Llegim per saber que no estem sols. Escrivim per desmentir-ho. -Marius Serra-
No es pot explicar millor el plaer que produeixen aquestes dues accions en la meva vida quotidiana. És al·lucinant com algú totalment extern a tu pot plasmar tan bé allò que tu sents però que no li pots posar nom.
Una de les parts més difícils de la vida és decidir si allunyar-te o intentar-ho una mica més, diuen. L'únic que em reté en intentar-ho una mica més és l'esperança de poder trobar la recepta màgica, perfecta. I que curi els mals per sempre, uns mals que no sé si ja es produeixen per inèrcia, si tenen algun sentit o no, si són inútils. Sento com la desesperació, el desànim, la decepció, la impotència s'apoderen de mi, sento que camino cap a un indret motl lluminós però tinc com una cama encadenada enrere. Tallar-la? Continuar caminant amb ella? Fer-la més lleugera? Lluita constant, semblant al temps, en què a estones surt el sol, i a estones es posa a ploure...Que desgasta l'ànima i cos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada