No person is a failure who is enjoying life.
If you think adventurous is dangerous, try routine, it's lethal.
Sí sí, ja sé que fa no gaire vaig fer un escrit sobre aquesta peli, tot el que em va agradar, les reflexions més morals, blablabla. Però és que, hi tornaré, perquè avui l'he vista per segon cop, i alguna cosa m'ha penetrat molt més en l'ànima. És que...no podem quedar-nos indiferents després de mirar aquesta pel·lícula, no podem sortir del cine amb un somriure i continuar les nostres vides iguals. M'explico. La peli és com una lliçó...de què? Doncs d'algo tan bàsic com és de VIURE, una acció que se'ns ha oblidat per complet! Hauríem de viure més com el protagonista, el cuidador (no recordo el nom). I no val l'escusa de "si és una peli home!" No. Perquè això és una història real, i encara que no ho fos, conec una persona que el seu estil de vida s'assembla al d'aquest home. I és una de les persones qu més m'ha ensenyat, una de les que estic més orgullosa d'haver conegut, que només he vist durant 15 dies, però que estic segura que ens tornarem a creuar, perquè jo faré el possible, i perquè no hi ha dia que no pensi en ell. I quin és aquest mode de vida? Seguir endavant passi el que passi amb optimisme, humor, espontaneïtat, sinceritat, vitalitat. I fent les coses des del més profund d'un mateix, és igual si estan bé o malament, si errem o fem bé, és igual...l'important és que ho fem per nosaltres, no de cara als altres. I això, en la nostra societat, és gairebé impossible de trobar. Vivim més pels altres que per nosaltres mateixos. I quan dic pels altres faig referència a pares, amics, parella, professors, polítics, veïns, companys de feina...Tot el que ens envolta. I seguim i seguim molts cops sense preguntar què ens agrada i què se'ns dóna bé, i com voldríem viure la nostra vida, perquè altres ja s'han encarregat de fer-ho. I estem buits....molt buits. Sentim música i no ens recórre cada nota per dins i ens impulsa a ballar. Per vergonya. No ens atrevim a dir coses maques a la gent. Per vergonya. No ens atrevim a somiar a la nostra manera i expressar-ho. Per vergonya. No ens atrevim a posar-nos a córrer, a jugar, a divertir-nos...Per vergonya. Perquè no toca. I ens atrofiem d'una manera que no som conscients....i és que a mi a vegades se m'oblida i tot! I haig de fer tot l'esforç de pensar en tot això, de preguntar-me què vull realment! I no embotir-me en correccions. Tot això és humanitzar-nos....i és que estem totalment deshumanitzats, sense valors, sense somnis, sense energia, sense optimisme, sense res. No ens emocionem per les coses més maques de la vida! Per vergonya. Reprimim cada instint humanitzador perquè vivim en una era deshumanitzada i pensem que destacaríem massa. L'escrit de dos dies enrere intuïa tot això...parlava que em sentia una mica deshumanitzada...però els dissabtes tarda...revifo. Perquè estic en contacte amb el que de debò m'omple: els nens. Surto capaç de pujar a Caulès corrents, tinc ganes de parlar amb tothom, de córrer, saltar, ballar...de viure. De sentir. I si tothom trobés realment allò que l'humanitza...no em vingueu amb què és qüestió de caràcters ser més o menys extrovertit i expressar sentiments i ser més o menys motivat. Perquè no. Jo fa uns anys era la persona més antisocial, tímida i introvertida de la capa de la terra, i ara...sóc com sóc, el contrari. Sí, és esforç per véncer obstàcles i arribar a ser allò que et fa sentir bé i a saborejar el veritable sabor de la vida! Si només en tenim una, perquè quedar-se amb un gust agredolç, insípid? No ho sé....intenta trobar-li el gust més dolç, no? Viatja, somriure, fes riure, abraça, observa, escolta, plora, comparteix....mil accions...les millors coses..que ben mirat no són coses.
Falten universitats on s'ensenyi tot això....perquè està molt bé ensenyar matemàtiques i física i psicologia i filosofia i didàctica de la llengua catalana i literatura anglesa i clàssiques i enginyeria química!!!!!!!! Però....realment ens farà apreciar aquests 90 anys que tenim? Hi ha més en aquesta vida...i està en el contacte, amb la gent. Com va dir el meu ídol Ken Robinson, el pedagog especialista en creativitat..."aneu a una festa de professors universitaris...és penós, tots fan pena, perquè no saben ballar, són uns intel·lectuals patètics que tenen el cap ple però la resta del cos buida, sense ritme, sense sentit, sens vida! No saben moure's ni deixar-se anar més enllà de la intel·lectualitat, dels llibres, dels coneixements..." Hi ha 7 tipus d'intel·ligències...no només la cognitiva. Està l'emocional...i la motriu i creativa! On són? Quin lloc tenen a les escoles? Què fabriquem? Màquines o persones amb sentiments? Tots aquells que volen anar a l'Àfrica a ensenyar i educar als nens i nenes africans, no sé pas què els han d'ensenyar, millor que els deixem com estan, perquè són ells els que ens han de transmetre aquesta calidesa que nosaltres hem perdut en algun racó de la revolució industrial. Perquè potser no saben fer equacions ni han llegit la Ilíada, però hauran après a ballar cançons típiques, a fer dibuixos a les parets, a compartir el menjar, a apreciar la natura, els animals...Jo què sé! Mil coses! A xerrar, a saludar-se pel carrer, a anar sense presses....hi ha tant a aprendre!! i no m'ho invento, una persona molt propera ha estat un mes convivint en un país africà. Tampoc cal moure's d'aquí per intuir-ho. És curiós com en els viatges amb tren...2 de cada 3 cops que tinc contacte amb algú totalment desconegut és amb gent africana. Però no una sola pregunta i adéu, sinó converses de més de 15 minuts...parlant del que sigui! Dimarts passat em va tornar a passar, fent el transbord a Maçanet, esperant el tren i agafant un per anar a Sils. El vaig veure venir, al principi no tenia gens de ganes de parlar, vaig decidir no seguir res si em parlava. Però amb el que feia, se'm va escapar un somriure i ja vam tenir conversació fins baixar tots dos a Sils. I vaig entrar al cotxe amb un somriure d'orella a orella. Per què? Per sentir la proximitat humana! És simple! Intercanviar alguna paraula i somriure amb algú! No sé...deixar-nos de manies...que n'estem ben farcits. I començar a viure per nosaltres.
Feia molt que necessitava un escrit així. Feia molt que no em sentia viva.
Keep looking, don't settle. Stay hungry, stay foolish.
Per si no ha quedat clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada