M'havia oblidat del sabor de la intensitat de la vida. El trobava a faltar...i he anat a la recerca d'aquest, i l'he trobat, però com tota intensitat, és efímer, i marxa, i et deixa en el seu punt inicial. Fent adonar-te que la intensitat està en tu, no en les coses. Com vaig escriure el primer dia que em vaig embarcar en aquest viatge... "Segurament he vingut a veure si recupero els colors del meu interior, a sentir-me viva, enamorada de la vida, a sentir-me i a sentir la gent i la natura. No obstant, no vinc a buscar els colors a fora en les coses, en algun indret o en la gent, sinó a que tot això m'inspiri i em proporcioni la il·lusió suficient perquè miri dins meu i pinti la vida amb els colors que jo ja tinc".
Però és clar....en la paleta dels colors també hi ha el negre. Malgrat aquests dies hagi viscut la vida com més m'agrada, amb els colors més brillants i m'hagi pogut conectar amb la meva part més intensa i brillant perquè així ho he sentit, un cop em sento conectada, també apareix la intensitat del color negre. Conectar amb tots els colors de la vida, acceptar quan hi ha un, i també quan hi ha l'altre. Però em sento decepcionada amb mi mateixa, de no saber gestionar aquest color negre, de voler-lo camuflar amb un de groc o vermell....i és impossible. De voler-lo amagar sota el coixí ofegant les llàgrimes en ell quan estic sola a casa. Em sento més conectada amb mi que mai, i això és genial si conecto amb les emocions més "positives", i no tant quan conecto amb les "negatives", amb el dolor. Però prefereixo sentir tots aquests colors i riure fins a que em faci mal la panxa amb gent que conec de fa 4 dies i plorar fins a quedar-me sense llàgrimes, sanglotant i sentint aquell ofec al coll i a l'estómac un cop he tornat a casa. "is better to feel pain, than nothing at all". Prefereixo això que no estar anestesiada davant la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada