Segons Hoffman, el desenvolupament de l'empatia comença ja en la infància. Després del primer any, quan els nens i nenes comencen a prendre consciència que són una entitat separada dels demés, proven de calmar d'una manera més activa el desconsol d'un altre nen oferint-li, per exemple, el seu osset de peluix. Als dos anys, comencen a comprendre que els sentiments aliens són diferents als propis i així es tornen més sensibles a les pistes que els permeten conèixer quins són realment els sentiments dels altres. A l'última fase de la infància apareix un nivell més avançat d'empatia, on els nens i nenes poden reconèixer el malestar més enllà de la situació immediata i comprendre que determinades situacions personals o vitals poden arribar a constituit una font de patiment crònic. És llavors quan es comencen a preocupar per la sort d'un col·lectiu, com per exemple els pobres, els oprimits o els marginats, una preocupació que a l'adolescència pot veure's reforçada per conviccions morals centrades en el desig d'alleugerir la injustícia i l'infortuni aliens. [...]
Quant més empàtica sigui la persona, més a favor es troba el principi moral que afirma que els recursos han de distribuir-se en funció de les necessitats.
Lliçons de vida que algunes persones són capaces de transmetre't amb els seus senzills actes, en el moment menys inesperat. Estils de vida. Capaces d'introduir-se en qualsevol món, mostrar interès, voler escoltar històries que per a nosaltres ens semblen de cine, tocar més que mai de peus a terra, arribar a persones que per a la majoria són molt llunyanes, massa. I aquests petits episodis, en què descobreixes petites parcel·les de la realitat de persones del món, són per on es comença a canviar el món: escoltant, vivint, confiant. I tant se val els llibres teòrics i les guerres i les manifestacions. La immigració, els sense papers, la infància allunyada del seu país, la marginalitat...és ben bé que no sabem res, res, res, res...I no sé si sento impotència per la incultura, la falta de tacte i la falta d'informació de la població o bé per la injusta situació de tants milers de persones, de joves, de no tan joves, que han deixat tot enrere de l'estret de Gibraltar o fora les fronteres.
No vull perdre mai el que porto dins...tota la meva essència...com va dir Osho: l'únic que temem és perdre'ns, l'únic, però ho amaguem amb altres pors mig absurdes. Els demés ens acompanyen durant el trajecte i ens el fan més o menys agradable, la família, els amics, la parella, però tu ets el més important. Perquè el món no pararà de girar, el sol sortirà cada dia, les persones poden caure, deixar-te, abandonar-te, mentir-te, decepcionar-te, cansar-te, ajudar-te, alegrar-te...però passi el que passi, tu. Ho ets tot. És a dir, JO. Parlem amb propietat. Vull continuar pujant esglaons, cap amunt, pel meu compte, amb tota la força que pugui treure, vull continuar creixent...feia temps que no ho escribia, crec que portava molt de temps en un mateix esglaó, pujant i baixant el mateix.
Com diu aquella frase, és impossible quedar bé i agradar a tothom. Posa tots els esforços a agradar-te a tu mateix, més que suficient.
No em fa por caminar, ni saltar, ni caure, ni prendre decisions, perquè no tinc por de perdre'm. Direcció als somnis, però amb els peus a terra.
Per això van bé les vacances. Per aturar-se, respirar, mirar...i seguir caminant rumb on tu decideixis, sense interferències d'obligacions, horaris i rutines, ja que sempre acaben esquitxant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada