21 21

Fer 21 anys el dia 21 de juny sona molt bé, la veritat. A més, comença l'estiu, l'esperat estiu, però això és com cada any. Serà un gran any, aquest? El mereixo, el necessito. I de moment tinc bones vibracions amb les poques coses que sé de segur. 

Com he dit en altres ocasions, durant aquest any he sentit que he crescut molt, moltíssim més que no només un any. Tanta intensitat m'ha sacsejat i també desestabilitzat, tant per les coses bones com per les no tan bones. Un mix potent aquest 20 anys...Com sempre dic i faig, per a mi el 21 de juny no és només el dia que faig anys, sinó també una escusa per tancar un any, un cicle, un període, perquè deixo enrere coses i comença l'estiu, un canvi, una calada d'aire fresc. I m'agrada fer balanç, mirar enrere, ser conscient. I començar aquesta nova etapa renovada, amb força. Sincerament...m'està costant esforç escriure d'aquesta manera, amb energia i vitalitat, perquè realment ara no em sento així. Em sento literalment sense forces i són només la 1 de la matinada després d'un dia no gaire mogut. Fa dues setmanes que em fallen les forces, que em pesa el cos, que em falta energia, que decaic només entrar la nit i la son i el cansanci s'apoderen de mi. I no tota la culpa la té la calor. Sento tot el pes d'aquests mesos com cau sobre meu i no puc fer-hi res, només sentir-ho, acceptar-ho i donar-li la benvinguda perquè així ho vol. Però no em deixa avançar. Com si tota la tensió o fatiga es manifestés a través de cada múscul del meu cos. Una fatiga causada per cap activitat física, sinó més aviat emocional, i aquestes són les més cansades, les més pesades. I si a sobre vas i amb només unes poques preguntes ja em remouen tot per dins...el resultat és evident. I des d'aleshores, des de fa dos dies, que haig de forçar el somriure, el riure, les ganes de ser sociable. Tinc ganes de moure'm, sí, però de pensar molt, moltíssim...és com aquella sensació que tens quan et fa molt mal la panxa i de cop, poc a poc se't va passant, però no tens ganes de posar-te a córrer, sinó més aviat reposar, fer cas al teu cos, oi? Tinc ganes de caminar, de fer qualsevol activitat, però jo sola, sense haver de parlar amb ningú, de tenir una conversa, de riure. Introspecció, aquesta és la paraula, sento com moltes coses a dins que em demanen atenció. I encara que faci por, tinc ganes de mirar al dolor a la cara, d'afrontar el que sigui. 

M'envaeix un sentiment de tristesa. Perquè el que em vaig adonar ahir dia 21 de juny va ser que els aniversaris a tothom agraden, no ens enganyem, ens fan sentir especials, rebem molt de gent estimada. Però que personalment, el que més m'agrada, per molt cursi que soni, és saber que és l'escusa per estar envoltada de gent que estimo i m'estima. Potser ja havia fet aquest descobriment anys abans, però aquest any és diferent, perquè he sentit que a vegades no sempre és així. Pots rebre totes les trucades o missatges de tots aquells a qui estimes, però estan tan lluny físicament que es fa difícil sentir-los al 100%. No poder celebrar el meu aniversari amb la persona que més estimo ara mateix, amb en Logan, però tampoc amb gent meravellosa que he conegut aquest any i que m'omplen infinitament, com l'Ari, o en Carlo. Sentir-los moltíssim, ser conscient de la connexió tan forta que ens uneix, però no tenir-los a prop...no poder rebre una abraçada seva. Fer-se gran comporta tenir més distància amb gent? Vaig coneixent gent meravellosa, amistats que perduren més enllà de l'edat i de la distància física, però per què han d'estar repartides pel món quan m'agradaria que fossin aquí? Un dia....només un dia....i això em fa ser gran, perquè aprens a ser pacient, a valorar amistats que valen or, a estimar, donar molta llum i deixar anar, a donar sense esperar res a canvi, perquè res t'assegura que ho rebràs, però sempre ho acabes rebent. I t'adones que tot arriba, tot arribarà, si no deixes de confiar i d'estimar. 

Em sento esgotada, he acabat els 20 anys esgotada, i començo els 21 també esgotada, com si hagués corregut durant molts mesos una cursa d'obstàcles i ara que diviso l'estiu i les vacances, quan he passat la línia de meta, començo a afluixar el ritme i és quan sento el cos destrossat. 

No obstant...aquest sentiment de tristesa és degut, majoritàriament, al fet d'imaginar, o més ben dit, de no poder-me imaginar passar una estona d'aquest dia els quatre junts. Pensar, saber, sentir...que ara hi ha dues vides paral·leles i m'haig d'adaptar, que aquella estona en la que fèiem alguna cosa tots quatre ja no hi és, ha desaparegut, aquella unió ja no hi és. Se'm fa dolorós imaginar com hagués estat el meu aniversari allà, amb ells, amb tot dividit. Suposo que per això vaig decidir escapar i marxar tota la setmana a barcelona, per evitar el dolor. Per no carregar més, per ser jo, per donar-me temps, per respirar. Perquè en el fons hagués volgut sentir-me cuidada i estimada pels dos, junts, envoltada de la calidesa que creàvem i que ara no la sento enlloc. Com trocets de la meva tassa preferida tots trencats, pel terra. 

No obstant...encara que tot el que escric últimament pugui tenir un to pessimista, crec i dic amb la mà al cor que...aquest any és quan més he viscut la vida, quan he passat per runes, per tempestes, per arcs de sant martí, per terratrèmols, per dies radiants...he començat a entendre el que la v i d a és. Només començar. La vida és amor i por. Felicitat i dolor. I la clau està en atrevir-se a mirar les dues cares de la moneda de front, no només una. Les dues...i seguir, seguir, seguir, amb el cor a la mà, endavant....perquè el camí mai s'acaba, només és teu, i si mires el món amb el cor, trobes diamants preciosos, que donen a la vida el toc de sal, la fan meravellosa. I cada etapa és un nou inici, hem de tancar finestres per obrir altres portes, i evolucionar, i créixer. I que l'amor supera tota barrera, d'edat, de sexe, d'ideologia, de religió, de tot. Perquè hi ha moltes més coses que ens uneixen, costa de veure-les, perquè ens recorden massa sovint les diferències. I que el més important en aquesta vida és un mateix, perquè sinó no pots donar als altres amb el cor. I la fe...aquella energia, espiritualitat, fe, unió, déu...que tant s'ha malinterpretat i ens fa estar tan perduts, quan tot es basa en la fe i no ens adonem, perquè estem cecs. I que el més important és SER. Siguis com siguis...tot està bé...mentre siguis. Fins aquest any no he entès el significat de totes aquestes afirmacions i paraules que semblen tan senzilles, però tenen una profunditat immensa. No vull parar de créixer, d'estar enamorada de la vida. em queden tantes coses per veure, viure, estimar, fer, plorar, viure. Viure v i u r e. 

després de plorar pensem amb més llibertat que mai

Fa temps que em pregunto si les pel·lícules (i també els llibres) que escollim per veure en un dia concret en què estàs indecís per triar-ne una i, finalment, acabes escollint Aquella, des d'un bon principi el destí ja l'havia escollit per a tu. Difícil d'entendre per escèptics, fàcil de sentir per aquells que ens sentim part d'un tot molt més gran. Com si la vida sabés el que et fés falta en aquell moment i la teva vista fa cas a l'inconscient i quan veu aquella pel·lícula entre totes les altres en la pàgina web de Seriesly s'atura, i hi fas un clic. Segurament el teu inconscient ja havia decidit per tu segons abans. Com ho fa en tot. Mentrestant, pensem ingènuament que tenim el control de totes les nostres decisions. Ja no m'amoïna saber que tinc desenes de llibres per llegir, perquè sé que els llegiré quan toqui, quan un dia miri el prestatge de l'habitació i la vista se'm posi sobre un en concret que portava allà mesos, inclús anys. Però fins aleshores no era el moment. Tot trobarà el seu moment si estàs conectat.

"Come reza ama"

"Para hallar el equilibrio que buscas debes tener los pies tan firmemente plantados en la tierra que parezca que tengas cuatro piernas en lugar de dos. D este modo podrás estar en el mundo. Pero debes dejar de mirar el mundo con la mente. Tienes que mirarlo con el corazón. Así llegarás a conocer a Dios."

"Es desconcertante que un desconocido vea con más claridad cómo eres que una misma".

"Lo llamamos Dolce far niente, el placer en no hacer nada".

"Nos conformamos con vivir infelices porque nos da miedo el cambio y que todo quede reducido a ruinas".

"Si quieres llegar al castillo debes cruzar por el foso"

"Tienes que aprender a escoger tus pensamientos como escoges tu ropa cada día. Trabaja la mente, es lo único que deberías de controlar porque si no consigues controlar tus pensamientos estarás en problemas para siempre"

"Esperar a que te perdone es perder el tiempo. Perdónate tú".

"Si pudieras despejar todo ese espacio que ocupas en tu mente por obsesionarte con esa persona tendrías una puerta ¿y sabes qué haría el universo al verla? Colarse. Se colaría y te llenaría del amor que jamás antes habías conocido".

"Es importante saber donde estás en cada momento. justo aquí está el equilibrio perfecto. El encuentro de cielo y tierra. No demasiado Dios, no demasiado egoísta, de otra forma la vida se vuelve una locura. Si pierdes equilibrio pierdes poder".

"Sonríe con tu mente, con tu cara y hasta con tu hígado!".

"La única forma de sanar es confiando. Un corazón roto significa que has intentado algo".

"El equilibrio es no dejar que nadie te quiera menos de lo que te quieres tú". 

"muchas veces perder el equilibrio por amor es parte de vivir una vida con equilibrio". 

"Te envio mi amor, toda mi luz...y te dejo ir".

"Las ruinas son el camino a la transformación"

"Cuando tengo uno de esos días en que me siento sola, pienso: Quédate sola! Aprende a relacionarte con la soledad. Haz un mapa de ella. Siéntate a su lado por una vez en la vida. Da la bienvenida a esa experiencia humana. Pero no vuelvas a usar el cuerpo o los sentimientos de otras personas para intentar aliviar tus deseos insatisfechos". 

"Una fuerza de la naturaleza que se rige por leyes tan reales como la de la gravedad. La regla de la física de la búsqueda viene a decir algo así: Si tienes el valor de dejar atrás todo lo que te protege y te consuela, lo cual puede ser cualquier cosa como tu casa o viejos rencores, y embarcarte en un viaje en busca de la verdad, ya sea hacia lo interior o lo exterior, y si estás dispuesto a que todo lo que te pase en este viaje te ilumine, y si aceptas como tu maestro a todo aquel que te encuentres en tu camino, y si estás preparado sobre todo a afrontar y perdonar algunas de las realidades más duras de ti mismo, entonces la verdad no te será negada."

Tenia tantes ganes de veure una pel·lícula que em fés vibrar, sentir viva, aprendre, pensar, sentir... Ho necessitava. Justament, sense saber-ho, aquesta era perfecte. Viatges, búsqueda, una dona, amor, fe, Déu, equilibri, menjar, aprenentatges...era el que necessitava.

El que necessito ara és estar conectada amb mi, trobar l'equilibri dins meu, donar-me amor. Això és el que vaig sentir quan vaig arribar a Santiago després de 3 setmanes de pelegrinatge i com ja he dit en altres entrades del meu blog. Vaig sentir moltísssimes coses molt intenses, però amb el que em quedo és amb aquell sentiment de donar-me a mi, de fer i viure la meva vida, no tant la dels altres. Aquest procés se'm va interrompre al cap de tres dies d'arribar al poble, tot se'm va girar i vaig haver de donar molt, de suportar molt, així em va sortir actuar. Vaig perdre absolutament el meu equilibri i vaig anar carregant molt de pes a la meva motxilla que no em pertocava, el de la meva mare, el del meu pare, el de les classes de la universitat, les classes de repàs, l'esplai...havia d'estar donant constantment, sense tenir temps per a mi. Fins la setmana passada no vaig ser conscient d'aquesta motxilla i me la vaig intentar treure. Ara entenc el mareig i malestar de tota la setmana passada, no només era el canvi de temps i la calor. Mal de cap, mareig, mal de coll, d'esquena...El meu cos m'estava dient que prou, que ara em tocava treure la motxilla, repartir el pes entre tots i carregar només la meva. Acabar classes de repàs, de la universitat, acabar l'esplai...ho necessitava. La pel·lícula m'ha recordat la importància de trobar, cadascú, el seu equilibri. I de sobte he recordat les cartes que em van tocar en aquella sessió de l'Akademia en què una d'elles era "Equilibri", i l'última era Amor. Avui ho he entès tot: necessito recobrar el meu equilibri i donar-me amor a mi, per estar bé amb el món. Sembla simple, però m'adono de tot el que m'he complicat i com de confús tenia tot, de com marejada estava, tan desconectada de mi. Em trobo a faltar, tinc ganes d'estar amb mi i de fer coses que m'agradin, d'estar sola, de gaudir-me, de sentir-me viva, de meditar, de respirar, de ser conscient de qui sóc i on sóc. I estic agraïda a tot el que m'ha anat passant, per tot el que estic madurant, aprenent i creixent.

AKADEMIA

"Pensa.....que avui tot just comença..."

Eneagrama, el poder de la ment, autoestima, el valor dels valors, PNL, futur i vocació, relacions de parella, relacions familiars, expressió corporal i ioga, teatre de les emocions, introducció a l'espiritualitat, i un llarg etcètera que no recordo. Dosis en format de dilluns tarda durant tres hores, durant 1 any. Se'm fa difícil escriure sobre tot aquest temps, sobre el que ha significat per mi aquesta experiència, sobre les reflexions que m'emporto un cop aquesta ha finalitzat en el sentit literal, perquè en el simbòlic i en el pràctic, avui tot just comença tot. No hi ha cap de nosaltres que no hagi canviat en algun aspecte, es percep, se sent. Només puc estar agraïda a l'Univers per haver-me creuat en la meva vida, justament en aquesta etapa de la meva vida, amb aquest projecte i amb la gent que ho ha fet possible. 

M'encantava anar-me a dormir el diumenge nit amb un nus de plaer i felicitat a la panxa perquè el dia següent era dilluns. I el dilluns era el millor dia de la setmana, sens dubte. Era el meu dia, el dia en què em dedicava tres hores exclusivament a mi, on rebia tot d'estímuls i informació amb molt de valor per a mi, on em sentia útil, on aprenia, on em sentia viva. I em donava energia per seguir la resta de la setmana. Rebre aquella trucada inesperada de la Núria per fer-me l'entrevista i el correu de confirmació el següent dia va suposar una espurna dins la vida que portava aleshores. No em podia ni imaginar el que suposaria tot allò....de fet no en vaig ser gaire conscient fins passat el Nadal. Fins aleshores tothom feia bastant la seva, jo sobretot, només m'interessava rebre els continguts i marxar a casa, mig mediocre. Però no sé com, ni exactament quan, ni per què, es va crear una energia entre tots cap a la meitat del curs, inexplicable. De sobte teníem ganes de trobar-nos més enllà del centre, de fer plans, de compartir les nostres vides en un pla menys acadèmic i coneixer-nos en altres facetes. I així va ser...un parell de cops de festa, també excursions a Collserola, postes de sol, dinars i tardes a casa de la gent, un cap de setmana espiritual a Can Benet, trobades a Granollers... Com sempre passa, el millor de les experiències tan intenses, de fet el que fa que sigui tot tan intens, és la gent. Tant se val el lloc on estiguis i el que facis, el que importa i dóna sentit és el que comparteixes amb els altres i allò que teniu en comú. Si a l'inici del curs m'haguessin dit les amistats que faria, no ho hagués cregut de cap de les maneres. 

Companys que sabem moltíssim de les nostres vides, potser molt més que altres amics de tota la vida, persones amb qui ens hem hagut d'obrir de cor a cor i parlar i compartir coses molt íntimes entre nosaltres. Per això és una relació especial la que tenim, ens coneixem des de dins cap enfora, i normalment, sempre passa el contrari. Fins i tot hi ha hagut ocasions en què em motivava més anar a l'Akademia per veure la gent que no pas pel tema que es tractaria aquell dia. Ens hem vist plorar, riure, reflexionar, pensar, ballar, cantar... Ens hem acceptat tots tal com som. Amb un respecte infinit, amb confessions i llàgrimes als ulls en molts cops. Una energia condensada en aquella sala que ens envoltava a tots i ens feia estar al present, en l'aquí i l'ara, al 200%, fent que les tres hores passessin volant.

https://www.youtube.com/watch?v=n5cAlYM_O3o 

És gairebé impossible afirmar que mantindrem el contacte tots. Continuarem quedant en gran grup, sempre faltarà algú, i potser amb alguns inclús quedem per separat, continuant l'amistat que s'ha creat durant aquests mesos. Com ell, qui s'ha acabat convertint en pocs mesos en un amic amb una confiança d'anys. Ha estat un regal per a mi, justament coneixer-lo en aquesta etapa de la meva vida, bastant fosca, però que malgrat tot ha sabut veure en mi la meva energia i passió per la vida, molts cops m'ho ha recordat quan jo només veia foscor. M'atreviria a dir que és una de les persones que més he sentit, que més he estimat, que més m'ha ajudat, en aquests últims mesos quan molts cops em sentia perduda, dormida i sola. Trucades a altes hores de la matinada plorant i intentant desafogant-me amb ell, sabent que m'acceptaria tal com sóc, que el tenia al cantó pel que calgués. Li he agrait desenes de cops, però crec que no és conscient de com li estic agraida, de quant feliç estic d'haver-me creuat amb ell. No m'empenedeixo d'absolutament cap cosa que ha passat entre nosaltres, al contrari. 

No sé quins són els motius que deixo entrar les persones al meu món, al meu món interior i els faig un lloc perquè s'hi quedin tot el temps que vulguin, són poques amb les que m'atreveixo de tot cor a deixar-los pas. Em va passar l'any passat amb en Pete, que en pocs dies ja havíem compartit tant que ara quan fem Skype un cop al mes és com si el temps no hagués passat i el somriure no se'm treu de la cara. O amb alguna gent del camino, com amb l'Ari. Gent que em deixa petjada i que intento que l'amor que es crea sigui incondicional, almenys per part meva. I deixar que tot flueixi. Tots ells, tota aquesta gent que tinc repartida pel món, tots ells són els regals més valuosos que tinc. De fet no els tinc, ni els vull tenir, sinó simplement sentir. Trocets de mi. Agraeixo a l'Univers haver-los conegut, perquè segurament havia de ser així. Gràcies. 

Dosis d'humanitat cada dilluns. Llum quan molts cops només veia foscor. Una experiència que m'ha acompanyat, gairebé inconscientment, en l'etapa més dura de la meva vida fins aleshores, com expressar el que això significa amb paraules? Dosis d'energia que cada facilitador em transmetia amb la seva positivitat, les seves paraules, el seu somriure, les seves idees, les seves esperances...cadascun d'ells ens donava ales per tal de volar, somiar, actuar i seguir els batecs del cor. Tot allò que ningú mai t'ensenya però que és el més important: saber qui ets, d'on vens i on vas. Quin és el teu lloc en el món, com sentir-te útil i realitzat? Només així serem feliços. Ens omplim tant la boca de paraules com "felicitat" que ja ha perdut l'essència i no tenim ni idea de què és...perquè tot és molt més senzill, no hem de buscar res, sinó trobar-ho, dins nostre, on sempre ha estat i on sempre estarà. Adonar-me de qui sóc, què vull, què no vull, per què sento allò i això amb aquelles persones, com treure aquells sentiments, com relaxar-me, com mirar cap endins, com actuar en certes situacions, com entendre els altres, com veure la vida...que sempre recau en les ulleres amb les que la miris. Coneixements, eines, consells, frases i aprenentatges que ara tinc a la motxila i que haig d'anar aplicant en la meva vida, perquè ara tot just comença l'aventura, posar en pràctica tot el que he après. Posar consciència...per viure una vida plena i meravellosa, i treure la millor versió de mi mateixa. 

Arribo a la conclusió que tota experiència que ens faci millors persones és altament valuosa. És a dir, on la gent parli, pensi i actui amb coherència i des del cor. On l'amor prevalgui per sobre la por. Si es cumpleix això, tot està bé, tot flueix, tot és perfecte, bonic. Sempre que puguis trobar espais on actuar així, aprofita-ho. Ha arribat un punt en què ja ni em surt fer comentaris o estar amb gent o en llocs on no es cumpleix això, deshumanitzat, fred i mediocre...sento un terrible rebuig a relacionar-me en contextos així, perquè he sentit que és possible viure d'una altra manera, i sempre hi haurà gent que sentirà això. I inexplicablement...aquesta gent s'acaba trobant, tot flueix. BRINDEM! :)

G R À C I E S.

https://www.youtube.com/watch?v=7wfYIMyS_dI

43 dies sense escriure en el meu espai, en aquest blog. De fet són molts més dies, perquè no escric de debò des de fa molts mesos. No obstant, ho he fet en altres suports. Però per a mi escriure aquí té doble sentit, expressar-me, i compartir. Em sento absurda si no escric des del cor, així que en tots aquests dies no ho he sentit, fins a dia d'avui, en què es comença a tancar un cicle, i obrir-se'n d'altres. Veig la llum del final d'aquest tunel en el que porto 9 mesos? Estaré renaixent? Com puc haver crescut tant en menys d'un any? Faré 21 anys en pocs dies però em sento com si l'edat no existís, és tan relatiu. Però estic contenta de créixer...d'haver tingut un stop en el fet d'escriure, perquè torno per fer-ho amb més embranzida, més passió, més sentit, més il·lusió. Tinc moltes coses remogudes per dins, agradables i no tan agradables, i crec que necessito posar ordre de la manera que més m'agrada: escrivint. Tot al seu moment, tot arriba, tot flueix, tot es posa al seu lloc...paciència.