incrèdula?

Quan vaig escoltar per les notícies l'assassinat de 27 nens i professors d'una escola d'Estats Units, els ulls sí que se'm van obrir com unes taronges mentre llegia els titulars, però al cap de 3 minuts ja tornava a estar capficada en les meves coses, a l'ordinador o amb un llibre. I no hi vaig pensar més fins que no ho tornava a veure en unes altres notícies o algú feia algun comentari al facebook. Fins que va arribar un punt en què em sentia malament. No pel que havia passat a l'altra banda de l'atlàntic, sinó perquè no em sentia malament perquè aquest fet hagués passat. Em va fer ràbia, sí, però no sentia sentiments gaire més profunds dins meu, com altres moltíssims cops em passa amb altres temes. Així que em sentia malament per no sentir-me malament, perquè jo seria una futura mestra, una futura mare, i sóc una persona del món! I hi vaig estar pensant els dies següents...el motiu pel qual aquell disbarat no em removia per dins.
Primer, crec que és pel recel que tinc a aquest país. No m'agrada gairebé res d'aquest: ni la filosofia, ni la política (sobretot de seguretat), ni el model econòmic (que crec que ho és tot), ni les macrociutats, ni els modes de vida tan sedentaris, ni la dieta, ni el consumisme excessiu que impera, ni....res. Ja trobo de bojos permetre l'ús d'armes, llavors esperen que ens sobresaltem per aquests crims? Què generes en els pensaments de la gent venent això? Inseguretat, addicció, mal ús, prepotència...Tal i com mostra el documental de Bowling for Columbine, en què també es mostra la influència dels videojocs violents i com està de malalta la societat. Per tant, és més ràbia que altra cosa com a molt el que sento, però a causa d'un problema de fons, no del fet en concret.

Segon, només cal mirar la foto. Aquest crim no té res fora de lo normal, del que passa setmanalment a tot el món, però és clar, no ens ho enxufen tan directament als mitjans de comunicació. Ningú sap quants nens i nenes moren a països gairebé oblidats com els del Pròxim Orient o també d'Amèrica Llatina, en els centenars de guerres, o els milers de conflictes interns (explotació infantil, maltractament, guerrilles on segresten els infants...), i ningú diu res, on ningú fa res. Per favor, que Estats Units no és el centre del planeta.

I per últim...quan escolto fets tan descabellats, els sento tan llunyans, pel simple fet que no sóc conscient del tot, perquè ho trobo tan fora de sentit, que no m'entra al cap i em fa la sensació d'estar escoltant un relat de ciència ficció. De debò, sóc incapaç d'atribuir-li sentit algun, de posar-me a la pell dels assassins o de les víctimes, em queda gros. Així com sí que puc ser totalment conscient d'altres injustícies, potser perquè es cometen de manera més discreta i amagada i la gent no s'adona (o no se'n vol adonar) i pel que lluito i em crear impotència és pel fet que moltes d'aquestes injustícies (explotació fabril, contaminació medi ambient, consumisme, fam) tenen solució i que depenen de nosaltres, dels ciutadans, de la nostra consciència i els nostres hàbits. Potser la possibilitat de canvi és el que em fa moure i tenir ganes de lluitar. La que em remou per dins i em fa somiar en un món millor.