Fa dos anys, l'evidència que tenia per saber si el sol de dins meu brillava i em sentia amb força, plena d'energia i feliç, era un detall molt petit: la lleugeresa amb què pedalejava la bici direcció el poble, la plaça en concret, la rapidesa i fluidesa amb què pujava el pont i enfilava la pujada del carrer que desemboca a la plaça. Sentia que volava, que no em cansava gens, que alguna força molt bèstia dins meu m'empenyia cap endavant i que era caçaç de pujar un cim corrents i baixar. Com si alguna cosa molt important o preuada m'estigués esperant allà dalt...Em sentia esplèndida, radiant, eufòrica...sentiments que de tant en tant tornen a aparèixer, sort que no sempre, sinó perdrien el seu valor. Aquesta setmana he sentit tota aquesta força, però les evidències de què disposo ara són molt més grans, a la ciutat. L'energia que m'empeny cap endavant no només dura el tram de la pujada, sinó que dura tot un trajecte en bici sencer, creuant la ciutat, o tota una tarda, o una caminada pel passeig, una tarda fent treball a la uni, o el que sigui. He sentit el sol dins meu, juntament amb l'essència de l'ara, del moment, de gaudir del que tinc i amb qui estic i esperant amb pau interior el que vindrà, sense expectatives. M'encanta la frase que sempre em repeteix ell "és genial saber quan surts de casa però no saber quan tornaràs, tens previst a les 3 però acabes tornant a les 9 de la nit perquè et van sortint coses durant el dia". I així ha estat, activitats, persones esperades i inesperades, trucades, quedades improvitzades, plans, que van fluint quan deixes de controlar-ho tot, quan deixes que tot flueixi.
He sentit aquesta energia durant uns quants dies, aixecant-me d'hora i dormint poques hores, treballant de valent -per fi- en treballs grupals finals, també activitats per la tarda, i fent plans a les nits, respirant la brisa marina i les olors estiuenques, no volent que acabi el dia i amb energia per a mi i per a donar als altres. Serà el clima, el bon temps, el llibre que estic llegint, la música, la gent coneguda i desconeguda, la ciutat amb colors d'estiu, l'exercici interior que busco dia rere dia, l'actitud....el que em porta a saborejar una cosa molt propera a la felicitat, i que únicament depen de mi, de com m'aixequi i em prengui la vida cada matí. Em sento viva. Caminar per la platja descalça de nit, observant les llums llunyanes, sentint la roba enganxant-se pel meu cos, la brisa marina que m'encrespa els cabells, estar present; observar les vistes des de la terrassa d'un hotel, gaudir de la companyia del cantó, obrir els ulls i empapar-te del vent estiuenc, ballar al so de la música, somriure, estar present; riure amb les companyes durant hores intenses de treball, xerrar, compartir, pensar, aprendre mútuament, imaginar un futur però...estant present; submergir-te en noves sensacions, noves cultures, sense jutjar, aprenent, estant present; passejar, terrasses, bars, gent, turistes, biblioteques, mar, anglesos, universitat, gent nova, nous horitzons...el meu dia a dia, que sempre és únic si m'ho proposo. La meva vida. El meu present, ara, on el passat i el futur no tenen res a dir.
Aquesta és l'entrada #400 del blog. M'alegra veure que l'essència del que escric continua sent la mateixa que la del principi, que la llum interior no s'ha apagat i amb el temps no veig el món més gris, eus al contrari, crec que cada paraula és més madura i conscient del que significa viure. Però també m'entristeix veure que no dedico tant de temps com voldria a escriure, inventar, crear, imaginar, descriure...per falta de temps o del que sigui, i que inverteixo més hores fent vida d'estudiant universitària de ciutat, vivint, al carrer, sense preocupacions. Les coses canvien...excepte l'essència d'un mateix.
Juny. M'encanta viure't.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada