Feia temps que no confirmava la satisfacció dels dimecres. Abans sempre em passaven coses bones aquest dia de la setmana o simplement m'agradava per al rutina que feia: les matèries, tenis, tardes lliures de classes, era el dia que baixava a Barcelona per estar amb ell, etc.
I avui, s'ha tornat a repetir. És més, crec que ha estat un dels millors dies d'ençà que porto vivint a Barcelona. És d'aquells dies que, malgrat demà tingui un examen important, me'n vaig al llit satisfeta i més que alegre.
Les dues petites proves han anat estupendament bé, he tingut una classe prou interessant i participativa i reflexiva a última hora, de camí a casa, pel metro, la relació amb l'home que toca música andina ha incrementat. I m'aturo aquí. M'explico. M'han passat una d'aquelles coses que creus que en una gran ciutat no passen mai. Des de fa bastant dies hi ha un músic que toca amb instruments indígenes (flautes de fusta, etc), mai m'he parat a escoltar-lo ni a tirar-li diners, però sempre m'alegra el dia quan escolto aquella melodia i me'l quedo mirant, fins que em somriu, i jo li torno el somriure. És com si el món s'aturés i tota la gentada del voltant s'esvaís. Ahir me'l vaig trobar al cap de bastant temps de no veure'l, i en creuar-nos les mirades va aixecar el braç i va saludar-me efusivament, tot deixant l'instrument amb una mà i un gran somriure dibuixat al rostre. Jo, tota sorpresa, vaig tornar-li el somriure i un tímid enlairament de mà. Avui, me'l torno a trobar i quan s'adona que passo per davant seu i el miro i somric, deixa l'instrument, em saluda i em diu si m'espera algú. I és que no m'he aturat, he seguit caminant amb el cap girat mirant-lo i somrient i he dit un si una mica cridant mentre m'allunyava. Només he pogut sentir que em desitjava bones festes. Tonta de mi per no aturar-me, a escoltar-lo, a xerrar amb ell, a tirar-li algo. Però la multitud m'arrossegava i m'havia agafat massa d'imprevist. Em feia vergonya. M'he imposat que a la pròxima em pararé, sí o sí. Em fa gràcia perquè no entenc el motiu pel qual s'hagi com "fixat" en mi, és com si m'hagués llegit el pensament, ja que sempre que m'el creuo penso que m'encanta aquesta música. Després de tot això, no m'he pogut treure el somriure de sobre fins ben passats uns minuts. Semblava atontada.
A més a més, justament avui hi havia uns ofertes increïbles de vols a Londres en els dies que tinc vacances al gener. Acte impulsiu, bitllet a la butxaca i ganes "a rebossar". Buscava un destí per aquelles dates, i m'ha vingut sol.
Per acabar el dia...la sorpresa més agradable de totes segurament...anar a la jornada de formació de voluntaris de la fundació on faig de voluntària. Una activitat que realitzen les educadores a cada final de trimestre. He arribat un pèl tard i m'he trobat, en una de les sales, una rotllana de 30 persones assagudes en cadires escoltant a una de les educadores. Han vingut els voluntaris de tots els dies de la setmana i de tots els àmbits. Ens han explicat una mica més a fons la nostra tasca, com podem tractar amb aquest tipus de col·lectiu infantil, per què són com son, etc. Tot tan pràctic! Tan real, tan tendre, tan útil! M'ha encantat, i també emocionat en moltes de les coses. Al final, després d'esatr compartint opinions en petits grups, hem passat a la part més emotiva: penjar tot de post-its a l'arbre de Nadal que havien dibuixat. Somnis, sensacions, paraules, il·lusions...tot això eren les fulles de l'arbre. Jo he escrit "Junts, podem arribar molt lluny" amb tot de persones de palets amb un gran cor. Més o menys així:
Quan ens aixecàvem per penjar el nostre post-it, havíem d'agafar un sobre que hi havia al mig i donar-ho a algun altre voluntari. Dins el sobre hi havia un regal fet per nens i nenes del centre, un calendari, una postal de nadal feta també per nens i nenes del centre i una revista de la fundació.
30 persones que dediquen part del seu temps, de forma totalment voluntària, a ajudar i guiar i acompanyar a nens i nenes en risc d'exclusió social per tal que tinguin un millor futur, totes allà reunides, amb caràcters molt diferents, d'origen ben divers, però totes amb els mateixos valors. Veure aquell panorama t'omplia el cor...de confiança en la humanitat. Com ens han dit, les persones en si són la força més important de què disposem, els uns als altres.
I després el pica pica: truites, pastissos, patates, crusanets, etc., i et poses a parlar amb tothom, tens el cor tan content que l'alegria surt sola i les inseguretats, vergonyes i pors desapareixen immediatament. I és quan coneixes gent que fins al moment només t'havies fet una idea plena de prejudicis mitjançant la observació de quan estaveu tots amb rotllana. I descobreixes gent de Panamà, gent d'Erasmus, gent gran, gent jove, gent que estudia, que treballa, que viu aquí, que viu allà, que pensa això i lo altre, etc etc etc.
Semblava que era impossible trobar aquesta calidesa a la gran ciutat, però no, en absolut és així. I amb això, ja puc anar a dormir tranquil·la.
