I les coses no van pas malament, vaig fent, acceptant el que em ve, intentant complir obligacions, seguint rutines, fent-me horaris i llistes de coses per fer en una tarda, metro amunt i avall, treballs en grup, algun passeig per la ciutat, classes...però m'ofego. Un estil de vida normal i corrent d'un estudiant universitari, monòton però normal. Però a mi m'ofega un pèl. No vull absolutament cap taca gris a la meva vida, cap símptoma de monotonia, de no estar fent realment allò que voldria. No surto tant per la ciutat, no sé quins llocs més descobrir, molts cops em fa pal agafar la bici, no faig esport pràcticament, no llegeixo llibres que realment em motivin i pel meu gust, ni pel·lícules, ni documentals, ni debato temes interessants, ni cap paisatge em treu la respiració, ni escric decentment des de dins, ni em paro a escoltar els músics del metro, ni parlo tant amb la gent de cor a cor. Fins i tot fa molt que no ploro! Sempre amb coses a fer. Mala organització? Potser una mica, però no ho és tot. Em saturo amb coses externes i m'oblido de fer el que realment m'agrada. Si ja no visc al 100% com m'agradaria (tocant de peus a terra), alguna cosa dins meu trontolla i em fa aturar i reflexionar una mica.
Tinc moltes ganes de viatjar, moltíssimes. Pel meu compte i al meu estil. No només pel fet de conèixer gent i indrets nous, sinó perquè el fet de viatjar implica en mi moltes coses més, implica tenir temps pel que realment m'agrada, pel realment important. Quan viatjo escric moltíssim, també llegeixo moltíssim, estic en contacte amb les persones, aprenc, m'enriqueixo, no hi ha rutines, també és quan més obro els ulls, quan més esport faig (amunt i avall als llocs), etc.
Però com sempre, per una banda hi ha la il·lusió, i per l'altra les limitacions. Temps, diners? "Aquest no és el moment", "Millor estalvio ara i ja faré algun viatge a l'estiu". Sempre igual, vivint en el futur. Fins a quin punt has d'estalviar com una boja per poder permetre't un viatge i també poder ajudar els pares en la matrícula de l'any vinent? Fins a quin punt sabem quin és el moment ideal per marxar i quin no ho és? És que arriba un punt...tens 1.000€ estalviats, dues setmanes lliures a la vista d'aquí un parell de mesos, moltes ganes, molts plans. Què falta? De totes maneres, viatjar no és sinònim de gastar diners, en absolut. És una escusa com una altra per tapar la por a lo desconegut. Hi ha dies que el meu subconscient comença a imaginar grans viatges, però de cop el conscient l'atura, agafa unes tisores i li talla les ales, en sec. I li diu: "primer acaba la carrera, després ja faràs el que vulguis". I quant més escolto aquesta veu interior, més ràbia i desconfiança l'hi tinc. No és qüestió d'abandonar res, sinó d'anar amb calma, no com si la vida fos una cursa per arribar a no sé on. Semblen paraules utòpiques, però crec en la més sinceritat que són tan reals. Que seríem tan feliços si arrisquéssim una mica més. Res, amb petites coses ja val. Molt menys del que ens imaginem. Molt menys.
Potser no he dit res de nou a altres escrits anteriors...però crec que feia massa temps que no ho (re)escribia i recordava, almenys a mi mateixa, el meu significat de la paraula viure. I només reflexionant-hi, ja trobes totes les solucions, totes les esperances per comprovar que segueixo sent jo mateixa.
Quan les espelmes d'un mateix s'apaguen, sigui pel que sigui, les hem d'encendre el més aviat possible. Sinó només serem brases, cendra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada