einmal ist keinmal

Eduardo Galeano.

 ~ ~ ~

Hi ha dies que perdem l'equilibri i caiem en un got d'aigua. A priori sembla que nosaltres som els que dominem un got d'aigua, però a vegades és aquest objecte no gaire gros el que ens pot controlar. Caus i t'ofegues, sents que no pots nedar, l'aigua et satura i lluites contra ella de totes les maneres possibles. Esgota. 

Altres, en canvi, sents que balles sobre la superfície líquida. És com...sentir-se pesat, o sentir-se lleuger. Què és millor? 

Feia uns quants mesos que no sentia aquesta pesadesa al meu cos i més endins, que no sentia com un pes invisible m'estirava dels peus, que em pujaven tant els colors i les emocions les sentia (massa) a flor de pell de manera caòtica. Feia moltíssims dies que no em sentia inestable. Apàtica. Vulnerable. Perduda. Trista. Feia massa que no plorava de debò, pels motius que fossin. Això és el de menys, la qüestió és exterioritzar, sentir-se viva. Sóc conscient que la tempesta és un estat transitori i que de seguida, tard o d'hora, vindrà la calma, però els dubtes m'avassallen i penso en la por de perdre la meva integritat, de perdre tot el que he construit que em fan ser com sóc. Por que la por s'apoderi de mi. Però no, les coses han canviat i sóc capaç de navegar per la mar tumultuosa que hi ha dins el got d'aigua amb calma i una mica de serenitat, tinc més paciència que abans, però encara em queda molta per aconseguir, tinc més fe...sí, fe. En mi. Tinc altres ambients que també me la fan recuperar, d'allà on menys m'ho espero. Les sensacions no canvien, només canvien els moments i les persones. I no n'estic gaire segura d'aquestes últimes. Trobar la serenor en coses que abans potser no tenia. I deixar que la tempesta descarregui, sabent que tot tornarà al seu lloc, mica en mica, sense forçar res, sense demostrar res. L'apatia que encara sento i la falta d'energia i autoestima poc a poc anirà tornant. Reconec que trobava una mica a faltar sentir tota aquesta remor dins meu, treure la sensibilitat que sempre m'ha caracteritzat i l'inestabilitat que tant em freqüenta. Perquè fins i tot en els moments més baixos hi ha escuses per valorar la bellesa del meu voltant.

El dia de Sant Jordi, per exemple, vaig sentir la tempesta dins meu a mesura que passaven les hores, pel motiu que fos, tampoc ho sé ben bé, suposo que per un cúmul de circumstàncies irracionals de les que ara no acabo d'entendre, però malgrat això, malgrat sentir-me pesada, com si arrossegués peses de 5 kg a cada peu i tingués l'ànima bastant a trossets i els ulls humits a cada moment sense saber perquè, sentia necessitat de moure'm, de trobar bellesa en algun racó. I la vaig trobar, a cada carrer: gent radiant passejant encara cap a les 8 del vespre, últimes roses a les parades lluitant per la seva venda a preus baixos a base de crits ben originals, gent que s'apressurava per remenar els llibres que els botiguers ja volien endreçar, homes i dones amb roses i bosses de llibres a les mans. Tothom tenia almenys una rosa a la mà! Era preciós observar allò! Saber que algú havia pensat en una altra persona. El vermell, el color de la passió, de l'emoció, de la vida, per a mi. Pètals per les voreres, aroma de pàgines noves de llibre a cada carrer. I anar baixant per la Rambla, amb l'ànima descomposta, però gaudint de cada detall. Allò em feia seguir, juntament amb una bona companyia que feia dividir la tristesa. M'agradava sentir el fred a la cara cap a aquella hora del vespre, i comparar-la amb la calor que feia al matí, quan estava a l'altra part de la Rambla amb pantaló curt i samarreta curta. Encara tenia la cara vermella d'aleshores. Bé, cada Sant Jordi és diferent. El que no canvia és el fet que sigui un dels millors dies de l'any.

Segueixo navegant per un mar encara una mica enfurismat que em fa marejar. Però sé que aviat vindrà la clariana. Fins i tot havia perdut el seu valor quasi!

"El hombre nunca puede saber qué debe querer, porque vive solo una vida y no tiene modo de compararla con sus vidas precedentes ni de enmendarla en sus vidas posteriores"

descobreix (te)

En altres entrades d'aquest blog he comentat un dels motius pels quals escric i faig fotografies, que no és altre que congelar moments. Fotografiant allò que està passant en un moment determinat i escriure allò que visc i sento, també en un moment determinat, amb la ingènua mania de pensar que així potser es guarden dins una capseta i podré reviure aquests moments un altre cop. Ja no faig tantes fotografies, ni escric tant, vol dir això que he deixat de viure moments dignes de ser capturats? Ni de bon troç. Crec que al contrari, en visc masses, masses per poder-los capturar i descriure a la perfecció, i quan em sento en un moment així, penso en com podria congelar-lo, i és llavors quan aquesta necessitat es difumina. Desapareix. I arribo a la conclusió que no cal, que més val prestar tota l'atenció al moment present. La ciutat i viure sola m'està modelant, en moltíssims aspectes. Hi ha tantes coses a fer i veure a fora que ni se'm passa pel cap passar-me una o dues hores d'una tarda davant l'ordinador escrivint i plasmant pensaments i sensacions. "Ja ho faré", penso, encara que tingui moltes coses a dir i sàpiga l'agradable sensació que em produeix escriure sobre temes lliures. Cada tarda és submergir-se en un indret nou, cada tarda m'arriben inputs de totes direccions, hi ha tanta gent, tants racons, tants edificis, tantes olors, tants cels diferents, tants detalls per captar...que em perdo. I m'encanta. Sortir al carrer em fa obrir la ment, em desperta. Potser abans això m'ho proporcionava el fet d'escriure. Ara també, però en diferent grau. Sento que hi ha tantes coses a dir que si em proposés escriure-ho, me'n deixaria més de la meitat. Els meus pensaments es barregen entre sí, amunt i avall, cada dia són sensacions noves que canvien i no sé com descriure-les. D'altra banda, sento que em dedico molt més temps a mi. Les tardes de dilluns a dijous són regals que em faig a mi mateixa, inclús els dimecres, quan acabo el voluntariat a les 8, aen lloc de tornar a casa psoo direcció algun racó del barri i em deixo perdre. Xerrades, conferències, llibreries, cafès, platja, carrers, catedrals, balcons, terrasses, parcs, muntanyes, botigues, barris...I quan penso que conec tot, desenes de portes s'obren davant meu i m'ho desmenteixen. 

Ara que el sol no marxa fins les 9 del vespre, em sento incapaç de tornar a casa abans d'aquesta hora, prefereixo agafar la bici i perdre'm per on sigui, el Born, la Barceloneta, el passeig marítim, ciutat vella, Montjuic, Gràcia...perdre'm entre els turistes. No sé si és el bon temps el que m'impulsa a passar-me el dia al carrer, la càlida brisa que sento a l'anar en bici, els raig de sol entre els edificis i els arbres, que fan la ciutat més bonica, les postes de sol rere el Tibidabo que veig des del passeig. És com si...la sentís molt meva, la ciutat, com si no hi haguessin límits, com si sempre pogués descobrir algun racó nou. Potser per ser capaç d'estimar racons d'arreu del món, primer has de saber estimar i valorar el que tens. I és que no m'estranya veure la immensa quantitat de turistes que hi ha per tots els carrers de la ciutat, i lo enamorats que queden quan la visiten: el sol, el clima, la platja, el menjar, la gent, l'arquitectura! Sí, ho té tot. No és ni molt gran ni massa petita. 

Durant aquest curs he hagut de fer un parell de viatges alguns dijous al migdia de Barcelona a Girona directament a causa del dentista. Una d'elles va ser ahir. Un cop vaig ser fora de la clínica tenia dues opcions: tornar a l'estació o passejar. Vaig decidir perdre'm pel Barri vell i vaig arribar fins a la part superior de la catedral. Allà em vaig asseure, d'esquena el sol i amb una brisa molt agradable que em venia de cara. Hi havia una noia que feia polseres artesanals al meu cantó i un músic una mica més enllà. Vaig estar-me una mica més de mitja hora, allà, sense fer res, sentint la brisa, escoltant el so de la guitarra, parlant amb ells dos i amb un altre músic que va venir més tard, sense cap mena de pressa, sense soroll. Vaig sentir tantíssima pau i armonia! El canvi de ciutat és brutal, el soroll permanent del tràfic desapareix, les onades de turistes també, però continua sent una ciutat. Tot més proper, més familiar. Dues ciutats que innevitablement comparo, però que efectivament és absurd fer-ho. Les dues em tenen captivada i no em cansaria mai de perdre'm pels seus carrers. Penso en tota la gent que viu tant a una com a l'altra ciutat i no valora el que té, que no coneix probablement molts dels seus racons, que no té la mirada activada en apreciar els detalls que té més a la vora. Una llàstima. Com pretenem valorar altres països si no valorem ni el que tenim? Si ni tant sols coneixem la història dels seus edificis? 

Hi ha tant per fer i no en som gens conscients...i quant més fas, més por tens que no puguis arribar a fer tot el que t'agradaria perquè descobreixes a cada passa coses noves. Cada porta que obres se n'obren tres més a dins. 

between us

Crec que necessito -i necessitem- més sovint aquesta desconnexió momentània del dia a dia. Deixar el mòvil i la cartera a casa, agafar només les claus, el llibre i l'MP3, tot i que després t'adones que aquests dos últims objectes et faran més nosa que servei, i sortir, marxar, escampar l'aire. Direcció la platja. Algun lloc on no s'escolti el brunzit dels cotxes, els clàxons, les passes de la gent. Només el vent, el mar i els teus pensaments. Connectar-te amb tu mateix, posar nom a totes les emocions del dia, intentar no pensar en el que faràs demà, centrar-te en el fred que sents a la cara i en l'aire que entra i surt dels teus pulmons. Estirar-te. Mirar les quatre pobre estrelles que hi ha, inventar. I per un moment, fer cas del que et diu el cos i no del que et diu el rellotge i la rutina consumidora. Marxar d'allà quan tinguis fred i gana, no quan sigui l'hora de sopar. Sentir el fort vent de l'espígol golpejar-te cada racó de pell i sentir com aquest sembla emportar-se tot allò superficial, que sobra, i que se'n va amb el vent, darrera teu, per no tornar més.

Relaxació, meditació, desconnexió, diguem-ho com volguem, per a mi tot és el mateix, significa donar-nos l'atenció que mereixem, escoltar-nos, sentir-nos. Oblidar-nos de tota la resta. El més important del dia. Perquè després...tot vindrà sol, més fluit, més pur. I demà serà un altre dia.

http://www.youtube.com/watch?v=m_dvakUl9wA

des de l'antiguitat

http://www.youtube.com/watch?v=RBumgq5yVrA

La riquesa consisteix molt més a gaudir que no pas a posseir.

Aristòtil

Encara que tingui la majoria dels cops la cartera escurada amb 20 cèntims, potser no estic en condicions de dir "estic pobra!".

nothing lasts forever

De sobte sona una cançó, una que vaig escoltar en directe ara farà un any just, els primers dies d'estar a Xile, al festival, al cantó d'ells. Sona inesperadament, mentre escric un missatge. Ells i ell. Semblen com dos móns totalment diferents, que no tenen res a veure, però el que sento per dins i el que em transmet la música em fa emocionar i començo a veure el teclat borrós. I seguidament ja tinc la cara humida. Potser no és tan diferent una cosa de l'altra. Ambdues són sensacions molt intenses causades per vivències efímeres. Viatges, converses, gent, química. Llàgrimes d'impotència? Per voler transmetre molt més del que és possible a causa de la distància? Però qui sap si aquesta efimeritat és la que dóna la perfecció i la bellesa a aquests moments.

D'una banda, recordar dos mesos màgics i càlids al costat de gent estimada i veure món, gent, paisatges, cultures diferents, compartir de tot, rebre amor i més amor. D'altra banda, creuar-te amb una persona per casualitat, en una nit freda, al final d'un gran viatge, i començar a parlar-hi, a compartir, a sentir. Res més, només sentir la química entre els dos. Són les meves persones preferides, aquelles que en la seva mirada veus transparència, bondat, vitalitat...quantes coses es poden veure en una mirada, déu meu. Fins i tot els gestos, les paraules...tot. Saps que aquella persona val la pena. Al parlar-hi és com si la pell desapareixés i fossin les ànimes les qui parlessin, de cor a cor. No ho sé, és una sensació molt estranya d'explicar. La sento amb poca gent, potser només amb aquella que intento guardar en capsetes dins meu, o almenys la seva essència, la petjada que deixen en mi. I just en el moment en què l'altra persona també exterioritza les seves sensacions i confirma aquesta química, és com si tot girés en harmonia. Ja pot haver-hi soroll al bar, crits, música, la televisió, gent borratxa o molta son, que res pot interrompre aquelles converses, mirades i derivats. Però saps que aquells moments estan arribant al final, malgrat acabin de començar. I s'acaben, i no passa res però alhora has sentit molt. I marxes a un altre país i ja mai més es tornarà a repetir allò, només aquelles parets seran el testimoni del que va passar, que no va ser res, però ho va ser tot. Efímer. Serà aquesta la culpable de donar-hi tant de color a fets que potser no són tan rellevants? No ho sé, tampoc ho vull saber. És fantàstic quedar-te amb aquesta sensació, mig d'incertesa, però de total felicitat. Fins i tot, potser és millor que aquests moments es quedin congelats, per sempre, per no espatllar-los. Qui sap. Nothing lasts forever.

Anhelo sentir-me així, lliure, despreocupada, intensa. Les sensacions que em transmet estar solta pel món, fusionar-me amb la gent i els paisatges. És com si les barreres, les fronteres, desapareguessin, i pogués relacionar-me molt millor amb tot i tothom, com si la meva ment s'aixamplés, com si la meva ànima absorbís molt més cada moment. Potser pequè viatjar també és efimer ens deixa amb tan bon regust de boca i et converteix en addicte, perquè col·lecciones moments efímers. També de dolents, però acaben predominant els bons, els riures, les anècdotes, les persones increïbles. D'alguna o altra manera et canvia...et modela, et fa adonar de moltíssimes coses, et fa agafar confiança, amb tu, amb el món, amb la humanitat.
Una nova manera de viatjar que fins ara era desconeguda, temuda, fins i tot. Atrevir-te i endinsar-te en una petita aventura que penses tornar a repetir el més aviat possible. Acostumats a agafar avions i estar a la destinació en poques hores, ara el pes important recau en el camí, no pas en la destinació. En tot allò que ens perdem quan viatgem amb avió o tren, en les persones que hi ha pel mig, les ciutats i pobles del camí, les dificultats per aproximar-te al destí, els cops de sort que et passen, cada sensació a flor de pell. I el més increïble? Adonar-te que al món hi ha moltíssima més gent bona que no pas dolenta. Es diu ràpid, però més cert impossible.

Potser vull fugir de la meva realitat amb aquest anhel de veure i conèixer món, molta gent em diu. Pot ser. Només em limito a seguir impulsos que em vénen des de dins, sento l'anhel de conèixer més gent fantàstica de la qual aprendre, compartir, omplir-me; de fixar-me en tot de detalls del camí, pobles, cartells, paisatges, maneres de fer, cases...coses que em facin traslladar a móns diferents. Per què vull viure sempre amb el mode "en moviment" sempre encès? Per què no vull deixar mai de quedar-me sense alè? No em conformo amb el que tinc? Amb la gent que tinc, el poble i la ciutat on visc, les activitats que faig? No em preocupa gaire no saber la resposta...només visc aquesta vida i sé que si segueixo els impulsos i les emocions, encara que m'equivoqui, no me'n penediré mai. Potser és només qüestió de caràcter, d'aficions. Qui sap. Estimo tot el que tinc i el que faig, però això no m'impedeix sentir la necessitat d'estimar gent i llocs que sé que hi ha allà fora esperant que ens creuem.
Ara bé, a la tornada, en aquests moments, tinc ganes de capbussar-me en mi mateixa, sortir a passejar, pensar, prendre el sol, escoltar música, llegir...i parlar amb mi, sobre el que visc, i sobre on vull anar.
Per què se'm torna a passar pel cap la idea de deixar els estudis? Fins i tot abans del viatge? Què és el que no m'omple del que estic estudiant? Sento que no m'aporta gaire, que no aprenc tot el que m'agradaria. M'agradaria que m'omplís, però sobretot, m'agradaria que la por no fos qui em privés de prendre qualsevol decisió, sigui quan sigui, sigui quina sigui. Estic aquí per aixecar-me la majoria dels meus dies amb ganes de començar la jornada amb un somriure i alegria a dins. I cada nit, al marxar al llit, preguntar-me si viuria com ho fet avui si la setmana vinent hagués de morir. I no, no cal anar a extrems. I és que...nothing lasts forever.