluminosa, però sóc incapaç d'expressar la profunditat de la part més fosca, del dolor, de la tristesa, de la ràbia. Com si aquesta part només me l'hagués de "menjar" jo, tota sola, i és el que he fet gran part de la meva vida, com a molt l'expressava i compartia escribint, i ja era molt; fins que arriba un punt en què aquesta part va creixent i creixent..i ha de sortir per algun lloc. Però amb qui? A qui vull escollir perquè escolti i m'acompanyi en aquest procés? Sempre he sigut de confiar en molt molt poca gent les meves coses més profundes, la clau del meu interior la tenen persones que puc comptar amb els dits d'una sola mà, malgrat em porti bé i estimi un gran nombre de persones, sincerament, d'arreu del món, de caràcters ben diferents. 

Vagarejo pels carrers del poble...sense rumb, realment em sento perduda, fotudament perduda, sense saber a quina casa dirigir-me, a qui veure, qui dels dos em farà menys mal? Què és el que realment vull? Sigui com sigui, vagi on vagi, tot em resultarà incòmode, perquè necessito el meu temps, sense ells, i mai el trobo. Penso i dubto i encara dubto més...camino amb un nus a la panxa i a la gola les 48hores que passo al poble. Ja és com normal, m'hi he acostumat, suposo. És tot com un trencaclosques, el meu interior intenta posar ordre, intenta entendre la situació... però el cap va per aquí, i el cor va per allà. I al final el resultat és desfer el camí des d'on sigui cap a casa meva, la meva veritable casa, encara que no hi sigui ella, i no poder amagar la cara de dolor, com si unes peses estiguessin enganxades a la part de baix de les meves galtes i em tiressin cap a baix, i tot el meu rostre decaigués...i mossegar-me els llavis i la llengua i dir-me, inútilment, que no ploraré, que no és el moment...i si algú em veu? Fins que, mentre em dic això, ja tinc dues llàgrimes baixant per les galtes i els ulls entel·lats. Què s'amaga darrera de tot això? No tinc ni temps ni voluntat per parar-m'hi a pensar. Què trist. "Com estàs?", "Què tal amb la teva mare?", "Què tal el finde?", preguntes que se'm calven com fletxes a l'estómac i que intento que passin desaparcebudes tot canviant de tema. Fa un dia radiant avui, mira el cel, mira enfora, mira al més enllà, jo aquí estic perduda.

Necessito algú que segui al meu cantó en algun indret on no hi hagi gaire gent, que estiguem hores sense parlar, mirant a l'horitzó, atrevir-me a buidar-me i que aquella persona simplement senti la meva part més fosca, no parli, no rigui, que només la senti, amb mi, i que l'accepti. I segueixi mirant l'horitzó mentre jo realment estic mirant cap al meu horitzó més profund. Que m'escolti...i calli. Que al final em toqui, i em digui en silenci que tot anirà bé, que sóc forta i ho he fet molt bé durant tots aquests mesos, que plorar i sentir ràbia i dolor i tristesa i por és de valents, que serà allà per lo bo i lo dolent, que em faci una abraçada. I res més. Ho necessito...

"Necessito".... com costa pronunciar-te.