Segur que tothom ha recollit pedres que li han cridat l'atenció mentre caminava per la platja, pel seu color, o el seu tacte, o la seva forma. Pedres que vas col·leccionant, que les fas teves i t'agraden per la seva particularitat. Pedres precioses. Al final de temporada d'estiu en tens un munt. I es corre el risc de no donar el valor suficient a cada pedra, de confondre qualitat per quantitat. Molts cops, doncs, crec que no arribem a apreciar la veritable bellesa de cada pedra, per individual. Ens limitem a agafar-les però no l'observem des del cor. Potser al principi ho vam fer, però amb el temps la nostra mirada perd força.
Fins que arriba un dia, sense res en especial, que amb petits detalls et fa valorar aquelles pedres que tens. I et sents afortunat per haver-te creuat, algun dia, amb aquelles pedres.
El mateix passa amb les persones. Aquestes són com pedres precioses que et trobes pel camí i que pocs cops donem el valor que mereixen. Pensem que som prou independents com per volcar-nos de cor amb determinades persones. Sabem que són presents a les nostres vides però no som conscients que de debò els importem, que ens estimen, que ens valoren. Fins que petits detalls del dia a dia t'ho fan veure...i comproves que el magatzem de pedres precioses no té cap límit, que sempre està en constant augment. És igual l'ahir i el demà, només importa el que avui signifiquen per a tu i les ganes que tinguis d'escriure més capítols amb elles.
Un dels meus defectes és creure que no depenc absolutament de ningú. Ben bé no és un defecte, és més aviat una conseqüència. És cert que hem de saber brillar per nosaltres mateixos, però també ens poden ajudar a brillar els altres. I sí, hi ha dies, detalls, que et fan veure que estimes a certa gent molt, molt més del que pensaves. Són dies no gaire diferents a la resta, però potser tens la ment i el cor una mica més oberts. Un simple gest, una mirada, una frase encertada, una carícia en el moment indicat, poden fer rebrotar una confiança en l'altre que semblava mig enterrada, per haver cregut que no tenies temps pels altres, per estimar, per confiar, per escoltar cançons romàntiques, per mirar-se als ulls amb l'altre, per voler aturar el temps mentre regales una abraçada. Com quan surts d'una mala ratxa, d'un tunel gris, i llavors tot es veu amb molts coloraines, amb un cel blau i amb un sol que escalfa fins i tot els dies d'hivern més freds.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada