criminals

Empatia. En ella es troben les arrels de la moral. És l'empatia cap a possibles víctimes, el fet de compartir l'angoixa d'aquell que pateix, , de qui està en perill o de qui està desvalgut, el que ens impulsa a ajudar-los. Relació evident entre empatia i altruïsme. [...]
Segons Hoffman, el desenvolupament de l'empatia comença ja en la infància. Després del primer any, quan els nens i nenes comencen a prendre consciència que són una entitat separada dels demés, proven de calmar d'una manera més activa el desconsol d'un altre nen oferint-li, per exemple, el seu osset de peluix. Als dos anys, comencen a comprendre que els sentiments aliens són diferents als propis i així es tornen més sensibles a les pistes que els permeten conèixer quins són realment els sentiments dels altres. A l'última fase de la infància apareix un nivell més avançat d'empatia, on els nens i nenes poden reconèixer el malestar més enllà de la situació immediata i comprendre que determinades situacions personals o vitals poden arribar a constituit una font de patiment crònic. És llavors quan es comencen a preocupar per la sort d'un col·lectiu, com per exemple els pobres, els oprimits o els marginats, una preocupació que a l'adolescència pot veure's reforçada per conviccions morals centrades en el desig d'alleugerir la injustícia i l'infortuni aliens. [...]
Quant més empàtica sigui la persona, més a favor es troba el principi moral que afirma que els recursos han de distribuir-se en funció de les necessitats.


Lliçons de vida que algunes persones són capaces de transmetre't amb els seus senzills actes, en el moment menys inesperat. Estils de vida. Capaces d'introduir-se en qualsevol món, mostrar interès, voler escoltar històries que per a nosaltres ens semblen de cine, tocar més que mai de peus a terra, arribar a persones que per a la majoria són molt llunyanes, massa. I aquests petits episodis, en què descobreixes petites parcel·les de la realitat de persones del món, són per on es comença a canviar el món: escoltant, vivint, confiant. I tant se val els llibres teòrics i les guerres i les manifestacions. La immigració, els sense papers, la infància allunyada del seu país, la marginalitat...és ben bé que no sabem res, res, res, res...I no sé si sento impotència per la incultura, la falta de tacte i la falta d'informació de la població o bé per la injusta situació de tants milers de persones, de joves, de no tan joves, que han deixat tot enrere de l'estret de Gibraltar o fora les fronteres.

https://www.youtube.com/watch?v=7lWdwe5aCkk

No vull perdre mai el que porto dins...tota la meva essència...com va dir Osho: l'únic que temem és perdre'ns, l'únic, però ho amaguem amb altres pors mig absurdes. Els demés ens acompanyen durant el trajecte i ens el fan més o menys agradable, la família, els amics, la parella, però tu ets el més important. Perquè el món no pararà de girar, el sol sortirà cada dia, les persones poden caure, deixar-te, abandonar-te, mentir-te, decepcionar-te, cansar-te, ajudar-te, alegrar-te...però passi el que passi, tu. Ho ets tot. És a dir, JO. Parlem amb propietat. Vull continuar pujant esglaons, cap amunt, pel meu compte, amb tota la força que pugui treure, vull continuar creixent...feia temps que no ho escribia, crec que portava molt de temps en un mateix esglaó, pujant i baixant el mateix.
Com diu aquella frase, és impossible quedar bé i agradar a tothom. Posa tots els esforços a agradar-te a tu mateix, més que suficient.

No em fa por caminar, ni saltar, ni caure, ni prendre decisions, perquè no tinc por de perdre'm. Direcció als somnis, però amb els peus a terra.

Per això van bé les vacances. Per aturar-se, respirar, mirar...i seguir caminant rumb on tu decideixis, sense interferències d'obligacions, horaris i rutines, ja que sempre acaben esquitxant.

that's ALL

Quan estàs amb energies i ànims carregats és fàcil mirar enrere i entendre el malestar de dies anteriors, fins i tot el racionalitzes i ets capaç de donar explicacions i causes i confies que no tornaràs a passar per un mal tràngol perquè saps què et va passar i com et vas sentir, i per què. I creus que a la pròxima devallada, podràs controlar la situació. (Per sort) no és ni serà així. Tornar a la rutina, terratrèmols sentimentals, sentimentalismes elevats a causa de la regla, període d'entregues de treballs i algun examen...tot sumat, mix potent per fer-te caure muntanya russa avall. A més, unes vacances de Nadal no massa engrescadores. Feia temps que no sentia tots els efectes de la baixada de l'atracció. I mica en mica...com si es tractés d'un trencaclosques, tot es va recol·locant a la seva manera i tornes a ser tu, tornes a brillar, a tenir ganes   de tot. I per rematar, desconnectar de tot. Ni que siguin 3 dies serveix per desconnectar absolutament de tot. Tota la teva atenció va a parar a la gent, els carrers, edificis, els mapes, el temps, les sensacions...i oblides tota la teva rutina.

Ara m'estava fixant detalladament en aquestes fotos...i m'ha fet pensar en d'altres que tinc de viatges. Sempre faig la mateixa cara, crec que de despreocupació, il·lusió, alegria i diversió! És el que em proporciona viatjar i guardar moments, llocs i gent. Viure experiències noves. No obstant, al ser el segon cop d'estar a Anglaterra, m'ha sigut inevitable fer comparacions amb el primer cop i aquest, i en efecte, confirmar la meva teoria. El primer cop va ser un viatge d'un mes, a casa una família local, convivint dia rere dia amb ells, jo sola, anant a classes amb gent totalment nova i d'arreu del món, visitant racons turístics i no tan turístics. Viatjar des de dins, que dic jo. I l'experiència va ser brutal, tinc desenes de moments guardats i de persones que mantinc el contacte encara que estiguin a milers de quilòmetres. En canvi, aquest darrer cop, ha estat un viatge de 4 dies, però el més diferent ha estat anar pel nostre compte, i inevitablement, amb ulleres de turistes: no interactuant gaire amb la gent, visitant aquells indrets més emblemàtics, etc. Crec que viatjar des de dins és simplement donar més importància a conèixer gent i conviure amb ella que no a visitar monuments.

Ni el fred hivernal de Londres ha estat capaç de congelar-me l'emoció i l'energia, tot al contrari, ha fet revifar-me com el foc. Sentir que tornes a pujar per la muntanya russa i creure que estàs a dalt de tot! I és que és increïble com sembla que les persones tinguem una bombolla transmissora d'energia sobre la pell. Estar de bon humor i tenir un dia esplèndid i estar de mal humor i tenir un dia desastrós. Com si d'alguna manera l'altra gent notés el teu estat d'ànim només en estar a prop teu, sense necessitat de dir res! Estar de bon humor i radiant i que en un sol trajecte en bici et parin tres persones a parlar i riure sense conèixer-les de res, o tenir una tarda esplèndida al voluntariat aportant el millor de tu i que el nen t'acabi dient "quan tornaràs a venir amb mi?" amb un enorme somriure. Transmetre bones vibracions...sentir que tot flueix, rebre una trucada d'un indret llunyà, de sorpresa i estar xerrant una bona estona, voltar i voltar sota un sol radiant per la ciutat i acabar menjant xocolata calenta mentre a fora ha començat a ploure, o fer un sopar amb aquella persona que fa temps que no veus i t'expliqui totes les seves aventures! I tenir ganes i temps de cuinar, cuinar bé, esmerar-s'hi i compartir-ho amb els altres...aprofitar molt més el temps. Sentir-te plena. Ho necessitava. És com allò que diuen que encara que tinguis un mal dia, somriu, i mica en mica les conseqüències del somriure s'aniran repartint per tot el teu cos i et sentiràs millor. Què cert. Com es pot passar, en dues setmanes, de veure la ciutat i la gent de color gris a veure-ho tot de colors? I tot està dins teu, tot. Dedicar temps a l'important, què fàcil escriure-ho.

~ ~ ~
Durant aquesta setmana m'he parat a pensar molt en els i les estudiants que vénen de fora a estudiar a Barcelona i a viure-hi. I sé que hi haurà casos i casos, però els que conec, la majoria són negatius, és a dir, joves que els pares els paguen tot (el pis, els gastos, el transport, la matrícula, el menjar...) per poder viure a la ciutat però després sembla que li tinguin al·lèrgia. Arriben el diumenge tard, aprofitant el màxim a casa, i tornen ben d'hora, dijous si no hi ha classe els divendres. Alguns van amb la maleta i tot a l'última classe per marxar directament. Sé que generalitzo i potser hi ha gent que té coses a fer allà on viu o compromisos. Jo mateixa, l'any passat, havia de pujar pitant perquè a les 5 del dijous tarda tenia el curs de monitors. Però no crec que sigui el cas de la gran majoria...fugen de la ciutat. I gent que no viu tan lluny, que podria anar i tornar cada dia. Però el que em sorpren més -i em provoca més "tristesa"- és veure el poc que aprofiten viure en una ciutat com Barcelona: extreure el suc a tots els seus carrers, museus, racons, places, cursos, xerrades, conferències...no en tenen ni idea, perquè no es mouen! La seva vida és la universitat, el pis, segurament el barri i alguna biblioteca del voltant. I al moure's no dediquen ni el mínim esforç a saber on són i com arribar a tal lloc, a orientar-se. Estan en un punt i han d'anar a un altre, i és com si els agafés pànic i no poguessin sobreviure sense el metro, quan potser estan molt a prop i només fa falta moure's per alguns carrerons. Ni el mínim interès a descobrir...a perdre's...a impregnar-se dels racons de la ciutat. I em fa pena...per tot el que es perden. Noies de la classe, amics, un munt de joves que em trobo al tren alguns dijous al vespre carregats amb les seves maletes direcció Girona, ben arregladets i watsapejant. Sento que el valor de viure en un pis d'estudiants s'ha infravalorat moltíssim, i potser gent que ho exprimiria al màxim no s'ho pot permetre. Bé, reflexions, that's all.

~ ~ ~

"Estimar no s'ha de confondre amb generar la necessitat en l'altre. Hi ha persones que tendeixen a relacionar-se  amb els altres creant dependència. La seva pròpia inseguretat els porta a relacionar-se amb l'altre amb la por de perdre'l. Insensatament confonen que l'altre els necessiti amb el fet que l'altre els estimi."

"Ser coherent és, possiblement, allò que més serenor i pau interior provoca".
"Des de la bondat es procura posar-se al lloc de l'altre i actuar com agradaria que s'actués amb un mateix. Aquesta és una característica fonamental de la persona bona, la seva capacitat de considerar l'altre com un igual. Empatia, se'n diu d'aquesta facultat que neix, en primer lloc, de la voluntat de no ferir els altres i, en segon lloc, de voler el millor per ells. [...] Exercir la bondat des d'un equilibri personal que ho permet i resulta necessari per tal de donar i compartir allò que es té. L'exercici de la bondat passa per haver trobat les prioritats adequades a l'hora de decidir què és i què no és important i fer-ho amb intenció de beneficiar els altres."

Crec que el terme "bona persona" està menyspreat i que si mirem realment què vol dir ser una bona persona, actualment en manquen moltíssimes. Fragments del primer llibre llegit de l'any "Educar amb valors", Joan Corbella.

Direcció un bon(íssim) cap de setmana...

tornem, com sempre!

I.............. sembla que començo a despertar!!

A sentir la terra i el cel entre les mans i les autopistes del meu interior transitades de curiositat, il·lusions i vitalitat! Pròxima parada...Londres.

far far

Des de fa hores que estic al mateix lloc del pis, a la taula del menjador, al costat de la finestra, redactant l'últim treball del semestre. M'ha costat aixecar-me al matí, s'està tan bé dins el llit a l'hivern! A més, el dia és depriment: miro per la finestra i veig els arbres pelats, la gent darrera les seves bufandes, abrigada, protegint-se del vent que bufa amb força, i de fons un cel gris i pesant que sembla aixafar els edificis. M'he decidit i he conectat l'ordianador a la taula del menjador, m'he conectat a l'Spotify i a treballar. Una pausa per dinar. I ara, de sobte, un finet però intens raig de sol es cola per entre la finestra, deixant al descobert tota la pols del teclat i obligant-me a mig tancar els ulls. M'ha fet somriure per dins i m'ha fet venir ganes d'escriure i volar...Porto molts dies a les fosques i m'impacienta no trobar l'interruptor per encendre el llum. En aquest petit instant sembla que l'he trobat, però no sé quant aguantarà, la bombeta està dèbil. Fa pampallugues, li manca la seva força i brillantor habitual, sense que hi hagi motiu algun. L'hivern, el fred, la confusió, la recta final universitària, la rutina, la família? Potser tot a la vegada.
Continuo amb la cara ben il·luminada pel sol i quan l'encaro, veig tots els núvols grisos que es mouen a gran velocitat, i em quedo cega.

http://www.youtube.com/watch?v=HKWE5m_2wug

Far far és la cançó que sona, no sé de què va, però el títol em reforça la idea que porto pensant tot el dia: m'agradaria trobar-me en una casa de fusta a la muntanya llunyana a tot rastre de moviment, rutina i obigació, amb un fred hivernal a fora i jo a dins, amb una llar de foc, un parell de mantes, un te entre les mans, llibres, pel·lícules i potser una bona companyia. I que per la xemeneia surti fum.
El sol marxa i desperto d'aquests pensaments...toca continuar treballant. Queda poc...

petit

A vegades, ens els dies més pessimistes que se'm creuen de tant en tant, arribo a pensar que ni el bon humor que intento transmetre a la gent, ni les bromes ni riures, ni els somriures, ni les abraçades, ni totes aquestes coses, arriben a filtrar-se en l'ànima de l'altra gent i poden canviar-li l'estat d'ànim fent que aquella persona se senti una mica més feliç, més plena. Aquest objectiu crec que és inconscient, que ja va implícit en la meva manera de ser, però hi ha moments, dies, en què simplement no estic d'humor. I és llavors que quan aquests petits gestos que a mi tant m'agrada regalar els rebo jo d'algú inesperat, m'omplen moltíssim. Per tant...crec que no sóc prou conscient de l'efecte de tots aquests regals, de quanta energia transmeten i del poder dissipador de males energies que tenen. Crec que poca gent n'és mínimament conscient, quina llàstima, som tan fàcils de fer-nos sentir bé.

També està bé que et sorprenguin, no?

walk

http://www.youtube.com/watch?NR=1&feature=endscreen&v=EMsTSdHIJds

And there will come a time, you'll see, with no more tears.
And love will not break your heart, but dismiss your fears.
Get over your hill and see what you find there,
with grace in your heart and flowers in your hair.

Sento brusquetat. Per arrancar i moure coses, persones, fets, sentiments. I tot necessita el seu temps, les coses no canvien del dia per la nit, sinó que es van transformant, poc a poc...
I és difícil caminar quan el camí no és de roses; i és difícil apreciar una bicicletada matinal creuant la ciutat amb un sol rogenc de fons quan per dins sents com ganivets que se't claven subtilment. Tot passa davant teu i no ho pots captar, aixeques suaument el braç i ja s'ha escapat. Quan vius tan intensament sents més l'alegria de les petites coses, però també la tristesa d'aquestes, en ambdós casos sents que l'ànima se t'aixampla, es fa profunda, però que generen sentiments i reaccions antagòniques.
I no sé si sento ràbia per no sentir, o em fa ràbia sentir massa. Almenys vaig recuperant les ganes per escriure. No escric perquè estic decaiguda o estic decaiguda i en part no ho soluciono perquè no escric? Contradiccions...que van amunt i avall en tots els sentits. Sortiu de mi, deixeu-me pensar amb claretat, deixeu-me ser jo, deixeu-me sentir.
Almenys...m'alegra pensar que sempre, sempre...me n'he ensortit.

I need my space

Tots volem veure l'arc de Sant Martí...però també hem d'aprendre a gaudir de la pluja. Perquè aquesta, també és necessària.

Ara et toca estar trista i punt. No vulguis forçar les coses, fer-te la forta o pensar massa en els demés. Tu i només tu. Merda rutines que evoquen records i fan trontollar tot el teu món...