Sembla irònic i tot... com he tornat a sentir la crida cap al pelegrinatge, cap al camí, cap aquells indrets màgics, plens de fe, humanisme, senzillesa i pau. Com si la vida em donés una altra oportunitat per tornar a viure una experiència que em va canviar la vida per tal que aquest cop la pugui pair bé un cop acabi, per tal que pugui finalitzar el cercle, el procés. Com si encara tingués part de mi allà, per alguna contrada del camp de les estrelles, rere un alberg, o al cantó del riu, o entre dos arbres que fan ombra enmig de la Meseta. Sento que haig d'anar a finalitzar un cicle, un procés, a tancar una etapa. Sento la crida. La intensitat i els records del primer viatge encara són vius en mi, però estan barrejats amb fets més foscos que van venir després, així que necessito tornar a sentir amb claretat la brillantor del pelegrinatge, d'endur-me tota la força que el camí té, de comprovar que tot està en mi, que encara que els acompanyants, els amics que faci, els llocs per on passi, siguin diferents, l'essència serà la mateixa.
Buscar ordre, pau, un ordre que em van desordenar al només aterrar a casa i que necessito recuperar. Sinó...potser corro el risc de viure en aquella confusió d'experiències i sentiments i m'encallo en el passat.
Necessito agafar perspectiva, allunyar-me d'ells, del poble, de les meves activitats, estar per mi, i connectar amb la natura i la gent, escriure....escriure moltíssim sobre tots aquests 7 mesos, pensar. Caminar i ser conscient de cada pas, de cada pedra, de cada dificultat, i de com se superen si perseveres. Necessito connectar amb la meva essència, sentir-me viva, útil, i pel que veig, fer-ho aquí m'està essent complicat. Necessito distància amb tot el meu voltant per apropar-me a mi.
Polvo, barro, sol y lluvia
es camino de Santiago.
Millares de peregrinos
y más de un millar de años.
Peregrino, ¿Quién te llama?
¿Qué fuerza oculta te atrae?
Ni el Campo de las Estrellas
Ni las grandes catedrales.
Y no es la bravura Navarra
Ni el vino de los
riojanos
Ni los mariscos
gallegos
Ni los campos
castellanos.
Peregrino, ¿Quién te llama?
¿Qué fuerza oculta te atrae?
Ni las gentes del
camino
Ni las costumbres
rurales.
No es la historia
y la cultura
Ni el gallo de la
Calzada
Ni el palacio de
Gaudí
Ni el castillo de
Ponferrada.
Todo lo veo al
pasar
Y es un gozo
verlo todo
Más la voz que a
mi me llama
La siento mucho
más hondo.
La fuerza que a
mi me empuja,
La fuerza que a
mi me atrae,
No sé explicarla
ni yo!
¡Sólo el de Arriba lo sabe!
Anònim. Alguna paret d'algun racó de La Rioja...
I qui és el de Dalt sinó allò que portem dins cadascú de nosaltres...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada