Ara m'estava fixant detalladament en aquestes fotos...i m'ha fet pensar en d'altres que tinc de viatges. Sempre faig la mateixa cara, crec que de despreocupació, il·lusió, alegria i diversió! És el que em proporciona viatjar i guardar moments, llocs i gent. Viure experiències noves. No obstant, al ser el segon cop d'estar a Anglaterra, m'ha sigut inevitable fer comparacions amb el primer cop i aquest, i en efecte, confirmar la meva teoria. El primer cop va ser un viatge d'un mes, a casa una família local, convivint dia rere dia amb ells, jo sola, anant a classes amb gent totalment nova i d'arreu del món, visitant racons turístics i no tan turístics. Viatjar des de dins, que dic jo. I l'experiència va ser brutal, tinc desenes de moments guardats i de persones que mantinc el contacte encara que estiguin a milers de quilòmetres. En canvi, aquest darrer cop, ha estat un viatge de 4 dies, però el més diferent ha estat anar pel nostre compte, i inevitablement, amb ulleres de turistes: no interactuant gaire amb la gent, visitant aquells indrets més emblemàtics, etc. Crec que viatjar des de dins és simplement donar més importància a conèixer gent i conviure amb ella que no a visitar monuments.
Ni el fred hivernal de Londres ha estat capaç de congelar-me l'emoció i l'energia, tot al contrari, ha fet revifar-me com el foc. Sentir que tornes a pujar per la muntanya russa i creure que estàs a dalt de tot! I és que és increïble com sembla que les persones tinguem una bombolla transmissora d'energia sobre la pell. Estar de bon humor i tenir un dia esplèndid i estar de mal humor i tenir un dia desastrós. Com si d'alguna manera l'altra gent notés el teu estat d'ànim només en estar a prop teu, sense necessitat de dir res! Estar de bon humor i radiant i que en un sol trajecte en bici et parin tres persones a parlar i riure sense conèixer-les de res, o tenir una tarda esplèndida al voluntariat aportant el millor de tu i que el nen t'acabi dient "quan tornaràs a venir amb mi?" amb un enorme somriure. Transmetre bones vibracions...sentir que tot flueix, rebre una trucada d'un indret llunyà, de sorpresa i estar xerrant una bona estona, voltar i voltar sota un sol radiant per la ciutat i acabar menjant xocolata calenta mentre a fora ha començat a ploure, o fer un sopar amb aquella persona que fa temps que no veus i t'expliqui totes les seves aventures! I tenir ganes i temps de cuinar, cuinar bé, esmerar-s'hi i compartir-ho amb els altres...aprofitar molt més el temps. Sentir-te plena. Ho necessitava. És com allò que diuen que encara que tinguis un mal dia, somriu, i mica en mica les conseqüències del somriure s'aniran repartint per tot el teu cos i et sentiràs millor. Què cert. Com es pot passar, en dues setmanes, de veure la ciutat i la gent de color gris a veure-ho tot de colors? I tot està dins teu, tot. Dedicar temps a l'important, què fàcil escriure-ho.
~ ~ ~
Durant aquesta setmana m'he parat a pensar molt en els i les estudiants que vénen de fora a estudiar a Barcelona i a viure-hi. I sé que hi haurà casos i casos, però els que conec, la majoria són negatius, és a dir, joves que els pares els paguen tot (el pis, els gastos, el transport, la matrícula, el menjar...) per poder viure a la ciutat però després sembla que li tinguin al·lèrgia. Arriben el diumenge tard, aprofitant el màxim a casa, i tornen ben d'hora, dijous si no hi ha classe els divendres. Alguns van amb la maleta i tot a l'última classe per marxar directament. Sé que generalitzo i potser hi ha gent que té coses a fer allà on viu o compromisos. Jo mateixa, l'any passat, havia de pujar pitant perquè a les 5 del dijous tarda tenia el curs de monitors. Però no crec que sigui el cas de la gran majoria...fugen de la ciutat. I gent que no viu tan lluny, que podria anar i tornar cada dia. Però el que em sorpren més -i em provoca més "tristesa"- és veure el poc que aprofiten viure en una ciutat com Barcelona: extreure el suc a tots els seus carrers, museus, racons, places, cursos, xerrades, conferències...no en tenen ni idea, perquè no es mouen! La seva vida és la universitat, el pis, segurament el barri i alguna biblioteca del voltant. I al moure's no dediquen ni el mínim esforç a saber on són i com arribar a tal lloc, a orientar-se. Estan en un punt i han d'anar a un altre, i és com si els agafés pànic i no poguessin sobreviure sense el metro, quan potser estan molt a prop i només fa falta moure's per alguns carrerons. Ni el mínim interès a descobrir...a perdre's...a impregnar-se dels racons de la ciutat. I em fa pena...per tot el que es perden. Noies de la classe, amics, un munt de joves que em trobo al tren alguns dijous al vespre carregats amb les seves maletes direcció Girona, ben arregladets i watsapejant. Sento que el valor de viure en un pis d'estudiants s'ha infravalorat moltíssim, i potser gent que ho exprimiria al màxim no s'ho pot permetre. Bé, reflexions, that's all.
~ ~ ~
"Estimar no s'ha de confondre amb generar la necessitat en l'altre. Hi ha persones que tendeixen a relacionar-se amb els altres creant dependència. La seva pròpia inseguretat els porta a relacionar-se amb l'altre amb la por de perdre'l. Insensatament confonen que l'altre els necessiti amb el fet que l'altre els estimi."
"Ser coherent és, possiblement, allò que més serenor i pau interior provoca".
"Des de la bondat es procura posar-se al lloc de l'altre i actuar com agradaria que s'actués amb un mateix. Aquesta és una característica fonamental de la persona bona, la seva capacitat de considerar l'altre com un igual. Empatia, se'n diu d'aquesta facultat que neix, en primer lloc, de la voluntat de no ferir els altres i, en segon lloc, de voler el millor per ells. [...] Exercir la bondat des d'un equilibri personal que ho permet i resulta necessari per tal de donar i compartir allò que es té. L'exercici de la bondat passa per haver trobat les prioritats adequades a l'hora de decidir què és i què no és important i fer-ho amb intenció de beneficiar els altres."
Crec que el terme "bona persona" està menyspreat i que si mirem realment què vol dir ser una bona persona, actualment en manquen moltíssimes. Fragments del primer llibre llegit de l'any "Educar amb valors", Joan Corbella.
Direcció un bon(íssim) cap de setmana...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada