necessito

Crec que tinc pànic al verb "necessitar", mai vull pronunciar aquesta paraula a ningú ni a res, quan molts cops l'anhelo cridar. Com si no em permetés necessitar l'ajuda d'algú, la companyia d'algú, perquè m'he ficat al cap que tota sola haig d'estar plena, sentir-me bé, que els altres només són per compartir. Tinc la creença que necessitar és dependre, i en molts casos sí, però potser no sempre. Com deconstruir aquesta creença tan incrustada?

Oi que m'encanta compartir alegries i somnis i idees? Per què tinc pànic a compartir la part més fosca, més tenebrosa, més profunda en un altre nivell? És fàcil exterioritzar la profunditat de la part lluminosa, però sóc incapaç d'expressar la profunditat de la part més fosca, del dolor, de la tristesa, de la ràbia. Com si aquesta part només me l'hagués de "menjar" jo, tota sola, i és el que he fet gran part de la meva vida, com a molt l'expressava i compartia escribint, i ja era molt; fins que arriba un punt en què aquesta part va creixent i creixent..i ha de sortir per algun lloc. Però amb qui? A qui vull escollir perquè escolti i m'acompanyi en aquest procés? Sempre he sigut de confiar en molt molt poca gent les meves coses més profundes, la clau del meu interior la tenen persones que puc comptar amb els dits d'una sola mà, malgrat em porti bé i estimi un gran nombre de persones, sincerament, d'arreu del món, de caràcters ben diferents. 

Vagarejo pels carrers del poble...sense rumb, realment em sento perduda, fotudament perduda, sense saber a quina casa dirigir-me, a qui veure, qui dels dos em farà menys mal? Què és el que realment vull? Sigui com sigui, vagi on vagi, tot em resultarà incòmode, perquè necessito el meu temps, sense ells, i mai el trobo. Penso i dubto i encara dubto més...camino amb un nus a la panxa i a la gola les 48hores que passo al poble. Ja és com normal, m'hi he acostumat, suposo. És tot com un trencaclosques, el meu interior intenta posar ordre, intenta entendre la situació... però el cap va per aquí, i el cor va per allà. I al final el resultat és desfer el camí des d'on sigui cap a casa meva, la meva veritable casa, encara que no hi sigui ella, i no poder amagar la cara de dolor, com si unes peses estiguessin enganxades a la part de baix de les meves galtes i em tiressin cap a baix, i tot el meu rostre decaigués...i mossegar-me els llavis i la llengua i dir-me, inútilment, que no ploraré, que no és el moment...i si algú em veu? Fins que, mentre em dic això, ja tinc dues llàgrimes baixant per les galtes i els ulls entel·lats. Què s'amaga darrera de tot això? No tinc ni temps ni voluntat per parar-m'hi a pensar. Què trist. "Com estàs?", "Què tal amb la teva mare?", "Què tal el finde?", preguntes que se'm calven com fletxes a l'estómac i que intento que passin desaparcebudes tot canviant de tema. Fa un dia radiant avui, mira el cel, mira enfora, mira al més enllà, jo aquí estic perduda.

Necessito algú que segui al meu cantó en algun indret on no hi hagi gaire gent, que estiguem hores sense parlar, mirant a l'horitzó, atrevir-me a buidar-me i que aquella persona simplement senti la meva part més fosca, no parli, no rigui, que només la senti, amb mi, i que l'accepti. I segueixi mirant l'horitzó mentre jo realment estic mirant cap al meu horitzó més profund. Que m'escolti...i calli. Que al final em toqui, i em digui en silenci que tot anirà bé, que sóc forta i ho he fet molt bé durant tots aquests mesos, que plorar i sentir ràbia i dolor i tristesa i por és de valents, que serà allà per lo bo i lo dolent, que em faci una abraçada. I res més. Ho necessito...

"Necessito".... com costa pronunciar-te.