If you love somebody
better tell them while they're here 'cause
they just may run away from you.
A vegades pensem que amb el temps una amistat es va fent més i més forta, més vertadera, que va creixent en confiança i valors. De quant de temps parlem? mesos? Anys?
Deixeu-me posar tot això en dubte, i és que una bona amistat no entén de cap mesura, ni de temps ni de distància. En un parell de mesos pots arribar a estimar i valorar una persona més que cap altre amic de fa anys. El dia que se't creua una persona així a la teva vida, segurament no som prou conscients per esbrinar tot el que aquella persona significarà per a nosaltres, sinó que amb el dia a dia el llaç es va fent més fort. Però no calen gaires dies, de fet, des del primer moment saps si conectes o no amb una persona.
Però també té la seva part negativa i trista, i és que les coses canvien, els Erasmus són genials però quan t'hi endinses de debò, després costa deixar marxar aquelles persones amb qui has compartit 6 mesos. Es diu ràpid. Em vénen al cap imatges dels últims 6 mesos: la xerrada on ens vam conèixer, la primera conversa que vam tenir, el primer bar on vam anar, les excursions a la muntanya, les visites al meu poble, el viatge en autostop, els passeigs per la ciutat menjant-nos cada racó, els sopars a casa, les nits a plaça reial, les converses telefòniques gairebé impossible d'entendre'ns, les caigudes en bicicleta pels carrers, cada cançó que hem escoltat i ens hem ensenyat mútuament...impossible de recordar-ho tot. Crec que és amb la persona que més he viscut, intensament, coses per la ciutat, la que més viva m'ha fet sentir, amb una de les que més compartíem gustos i aficions. Com no puc estar trista després de tot el que m'ha fet viure i sentir estant al seu cantó? I que ara agafi les maletes i marxi a Anglaterra. No. Em sap greu no haver fet més coses, haver anat a encara més llocs, haver aprofitat encara més el temps, però som inconformistes, sempre volem més, i sé que no ens podem queixar.
Sentiments intensos que es barregen, impulsos que de cop tinc i que fan traspassar la línia de l'amistat. Sigui com sigui, estic contenta d'haver-li expressat, d'haver escoltat una resposta, d'haver trencat els nervis de feia molts dies. I és que el problema és que pensem que tenim temps per dir les coses importants. Per sort, amb ell he estat capaç de ser sincera la majoria de moments, fins al final, l'últim dia.
No cada dia connectem amb l'essència d'una persona, la majoria de vegades ens quedem a la part més superficial. Tant de bo sempre fos així, i amb ell ha estat d'aquesta manera.
Com ell diu, això és només un capítol, que hem acabat de llegir, ara hem d'esperar als capítols que vindran, aquí, allà, a saber, en contextos diferents, però segurament amb la mateixa essència. El lloc és el de menys, Barcelona, França, Sheffield, Pitney, Vidreres, si les persones no canvien. Suposo que és la por de no saber del cert què serà de nosaltres, de no poder controlar la situació, de saber que ara no el podré trucar tan fàcilment ni podrem veure'ns quan ens vingui de gust ni podrem patejar-nos cada carrer del Gòtic i del Born de dia, de tarda i de nit. Ara toca guardar ben endins aquests records i seguir caminant, sabent que tinc una persona més a la meva vida molt important al meu cantó i que costarà molt que en surti.
Com esborrar aquells ulls plorosos, tendres,
de l'última nit, en un racó enmig de la ciutat,
un lloc en silenci on només les ànimes parlaven
amb paraules que eren flors
i mirades que es fonien?
Com guardar tanta intensitat i sinceritat,
tants dies viscuts exprimits al màxim
dins una ànima que només vol continuar vivint-ne de més?
I'll miss you.
