"Pensa.....que avui tot just comença..."
Eneagrama, el poder de la ment, autoestima, el valor dels valors, PNL, futur i vocació, relacions de parella, relacions familiars, expressió corporal i ioga, teatre de les emocions, introducció a l'espiritualitat, i un llarg etcètera que no recordo. Dosis en format de dilluns tarda durant tres hores, durant 1 any. Se'm fa difícil escriure sobre tot aquest temps, sobre el que ha significat per mi aquesta experiència, sobre les reflexions que m'emporto un cop aquesta ha finalitzat en el sentit literal, perquè en el simbòlic i en el pràctic, avui tot just comença tot. No hi ha cap de nosaltres que no hagi canviat en algun aspecte, es percep, se sent. Només puc estar agraïda a l'Univers per haver-me creuat en la meva vida, justament en aquesta etapa de la meva vida, amb aquest projecte i amb la gent que ho ha fet possible.
M'encantava anar-me a dormir el diumenge nit amb un nus de plaer i felicitat a la panxa perquè el dia següent era dilluns. I el dilluns era el millor dia de la setmana, sens dubte. Era el meu dia, el dia en què em dedicava tres hores exclusivament a mi, on rebia tot d'estímuls i informació amb molt de valor per a mi, on em sentia útil, on aprenia, on em sentia viva. I em donava energia per seguir la resta de la setmana. Rebre aquella trucada inesperada de la Núria per fer-me l'entrevista i el correu de confirmació el següent dia va suposar una espurna dins la vida que portava aleshores. No em podia ni imaginar el que suposaria tot allò....de fet no en vaig ser gaire conscient fins passat el Nadal. Fins aleshores tothom feia bastant la seva, jo sobretot, només m'interessava rebre els continguts i marxar a casa, mig mediocre. Però no sé com, ni exactament quan, ni per què, es va crear una energia entre tots cap a la meitat del curs, inexplicable. De sobte teníem ganes de trobar-nos més enllà del centre, de fer plans, de compartir les nostres vides en un pla menys acadèmic i coneixer-nos en altres facetes. I així va ser...un parell de cops de festa, també excursions a Collserola, postes de sol, dinars i tardes a casa de la gent, un cap de setmana espiritual a Can Benet, trobades a Granollers... Com sempre passa, el millor de les experiències tan intenses, de fet el que fa que sigui tot tan intens, és la gent. Tant se val el lloc on estiguis i el que facis, el que importa i dóna sentit és el que comparteixes amb els altres i allò que teniu en comú. Si a l'inici del curs m'haguessin dit les amistats que faria, no ho hagués cregut de cap de les maneres.
Companys que sabem moltíssim de les nostres vides, potser molt més que altres amics de tota la vida, persones amb qui ens hem hagut d'obrir de cor a cor i parlar i compartir coses molt íntimes entre nosaltres. Per això és una relació especial la que tenim, ens coneixem des de dins cap enfora, i normalment, sempre passa el contrari. Fins i tot hi ha hagut ocasions en què em motivava més anar a l'Akademia per veure la gent que no pas pel tema que es tractaria aquell dia. Ens hem vist plorar, riure, reflexionar, pensar, ballar, cantar... Ens hem acceptat tots tal com som. Amb un respecte infinit, amb confessions i llàgrimes als ulls en molts cops. Una energia condensada en aquella sala que ens envoltava a tots i ens feia estar al present, en l'aquí i l'ara, al 200%, fent que les tres hores passessin volant.
És gairebé impossible afirmar que mantindrem el contacte tots. Continuarem quedant en gran grup, sempre faltarà algú, i potser amb alguns inclús quedem per separat, continuant l'amistat que s'ha creat durant aquests mesos. Com ell, qui s'ha acabat convertint en pocs mesos en un amic amb una confiança d'anys. Ha estat un regal per a mi, justament coneixer-lo en aquesta etapa de la meva vida, bastant fosca, però que malgrat tot ha sabut veure en mi la meva energia i passió per la vida, molts cops m'ho ha recordat quan jo només veia foscor. M'atreviria a dir que és una de les persones que més he sentit, que més he estimat, que més m'ha ajudat, en aquests últims mesos quan molts cops em sentia perduda, dormida i sola. Trucades a altes hores de la matinada plorant i intentant desafogant-me amb ell, sabent que m'acceptaria tal com sóc, que el tenia al cantó pel que calgués. Li he agrait desenes de cops, però crec que no és conscient de com li estic agraida, de quant feliç estic d'haver-me creuat amb ell. No m'empenedeixo d'absolutament cap cosa que ha passat entre nosaltres, al contrari.
No sé quins són els motius que deixo entrar les persones al meu món, al meu món interior i els faig un lloc perquè s'hi quedin tot el temps que vulguin, són poques amb les que m'atreveixo de tot cor a deixar-los pas. Em va passar l'any passat amb en Pete, que en pocs dies ja havíem compartit tant que ara quan fem Skype un cop al mes és com si el temps no hagués passat i el somriure no se'm treu de la cara. O amb alguna gent del camino, com amb l'Ari. Gent que em deixa petjada i que intento que l'amor que es crea sigui incondicional, almenys per part meva. I deixar que tot flueixi. Tots ells, tota aquesta gent que tinc repartida pel món, tots ells són els regals més valuosos que tinc. De fet no els tinc, ni els vull tenir, sinó simplement sentir. Trocets de mi. Agraeixo a l'Univers haver-los conegut, perquè segurament havia de ser així. Gràcies.
Dosis d'humanitat cada dilluns. Llum quan molts cops només veia foscor. Una experiència que m'ha acompanyat, gairebé inconscientment, en l'etapa més dura de la meva vida fins aleshores, com expressar el que això significa amb paraules? Dosis d'energia que cada facilitador em transmetia amb la seva positivitat, les seves paraules, el seu somriure, les seves idees, les seves esperances...cadascun d'ells ens donava ales per tal de volar, somiar, actuar i seguir els batecs del cor. Tot allò que ningú mai t'ensenya però que és el més important: saber qui ets, d'on vens i on vas. Quin és el teu lloc en el món, com sentir-te útil i realitzat? Només així serem feliços. Ens omplim tant la boca de paraules com "felicitat" que ja ha perdut l'essència i no tenim ni idea de què és...perquè tot és molt més senzill, no hem de buscar res, sinó trobar-ho, dins nostre, on sempre ha estat i on sempre estarà. Adonar-me de qui sóc, què vull, què no vull, per què sento allò i això amb aquelles persones, com treure aquells sentiments, com relaxar-me, com mirar cap endins, com actuar en certes situacions, com entendre els altres, com veure la vida...que sempre recau en les ulleres amb les que la miris. Coneixements, eines, consells, frases i aprenentatges que ara tinc a la motxila i que haig d'anar aplicant en la meva vida, perquè ara tot just comença l'aventura, posar en pràctica tot el que he après. Posar consciència...per viure una vida plena i meravellosa, i treure la millor versió de mi mateixa.
Arribo a la conclusió que tota experiència que ens faci millors persones és altament valuosa. És a dir, on la gent parli, pensi i actui amb coherència i des del cor. On l'amor prevalgui per sobre la por. Si es cumpleix això, tot està bé, tot flueix, tot és perfecte, bonic. Sempre que puguis trobar espais on actuar així, aprofita-ho. Ha arribat un punt en què ja ni em surt fer comentaris o estar amb gent o en llocs on no es cumpleix això, deshumanitzat, fred i mediocre...sento un terrible rebuig a relacionar-me en contextos així, perquè he sentit que és possible viure d'una altra manera, i sempre hi haurà gent que sentirà això. I inexplicablement...aquesta gent s'acaba trobant, tot flueix. BRINDEM! :)
G R À C I E S.
43 dies sense escriure en el meu espai, en aquest blog. De fet són molts més dies, perquè no escric de debò des de fa molts mesos. No obstant, ho he fet en altres suports. Però per a mi escriure aquí té doble sentit, expressar-me, i compartir. Em sento absurda si no escric des del cor, així que en tots aquests dies no ho he sentit, fins a dia d'avui, en què es comença a tancar un cicle, i obrir-se'n d'altres. Veig la llum del final d'aquest tunel en el que porto 9 mesos? Estaré renaixent? Com puc haver crescut tant en menys d'un any? Faré 21 anys en pocs dies però em sento com si l'edat no existís, és tan relatiu. Però estic contenta de créixer...d'haver tingut un stop en el fet d'escriure, perquè torno per fer-ho amb més embranzida, més passió, més sentit, més il·lusió. Tinc moltes coses remogudes per dins, agradables i no tan agradables, i crec que necessito posar ordre de la manera que més m'agrada: escrivint. Tot al seu moment, tot arriba, tot flueix, tot es posa al seu lloc...paciència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada