21 21

Fer 21 anys el dia 21 de juny sona molt bé, la veritat. A més, comença l'estiu, l'esperat estiu, però això és com cada any. Serà un gran any, aquest? El mereixo, el necessito. I de moment tinc bones vibracions amb les poques coses que sé de segur. 

Com he dit en altres ocasions, durant aquest any he sentit que he crescut molt, moltíssim més que no només un any. Tanta intensitat m'ha sacsejat i també desestabilitzat, tant per les coses bones com per les no tan bones. Un mix potent aquest 20 anys...Com sempre dic i faig, per a mi el 21 de juny no és només el dia que faig anys, sinó també una escusa per tancar un any, un cicle, un període, perquè deixo enrere coses i comença l'estiu, un canvi, una calada d'aire fresc. I m'agrada fer balanç, mirar enrere, ser conscient. I començar aquesta nova etapa renovada, amb força. Sincerament...m'està costant esforç escriure d'aquesta manera, amb energia i vitalitat, perquè realment ara no em sento així. Em sento literalment sense forces i són només la 1 de la matinada després d'un dia no gaire mogut. Fa dues setmanes que em fallen les forces, que em pesa el cos, que em falta energia, que decaic només entrar la nit i la son i el cansanci s'apoderen de mi. I no tota la culpa la té la calor. Sento tot el pes d'aquests mesos com cau sobre meu i no puc fer-hi res, només sentir-ho, acceptar-ho i donar-li la benvinguda perquè així ho vol. Però no em deixa avançar. Com si tota la tensió o fatiga es manifestés a través de cada múscul del meu cos. Una fatiga causada per cap activitat física, sinó més aviat emocional, i aquestes són les més cansades, les més pesades. I si a sobre vas i amb només unes poques preguntes ja em remouen tot per dins...el resultat és evident. I des d'aleshores, des de fa dos dies, que haig de forçar el somriure, el riure, les ganes de ser sociable. Tinc ganes de moure'm, sí, però de pensar molt, moltíssim...és com aquella sensació que tens quan et fa molt mal la panxa i de cop, poc a poc se't va passant, però no tens ganes de posar-te a córrer, sinó més aviat reposar, fer cas al teu cos, oi? Tinc ganes de caminar, de fer qualsevol activitat, però jo sola, sense haver de parlar amb ningú, de tenir una conversa, de riure. Introspecció, aquesta és la paraula, sento com moltes coses a dins que em demanen atenció. I encara que faci por, tinc ganes de mirar al dolor a la cara, d'afrontar el que sigui. 

M'envaeix un sentiment de tristesa. Perquè el que em vaig adonar ahir dia 21 de juny va ser que els aniversaris a tothom agraden, no ens enganyem, ens fan sentir especials, rebem molt de gent estimada. Però que personalment, el que més m'agrada, per molt cursi que soni, és saber que és l'escusa per estar envoltada de gent que estimo i m'estima. Potser ja havia fet aquest descobriment anys abans, però aquest any és diferent, perquè he sentit que a vegades no sempre és així. Pots rebre totes les trucades o missatges de tots aquells a qui estimes, però estan tan lluny físicament que es fa difícil sentir-los al 100%. No poder celebrar el meu aniversari amb la persona que més estimo ara mateix, amb en Logan, però tampoc amb gent meravellosa que he conegut aquest any i que m'omplen infinitament, com l'Ari, o en Carlo. Sentir-los moltíssim, ser conscient de la connexió tan forta que ens uneix, però no tenir-los a prop...no poder rebre una abraçada seva. Fer-se gran comporta tenir més distància amb gent? Vaig coneixent gent meravellosa, amistats que perduren més enllà de l'edat i de la distància física, però per què han d'estar repartides pel món quan m'agradaria que fossin aquí? Un dia....només un dia....i això em fa ser gran, perquè aprens a ser pacient, a valorar amistats que valen or, a estimar, donar molta llum i deixar anar, a donar sense esperar res a canvi, perquè res t'assegura que ho rebràs, però sempre ho acabes rebent. I t'adones que tot arriba, tot arribarà, si no deixes de confiar i d'estimar. 

Em sento esgotada, he acabat els 20 anys esgotada, i començo els 21 també esgotada, com si hagués corregut durant molts mesos una cursa d'obstàcles i ara que diviso l'estiu i les vacances, quan he passat la línia de meta, començo a afluixar el ritme i és quan sento el cos destrossat. 

No obstant...aquest sentiment de tristesa és degut, majoritàriament, al fet d'imaginar, o més ben dit, de no poder-me imaginar passar una estona d'aquest dia els quatre junts. Pensar, saber, sentir...que ara hi ha dues vides paral·leles i m'haig d'adaptar, que aquella estona en la que fèiem alguna cosa tots quatre ja no hi és, ha desaparegut, aquella unió ja no hi és. Se'm fa dolorós imaginar com hagués estat el meu aniversari allà, amb ells, amb tot dividit. Suposo que per això vaig decidir escapar i marxar tota la setmana a barcelona, per evitar el dolor. Per no carregar més, per ser jo, per donar-me temps, per respirar. Perquè en el fons hagués volgut sentir-me cuidada i estimada pels dos, junts, envoltada de la calidesa que creàvem i que ara no la sento enlloc. Com trocets de la meva tassa preferida tots trencats, pel terra. 

No obstant...encara que tot el que escric últimament pugui tenir un to pessimista, crec i dic amb la mà al cor que...aquest any és quan més he viscut la vida, quan he passat per runes, per tempestes, per arcs de sant martí, per terratrèmols, per dies radiants...he començat a entendre el que la v i d a és. Només començar. La vida és amor i por. Felicitat i dolor. I la clau està en atrevir-se a mirar les dues cares de la moneda de front, no només una. Les dues...i seguir, seguir, seguir, amb el cor a la mà, endavant....perquè el camí mai s'acaba, només és teu, i si mires el món amb el cor, trobes diamants preciosos, que donen a la vida el toc de sal, la fan meravellosa. I cada etapa és un nou inici, hem de tancar finestres per obrir altres portes, i evolucionar, i créixer. I que l'amor supera tota barrera, d'edat, de sexe, d'ideologia, de religió, de tot. Perquè hi ha moltes més coses que ens uneixen, costa de veure-les, perquè ens recorden massa sovint les diferències. I que el més important en aquesta vida és un mateix, perquè sinó no pots donar als altres amb el cor. I la fe...aquella energia, espiritualitat, fe, unió, déu...que tant s'ha malinterpretat i ens fa estar tan perduts, quan tot es basa en la fe i no ens adonem, perquè estem cecs. I que el més important és SER. Siguis com siguis...tot està bé...mentre siguis. Fins aquest any no he entès el significat de totes aquestes afirmacions i paraules que semblen tan senzilles, però tenen una profunditat immensa. No vull parar de créixer, d'estar enamorada de la vida. em queden tantes coses per veure, viure, estimar, fer, plorar, viure. Viure v i u r e.