per fi

Són estranys aquells dies que plores d'emoció i de tristesa al llarg del mateix dia. 

Dies, setmanes, mesos esperant el moment en què les portes de la terminal 1 de l'aeroport del Prat s'obrissin i aparegués ella amb el seu somriure i una maleta carregada d'emocions, jo poder agitar la pancarta de benvinguda i difuminar-me entre els seus braços amb una càlida i esperada abraçada. Sí, així tal qual ha succeeit, però amb les emocions triplicades, més intenses que totes ens havíem imaginat. Plorar d'emoció no només per la seva arribada, sinó per tot el que m'ha transmès i m'ha fet recordar al veure-la i sentir-la altre cop, després de desenganxar-me dels seus braços plorant de tristesa aquell 14 de maig de l'any passat.

Pensava que la seva arriabda em mantindria eufòrica i alegre, no m'esperava que em remogués tant, que em fés recordar tants moments i sentiments que vaig viure quan era allà. Al explicar-me com estan tots, al dir-me tot de paraules que et fan engreixar 100kg, al recordar juntes moments i tot de coses, en part sentia alegria perquè la tenia davant meu, però en part també se m'omplia l'ànima d'impotència per no poder tornar a repetir aquells mesos més que increibles i estar amb la resta de cosins. Impotència, també, per saber que aquells records mai més es tornaran a repetir d'igual manera, que allò ja és ben nostre, i millor que sigui així, però també m'envaeix la por de que no els poguem tornar a repetir, que no sigui tan feliç com vaig ser-ho allà, a causa de la distància. D'alguna manera, s'ha com tornat a obrir la caixa que porta de títol Xile que guardo dins meu en un racó molt especial. I és clar, això remou. 

Plorar de tristesa per dir-li adéu, encara que sigui per només 5 dies, però saber que està aquí, a poc més de 90 km, i no poder estar amb ella, em fa massa mal i em fa por, por d'estar malgastant els dies sense estar al seu cantó. Por de no gaudir-la al màxim...La trobo a faltar inclús amb 90 km de distància.

Quan vius les coses realment importants a la vida, com la família i l'amor que l'envolta, tota la resta queda tant en segon terme...t'adones que no val la pena patir per segons quines coses, que tot és més senzill, que la vertadera felicitat és mooolt senzilla, molt propera i càlida, i que quan t'adones d'això, tens ganes d'estar feliç amb tothom, cap sentiment negatiu treu el cap per dins teu. Sentir pau amb un mateix i, per tant, amb els altres.Amb tothom.