Escriure és de valents

Avui precisament començaria la tardor a Catalunya, aquella època en què sempre m'entra la nostàlgia perquè s'han de deixar moltes vivències enrere; la fi de l'estiu i tot el que aquest comporta per a mi: vitalitat, energia, calor, viatges, gent nova, dies que saps com comencen però no com acaben, desconnexió, platja, olor a mar, tranquil·litat, plans improvitzats, etc. Cada estiu és diferent i m'esforço perquè aixi sigui, però aquestes serien les constants de la majoria d'ells. 

Pel que fa al d'aquest any, el que tot just deixem enrere, el dividiria en tres parts: el viatge a Amèrica durant el mes de juliol; fer de monitora al camp de treball internacional de Vidreres durant les primeres dues setmanes d'agost i la meva reconnexió amb el poble durant les últimes setmanes. No sé per què tinc la necessitat de marcar molt les dates dels esdeveniments de la meva vida i alhora també saber les que passen a la vida dels altres del meu voltant i m'afecten. No sé què significa aquest èmfasi en saber quan comencen i acaben les coses, les dates importants, les transicions. Potser m'ajuden a digerir la realitat i posar una mica de punt i seguit a una vida que sempre la vull escriure sense moltes pauses, i els punts són necessaris per a mi pel motiu de tenir la sensació de saber quan acaba una cosa i quan comença la següent...si no ho faig així m'arribo a empatxar de tot el que visc i se'm barreja tot. 

El 30 de juny va ser l'últim dia de feina a l'escola on havia estat treballant els últims nou mesos, la feina que m'havia permès viure a Barcelona de manera permanent i sobreviure en el meu dia a dia, pagar-me una habitació i palpar el que és ser econòmicament independent al 100% per primera vegada. Aquell mes de juny van acabar moltes coses...no només la feina, sinó una gran, molt gran etapa que havia durat 4 anys: l'etapa d'estudiant universitària. Hi penso i em sembla que va passar fa anys llum. Una etapa que va estar marcada pel fet de la vida a Barcelona més que pel que vaig gaudir a la carrera, per totes les activitats que vaig fer tan diverses, la gent que vaig conèixer en els llocs i moments més inesperats, les diferents companyes de pis, l'etapa d'Erasmus a Vienna, la visualització de somnis referents a l'educació, tots els dubtes envers el meu futur professional, el descobriment del meu món interior, etc. No puc resumir ni plasmar quatre anys en quatre línies. Sigui com sigui, quan vaig acabar de posar l'última caixa al cotxe de la meva mare, vaig pujar a l'habitació i ja estava tot buit, sabia que allò era el final. Estava graduada, només hi havia el meu cos a Barcelona i el meu contracte laboral acabava l'endemà. Només tenia el passaport i la motxilla per marxar a Estats Units a veure'l.

Ja era estiu aleshores, l'havia celebrat amb tot de gent estimada el dia del meu aniverari i per això n'era molt conscient, malgrat la vida m'havia frenat el ritme que portava amb l'accident en bicicleta tres dies abans del meu aniversari, el qual m'havia deixat coixa per uns dies. 

Aquell 1 de juliol a la matinada vaig pujar a l'autobús que em portaria a l'aeroport sabent que no tornaria a trepitjar Barcelona mai més de la mateixa manera, però l'excitació que portava era més forta que la nostàlgia i la tristesa i no era realment conscient del que significava allò. Les meves companyes van ser les últimes persones que vaig veure, a la porta de l'autobús, aquelles amb qui havia compartit els moments de la convivència en un meravellós pis. Tenia els nervis per cada partícula de sang del meu cos per embarcar-me ja a l'avió i abraçar-lo després de 9 mesos. Tot era tan incert...però tan necessari. Però això només ho sabríem un cop m'embarqués a l'avió de tornada a Barcelona.

Quina sort que el cervell guardi només els bons moments i experiències del passat i aquells més mediocres o dolents no els tingui en compte, o siguin bastant superficials i al final nomes recordi com te'n vas ensortir d'allò més negatiu. Almenys el meu així funciona. Em quedo amb tot allò que m'ha fet créixer de cada etapa o experiència i amb el temps gairebé sempre aconsegueixo trascendir aquelles experiències més desagradables en quelcom positiu. Què privilegiada em sentia allà dalt de l'avió, sense poder dormir, pensant en tota la gent meravellosa que tinc al meu cantó, aquells que no veuré en molt de temps però que allà estaran quan torni; pensant en què ja tinc una carrera a la butxaca i tot l'esforç emocional que m'ha costat, però és una carrera al cap i a la fi; la vida a Barcelona que tant anhelava des de que era petita; quant havia crescut en tots els nivells per totes les experiències que havia tingut i els aprenentatges que cada persona havia deixat en mi. I ara allà estava, rumb Estats Units per tercer cop a veure una de les persones més especials per a mi, després de tres anys, sense objectiu, sense rumb, només amb amor per donar-li i amb ganes de compartir, parlar, planificar...o desplanificar; de parlar-li des del cor com sempre hem sabut fer sobre les meves intencions i la manera de creuar els nostres camins si és que així ho volíem.

Vam ser capaços d'anar-nos traient les capes de por i dubtes que ens havíem anat posant aquests mesos d'incertesa que havíem estat sense veure'ns i on tantes coses havien passat pel mig... Vam ser capaços d'això i més, de ser valents per parlar des del cor i ser sincers respecte el que volem d'un mateix i de l'altre, de confiar en la vida i en nosaltres i fluir. Potser no es tractava de creuar camins ara per ara, sinó de fer més forts els propis i de tant en tant mirar al nostre cantó, veure'ns i seguir. Sempre estem allà, hi ha una força molt gran que ens manté units i ens ajuda a confiar per qui sap quan la vida ens farà tornar a estar junts físicament. Per primer cop des del camino, el tornava a estimar des de l'amor més que des de la por, des de la meva part més completa. 

Vaig aterrar a Barcelona amb moltíssim amor dins meu, tot i que també el dolor volia treure el cap de tant en tant i preguntava per què no m'havia quedat allà, on segurament tot seria més fàcil. Però tenia ganes de fer el workcamp i seguir els meus plans, tenia molt bones vibracions. I així va ser, com al cap de tres dies, encara amb jet lag i nostàlgia per no dormir més al seu cantó, vaig conèixer 24 persones increïbles a qui jo i els meus companys havíem de fer-los de monitors. Dels nervis i inseguretats dels primers tres dies a la màxima esplandor del meu ser. Així va ser l'evolució que vaig sentir amb aquella feina tan intensa que em va atrapar durant dues setmanes. Tots els dubtes per si ho estava fent bé, per si els agradava com a monitora, per si sabia fer la meva feina ben feta o no, van anar marxant...el punt culminant va ser la nit on vaig fer l'activitat de relaxació i meditació i l'èxit que va tenir. Encara recordo les veus dels participants quan ens vam asseure en cercle per compartir l'activitat, tan sinceres i reals, tan profundes. Em va sobtar també la meva actitud, la meva veu, com em sortia des de dins, tan segura, tan ferma, amb tanta llum! Què fàcil semblava tot aleshores! Confiar...en tu i en els altres i en el que passa, i tots els dubtes se'n van ben lluny. 

A partir d'aquell moment em vaig deixar anar i vaig poder mostrar com era jo realment, vaig intentar conèixer una miqueta a cadascun d'ells i gaudir al màxim amb els monitors, amb qui tot va ser increïble i els estic immensament agraïda per poder compartir amb ells l'experiència. Vaig poder veure el meu poble amb uns altres ulls, amb una altra perspectiva, inclús me'l va fer apreciar més. Em sentia tant al meu lloc, fent aquella feina em sentia plena: interactuar amb persones, fer activitats, conviure, aprendre, compartir, tot tan intensament, tal com m'agrada. Però en part així va ser perquè tenia la seva fi al cap de 15 dies i tot necessita ser tancat, o almenys experiències d'aquest tipus, encara que jo molts cops m'hi aferri perquè duri una mica més i tenir aquella sensació al cos més dies. Altre cop, m'és impossible plasmar en quatre linies tots els records que se'm passen ara mateix pel cap i com m'ha enriquit aquesta experiència. M'emporto molta connexió amb gent ben diferent, amics de llarga durada, punts de vista diferents sobre la vida, aprenentatges de tot tipus, molts balls, molts riures, molta energia, llum i humanitat.

Per últim, la tercera part del meu estiu és segurament la que al mateix temps fa de tancament i la més necessària de totes des de feia molt de temps. Em quedaven tres setmanes justes per marxar a l'aventura d'Islàndia i no tenia absolutament cap pla ni en volia tenir. La idea de visitar amics a Oviedo o al Marroc va quedar descartada per falta de diners i realment no era el que volia, dins meu sabia que necessitava tranquil·litat, estar a casa i compartir amb la família i els amics del poble. I aixi va ser. La primera setmana vaig estar vivint més dels records del workcamp i anyorant cada persona i moment que no pas vivint el present. Amb visites a Barcelona per veure alguns dels participants que encara rondaven per aquí i veient totes les fotos només feia que trobar a faltar aquells dies. No obstant, després de la decaiguda d'aquell diumenge nit, el dilluns següent tot va fer un gir bastant important. Encara no sé quina força va fer que em quedés a passar la nit a Vidreres, no sé per quin motiu vaig dir-li a la meva mare que aturés el cotxe tan bon punt va arrancar-lo per portar-me a l'estació i anar a Girona. La qüestió és que aquell dilluns nit ja estava assaguda a una de les taules del sopar que van organitzar els veïns de casa la meva mare. Sabia que hi havia un noi d'Au Pair a la casa de davant però no m'havia interessat gaire fins aquell dia, quan el vaig conèixer i em va semblar molt bon noi amb bastantes coses en comú. Vam estar tota la nit parlant i ens vam intercanviar els telèfons, ja que ell volia conèixer gent jove del poble i poder fer coses a les tardes i jo, precisament, buscava gent amb qui fer coses aquells dies per no estar tot el dia a casa. Em quedaven dues setmanes per marxar.

Els dies següents vaig estar a Girona i Vilassar, veient amics, despedint-me, passant estones amb el meu pare i la Clàudia, amunt i avall entre Girona i Vidreres sempre. Vaig tornar a connectar amb la Claudia com feia temps que no ho fèiem, al coincidir que les dues estàvem soles, en un lloc nou i sense molt a fer. Simplement vam compartir, tot xerrant sobre el nostre present i futur, projectes, intencions, sentiments, riures, tot descobrint una mica més la nostra nova ciutat. La sentia tan a prop i m'agradava tant aquell sentiment! Havíem estat molt de temps separades i sense molts moments així, i tornaríem a estar separades durant un bon temps al cap de res. És i sempre ho serà la meva confident preferida, mai em jutjarà i té unes orelles d'or. Li veig als ulls com es preocupa i interessa per tot el que li dic i això no tothom ho sap fer/ser. 

Em sentia tan despreocupada, tan relaxada, només mirava pel·lícules, documentals, llegia, m'organitzava el viatge, somiava, anava a la platja, veia gent estimada, estava a casa...i sobretot tenia ganes d'estar a casa la meva mare, amb ella, on m'havia creat el meu espai a l'habitació de dalt, ja que havia deixat allà totes les meves pertinences de Barcelona, no eren moltes, tampoc gaire necessàries, però en aquells moments em sentia molt fora de lloc a tot arreu després d'estar voltant i movent-me de lloc, i un petit refugi amb la meva roba, la meva decoració i els meus llibres i papers s'agraïa. I, a més, només feia que mirar per la finestra per si el veia. Aquell cap de setmana vam compartir molt amb ell, el vaig introduir al meu grup d'amics de Vidreres i tot va anar molt rodat. Només tenia ganes de veure'l i estar amb ell, riure i parlar amb la seva companyia, i així va ser durant aquella última setmana. Compartia aquests sentiments amb la meva mare i estava feliç d'estar allà amb ella, gaudint del poble, estimant-lo, estimant la meva mare altre cop i abraçant-la sense rencors o pors. Tornava a ser jo amb ella. Això és el regal més gran que m'emporto d'aquest estiu i segurament en part li dec a aquest noi, que em va fer recuperar la il·lusió per Vidreres d'alguna manera, em va fer veure que és possible conèixer gent nova inclús en el poble de "tota la vida", de tornar als llocs on feia molt que no hi anava per ensenyar-los i valorar la bellesa d'aquests. El workcamp també havia fet molt en aquest aspecte, donar una onada de vitalitat i renovació als llocs i la gent de sempre. 

Reconec que tenia com una petita espina clavada dins meu i sé que havia començat a desagradar-me el poble perquè en aquest m'hi van fer mal i em van treure d'un dia per l'altre el que jo considerava "casa, amb la família. Molt lenta i inconscientment havia anat intentant desfer-me de la idea de Vidreres com casa meva, ho rebutjava. Però aquella última setmana abans de marxar vaig entendre que és una part de mi i no la puc esborrar per molt mal que m'hi hagin fet allà. I més si encara hi viu gent que estimo tant, com la meva mare o amics. Sé que sempre hi puc tornar, i això és una definició de casa. El fet que el que abans considerava casa a Vidreres (casa del meu pare) ja no hi fos, també va ajudar a passar més temps al carrer Tramuntana i a acceptar la realitat.

I sense buscar-ho, el dia de marxar va coincidir amb l'últim dia de la Festa Major, la qual no l'havia anhelat molt, més aviat creia que aquest any potser ni hi aniria. I és que quan vaig comprar el vol cap a Islàndia, fins i tot el volia comprar per abans de la festa major, però coses de la vida, al final va ser aquell diumenge, tal com havia de ser. Va ser un grandíssim cap de setmana per acomiadar-me de tot allò per una llarga temporada, encara feia bon temps, vaig veure a tothom a qui volia veure i vaig gaudir com feia anys que no gaudia la festa major. Potser la seva companyia va fer que tot fos més especial, però compartir amb els amics i veure a moltíssima gent que feia mesos i mesos que no veia em va omplir molt. Va ser una festa major molt diferent, molt més relaxada i em vaig deixar portar per la despreocupació, no m'havia de fer càrrec de ningú, com mai abans havia passat (sempre venia algú a passar la festa major a casa) i em vaig limitar a gaudir cada moment amb la gent i sobretot amb ell, que va fer que tot fos increïble i molt, molt bonic i especial. Instants que encara ara recordo amb intensitat i m'envaeix un sentiment de molta dolçor. Instants com el tacte de la seva pell, o aquella escena de la tempesta de llams i trons que vam observar mentre tornàvem del llac en bicicleta, o els sucs que ens fèiem amb l'escusa de veure'ns, o com jugàvem a amagar-nos enmig de la gent durant els concerts de festa major. 

Un estiu amb històries ben diferents, moltes d'amor de diferents tipus, de molt compartir, de coses molt quotidianes però que m'han omplert molt i suposo que les necessitava, passar estones amb la família, amb els amics, de gaudir del que tinc, de veure les meves pors i ser capaç de deixar-les enrere i parlar i actuar des del cor i l'amor, passar-ho bé, estar amb gent molt diferent i estimada, els de sempre i també moltíssima gent nova que ara guardo en un racó del meu cor de llocs ben diferents, excursions immillorables pel meu poble i país, riures, molts riures, transicions i posada en marxa per una nova gran etapa que sé quan ha començat però no tinc ni idea de quan acabarà i com evolucionarà. La primera vegada en què decideixo total i lliurement el que vull, com ho vull i on ho vull, sense gairebé cap lligam, tocant de peus a terra i amb la mirada cap al més enllà per menjar-me el món de la manera que més m'agrada i millor sé fer. Gràcies a tots aquells que han estat esmentats en aquest escrit, perquè m'han fet tornar a sentir amb moltíssima energia o, si més no, despertar la que estava mig dormint en mi i fer-me treure la millor versió de mi tot compartint amb tots ells i elles. Gràcies.

La meva intenció era escriure sobre Islàndia i els seus paisatges, fer només una petita introducció de l'estiu i per què estic aquí, però veig que necessitava primer escriure sobre COM he arribat fins aquí i COM estic, after all. Necessitava tancar la porta de l'estiu, tan oberta de pam a pam i tot el que m'ha enriquit. Necessito escriure per tancar i omplir-me de la meva energia. Feia temps, massa temps, que no m'atrevia a escriure amb el cor als dits i deixar caure llàgrimes per allò que penso i no escric i per allò que escric i també somriure entre línia i línia, sentint un nus a la gola i anar-lo desfent a mesura que la pantalla s'omple de lletres i més lletres. Posar les coses a lloc, amb dates i paraules, suposo que m'ajuda a digerir la immensa realitat que sempre vull atrapar de ple. Escriure és de valents, ho sabíeu? Però escriure des del cor. Si ho fas sabràs la diferència.

tornar sempre és la millor part del dia

Crec que és el meu moment preferit del dia, el moment en què torno a casa amb bicicleta i em sento relaxada i amb la ment en calma. Sentint l’escalfor de la bufanda i els guants en el meu cos enfilo camí a casa després d’un altre dia intens. I és que el simple fet d’estar al cantó de nens més d’una hora ja fa que el dia sigui intens, no sé si a tots els educadors els deu passar, però almenys jo, quan estic amb ells, em torno una nena més i tota preocupació que tenia al cap desapareix i tots ells em fan estar al present al 100%, fent que tregui el millor de mi i obri els cinc sentits al màxim per fer que tot sembli tan magnífic, estimulant i intens. I és que si jo gaudeixo ells ho noten i es crea un ambient màgic on tot és curiositat, sorpresa , joc i màgia. És gratificant però alhora esgotador, així que no és estrany que la tornada se’m faci més feixuga a cada nova pedalada. Però alhora em reconforta, sentir la suau brisa a la cara, sentir-me en moviment, calcular a la perfecció cada gir i cada semàfor, intentar millorar el rècord del dia anterior per intentar arribar a travessar aquell semàfor abans es posi vermell, fluir amb la baixada, veure les botigues de sempre, gent passejant, tornant de la feina, sentir-me acompanyada per altres ciclistes pel carril bici...i les llums. Les llums dels semàfors, dels cotxes i motos i bicis, alternant-se entre vermelles i blanques, de les botigues que sembla que em mostrin el camí, mirar a dalt i veure també les llums dels edificis, més tènues, d’aquells que tenen la sort d’estar ja a casa descansant. 

Em sento viva i satisfeta amb tot el que he donat i també rebut durant el dia que ja arriba a la seva fi, i submergida en la immensitat d’estímuls que la ciutat m’ofereix, aconsegueixo tenir el cap absort en els meus pensaments. Pensaments que van més enllà del què faré per sopar o a quina hora m’haig de llevar el dia següent. Pensaments que s’originen com gotetes d’aigua que cauen en un paper blanc, i l’impregnen.

Encara que sigui una rutina, sempre hi ha petits detalls que van canviant, per exemple els ciclistes, o els semàfors, ja que si en un m’he esperat fins al final, després tots els següents seran diferents a si hagués travessat un en vermell. O el cel. Al tornar sempre a la mateixa hora, a mesura que passen els dies aprecio els diferents tons que té el cel, més negre, més fosc, i ara cada cop més clar...regals que cauen, literalment, del cel, i em deliten amb només mirar-los. Quan més a prop de casa estic més va creixent aquella sensació de felicitat en només imaginar-me arribar, saludar a qui hi hagi, fer-me un te, treure’m les sabates i posar-me còmode. És el moment del dia en què puc dedicar-me temps exclusivament a mi després de tot el dia, carregar-me i fer allò que em retorna la meva energia per afrontar el dia següent.

Al cap i a la fi, trobant la bellesa a aquesta rutina d’aquest any, fa que em senti viva, i és la prova que estic gaudint del que tinc i del que faig, del present moment amb els cinc sentits.

pertànyer

https://www.youtube.com/watch?v=jxKjOOR9sPU 

M'encanta quan les més grans revel·lacions vénen per sorpresa i en el moment i la persona que mai t'hauries imaginat. Tinc la sensació que, en general, parlem massa i escoltem i sentim massa poc. Som incapaços de retenir llargues converses amb els amics o quedar-nos amb els detalls de qualsevol xerrada a la que assistim, només se'ns queden gravades algunes frases clau, en el moment en què potser més atenció posàvem i allò que inconscientment més necessitàvem escoltar de la boca d'un altre. 

Sigui com sigui, des de que vaig escoltar aquell subtil apunt sobre mi de la seva boca que no he parat, sense voler-ho, de donar-hi voltes i reflexionar sobre allò: "Mai t'has sentit arrelada a cap lloc, no?". M'encanten les preguntes simples i directes que no es poden contestar sense abans parar, centrar-te i pensar en el significat de cada una de les paraules i el que hi ha darrera d'elles. Quantes respostes podria haver donat així com així per treure'm la pregunta de sobre, però volia verbalitzar la vertadera, sentir-la i escupir-la amorosament. No hi he parat de pensar després d'aquell dia, potser perquè em va arribar fa poc però també en el moment més clau, després de passar una setmana al pis de Barcelona amb la meva única companyia -bé, i la de visites esporàdiques al final del dia- i de plantejar-me aspectes de la meva vida sobre el lloc on viuen els meus amics i els meus pares, Vidreres, i on he viscut els primers 13 anys de la meva vida, Vilassar. 

Estic convençuda que a tothom li agrada pertànyer a algun lloc, però pot variar aquest lloc al llarg de la vida? És més, pot ser més d'un? Pot no ser-ne cap en alguna etapa de la vida? Què fa que ens sentim part d'algun lloc? Només són llocs o poden també ser altres coses? La vertadera essència de l'ésser humà és pertànyer a algun lloc o és una invenció moderna per no tenir por de la soledat? Em ve al cap la vida a la prehistòria, el clan, la caverna, fent pinya per sobreviure, els homes anant a caçar i les dones cuidant de la casa i els fills i compartint entre elles el dia a dia. Senzill, tot i que la vida humana va començar en algun indret a l'est d'Àfrica, per tant, si el món ha acabat poblat gairebé a tot arreu, alguns d'aquest humans de la caverna van haver de moure's i caminar cap allò desconegut. Van canviar de lloc, el que no sabria dir és amb quina companyia ho van fer, potser sols? Amb tot el clan? Només els homes? No ho sé... El que sí considero que és intrínsicament humà és l'esperit de curiositat i descoberta per allò desconegut, en efecte des dels inicis dels nostres temps. I així és com em sento, tot i que a vegades em sembli que aquest esperit de curiositat sigui incompatible amb el fet de pertànyer a algun lloc. 

Què hagués passat en un clan de la prehistòria en què, suposem, un grup de dos o tres persones haguessin caminat cap a nous llocs durant molt de temps, adaptant-se a cada moment a les noves circumstàncies i vivint noves experiències i, al cap d'un temps, haguessin tornat al lloc inicial on la resta del clan havia estat tot aquest temps? Tot seria igual per als que van marxar? Amb totes les vivències s'adaptarien altre cop a "la vida de sempre"? Sense buscar-ho potser he acabat arribant al conegut mite de la caverna de Plató, tot i que no sé si ell es referia tan concretament a això que estic intentant transmetre.

Des de ben petita m'ha interessat voltar pel món i descobrir llocs, gent i experiències noves. Provar coses diferents i seguir la bola de foc que sento dins meu que m'impulsa a viure donant el millor de mi. No obstant, el canvi en plena adolescència de Vilassar a Vidreres no em va fer cap gràcia durant molts mesos, però a la llarga em vaig adonar que va ser una de les coses que més m'han marcat i ajudat a ser com sóc i la immensa quantitat de coses que he après. Sense canviar molt la meva essència vaig anar renovant i modificant la meva personalitat, aficions i preferències en tots els sentits. A Vidreres m'he definit per primera vegada com a persona, passant per tota l'adolescència fins arribar als 22 anys. Amb els anys em vaig fer un lloc en aquest nou indret i amb la seva gent, un poble on tothom ja es coneixia i amb molta gent de ment més aviat tancada. Em vaig sentir molt lliure per desenvolupar-me, em sentia amb un avantatge respecte la majoria de gent: el fet d'haver viscut en un altre lloc i tenir bons amics allà, a Vilassar. L'oportunitat de viure en dos pobles i amb tot el que això comporta em va enriquir enormement i poc a poc vaig anar-me sentint més a gust i integrada. I arrelada. Van ser uns anys d'or en què coneixia a gairebé tothom i tenia més d'un grup d'amics i amigues d'edats ben diferents, formava part de col·lectius, feia desenes d'activitats i m'involucrava en tots els actes que podia a l'institut o al poble. Vaig arribar a estimar-me el poble molt fortament i crec que ell va fer el mateix amb mi, ja que fins i tot vaig sortir escollida pubilla. Em sentia acceptada i estimada i jo ho retornava a canvi de la millor manera que podia. M'he adonat que el que a vegades fa por i espanta per ser un gran canvi, després pots estar enormement agraïda d'aquell canvi, és a dir, sortir de la teva zona de comfort espanta moltíssim, però les recompenses són espectaculars. i em vaig aferrar a això al peu de la lletra. És clar que també hi ha hagut mals moments i en els quals no em sentia a gust, però no van ser la majoria i, aquests, també em van ajudar a créixer i reafirmar-me.

Els 18 anys van ser decisius, vaig sentir com em van créixer unes ales darrera l'esquena encara més fortes que em permetrien volar allà on volgués. I així va ser, des d'aleshores em vaig endinsar en tot d'aventures sense anar molt lluny però també per arreu del món que m'han fet veure'l des de moltes perspectives i he anat afegint experiències a la motxilla de la vida. La vida a Barcelona al pis de Poblenou, la universitat, primer fent polítiques i després magisteri, la gent (no molta, però real i duradera els que són), el viatge a Xile i la família, el primer viatge amb amics sols a Dublín i amb amigues a Mallorca, la immersió en anglès a Anglaterra, l'aventura del Camino de Santiago, el viatge al Marroc, les diferents relacions que he tingut, l'Akademia, portar una relació a distància, l'Erasmus a Vienna i totes les experiències, el viatge en autostop fins a Àmsterdam, els dos viatges a Amèrica, tots els cursos en els quals m'endinso, etc. Em tirava de cap a qualsevol experiència que em remogués per dins i em fés sentir viva, m'encanta sentir-me lliure per prendre aquestes decisions de fer el que vulgui i amb les responsabilitats que això comporta, agafar el que necessito i anar-hi, disposada a mirar i viure tot intensament per aprendre d'allò desconegut. I si és sola, molt millor, més enriquidor i més repte suposava perquè més oberta em sentia a donar el millor de mi i atraure a tota la gent tan increïble que he anat coneixent. Evidentment, amb els anys el meu contacte amb Vidreres ha anat perdent intensitat, perquè si una cosa he après és que l'energia que donem no es pot focalitzar d'igual manera a tot, sinó que sempre dones més a alguns aspectes i altres queden a la cua. Vidreres se'm va fer petit, vaig anar evolucionant a un nivell molt diferent al de la majoria dels meus amics. I cada cop que tornava em sentia diferent, sentia que cada cop pertenyia menys a tot allò, a la vida d'abans que seguia immòvil. Jo era diferent, i continuo canviant cada dia. He plorat, rigut, estimat, patit i viscut en molts indrets del món i en molts contextos i experiències diferents i he forjat unes amistats que ni la distància és capaç de borrar. Són les conseqüències de voltar i donar sempre el màxim d'un mateix, que a canvi reps molt de la gent i llocs increïbles i mai més tornes a ser el mateix.

És curiós quan et sents en armonia amb tu mateix però quan tornes al lloc que suposadament pertanys, no pots compartir aquesta armonia i tots els teus aprenentatges amb ningú, perquè ells n'han viscut alguns de molt diferents i distants. Però ho estimes i acceptes igual, encara que dins teu s'ha creat alguna cosa que no et deixa estar gaire temps quiet al mateix lloc, sinó que t'impulsa a endinsar-te en noves experiències (no cal sempre moure't físicament per créixer) i vas trobant gent pel camí amb qui comparteixes a la perfecció aquelles vivències i per tant ja no et sents tan sol. Però aquestes persones marxen físicament a altres llocs, a seguir el seu camí, encara que a un nivell més profund esteu i estareu conectats per molt de temps.

I és llavors quan aprenc la màgia del "deixar anar", de confiar en la vida perquè em pugui portar per camins nous amb el record de les experiències viscudes però sense aferrar-me a elles, perquè llavors no podré avançar. Tot està bé, i cada lloc on dono el millor de mi sento que pertanyo, d'alguna manera. Cada lloc on comparteixo amb gent que estimo i sóc estimada sento una connexió molt forta perquè ja no hi ha res desconegut. Tot es torna familiar perquè crees una família en petita escala. I m'adono que pertanyo allà on estimo. Però tampoc n'estic segura...només sé que em pertanyo a mi i als meus valors i a la meva gent, que no està concentrada en un únic o pocs llocs, com a la majoria de gent li passa, sinó que és un ampli ventall al qual se'm fa impossible estar present alhora. Per tant, només em queda deixar-ho anar i fins el proper cop que ens retrobem i ens tornem a sentir connectats compartint la màgia de la relació.

És clar que tot també té un preu i sentir-me tan lliure a vegades em fa dubtar de moltes coses, a vegades desconfio de mi per no tenir una vida com la majoria, perquè sento que no és així, però hi ha alguna cosa molt poderosa dins meu que m'impulsa a no tenir por i sortir de la meva zona de comfort per demostrar-me un cop més que val la pena. Que potser no estic a dins de cap associació de cap poble o potser no vaig a prendre algo al bar de sempre amb els de sempre regularment, però que tinc altres coses que em fan sentir viva. Perquè tot té el seu moment. I tot és equilibri. I és que també hi ha moments per estar quiet i sentir aquest equilibri en les petites coses del dia a dia, de la rutina i ser capaç d'exprémer-la amb força i sentir-te agraïda del que tens, i aquest, de fet, és el més gran i necessari descobriment de tots, el de sentir-te bé en un lloc durant un temps i gaudir del present, acceptant els dies més bons i també els més dolents com a part d'un tot. Només entenent això podré ser capaç de seguir volant allà on la bola de foc em porti. Perquè seran decisions preses des de l'amor i no des de la por de no pertànyer enlloc o de voler fugir d'alguna cosa.

Estic segura que els tres homes de la caverna que van marxar a descobrir món i viure experiències noves van sentir dins seu l'impuls de caminar, cada dia, uns passos més. I cada pas, contenia cada cop una mica menys de por i una mica més de llibertat.

https://www.youtube.com/watch?v=5QqVF5b_Pk4 

Et deixo anar, 2015

A vegades em paro a pensar atentament i m'adono que moltes coses que durant molt de temps havia desitjat o viure, poc a poc es van fent realitat. Això sí, arriben en el moment en el que han d'arribar, just, amb el seu temps. Són petits detalls, però són els que enriqueixen el dia a dia i donen forma a la meva vida. Precisament aquests dies de finals d'any no m'he parat a reflexionar molt sobre l'any viscut, sinó que he estat molt en el present i gaudint de tots els aconteixements que m'han anat apareixent, però sí que he estat molt reflexiva durant tots els mesos anteriors. Però necessito deixar-ho per escrit i que em vagin surtint coses mentre escric, sí, com una forma de teràpia, de buidatge intern.

L'any va començar molt lluny de casa meva, a casa uns gairebé desconeguts al cantó d'en Logan, sense menjar raïm, sense els amics de sempre, sense la família, i felicitant l'any nou en una llengua no meva. Ara hi penso i va ser simbòlic aquest fet, és a dir, començar l'any allunyada de tot i, poc a poc, anant acostan-me, físicament, a casa. A finals de gener va acabar l'erasmus a Viena i vaig tornar carregada a casa, després de 5 mesos en què creia estar renovada i amb tots els embolics emocionals superats. Però no va ser ben bé així... després de l'euforia de la tornada va venir la calma i el xoc amb la realitat. Començar una rutina bastant dura cada dia durant tres mesos que començava a les 6.30 del matí i acabava a les 9 de la nit, amb la tornada a Vidreres. Van ser tres mesos en què vaig estar immersa en una experiència molt gran sobre el tema el qual gira la meva vida professionalment: l'educació. Amb 5 referedats en 3 mesos ja es veu l'estrés i cansanci que governava la meva vida, però endavant vaig seguir, sempre amb la companyia d'ella, la qual es va convertir en la emva ombra i com de feliç em fa que així fos. No hagués estat la mateixa experiència sense ella, tot el que vam compartir, tots els dubtes, anècdotes, inconformitats, aprenentatges, alegries, riures, converses...que sense adonar-nos ens feien més grans en tots els sentits. Una rutina de gairebé 12 hores amb ella dins l'escola, a la feina i al curs de Mindfulness que ens va apropar com mai. Sempre recordaré, especialment, aquell matí en què ens vam trobar, com de costum, al carrer amb els nostres patinets prop de l'estació i vaig començar a plorar per tot el que portava a dins i necessitava treure-ho. Va ser especial perquè em vaig obrir sense pensar-m'ho i vaig deixar que ella accedís al meu món interior no molt bonic que tenia en aquell moment, vaig ser capaç de confiar-li també tristeses i pors des de la meva obscuritat i això a mi em costa molt. 

Com tota la gent que estimo, ella és de lo millor que m'ha passat aquest any, forjar aquesta complicitat fins al punt de comunicar-nos sense haver de parlar, de sentir-nos i escoltar-nos, d'entendre'ns mútuament en tots els moments, de no jutjar-nos, d'ajudar-nos sense condició alguna. És or i sense ella tot se'm faria més avorrit i complicat, així que espero compartir la vida amb ella durant moltíssims anys més. Gràcies per estar i ser com ets!

Un altre viatge per Setmana Santa a Amèrica em va fer desconnectar d'aquesta rutina i gaudir unes setmanes amb ell, i va ser genial. Sense presses, rutines ni horaris, vam gaudir-nos i gaudir de la ciutat de Portland, tot i que al tornar, tot va canviar lleugerament. Vaig començar a dubtar de tot el que estava fent fins aleshores: la carrera, el futur, tot. Em vaig enfonsar i em vaig perdre...la por es va apoderar de mi molt profundament i vaig apartar molta gent del meu cantó i jo inclús vaig apartar-me i aillar-me, amb tristesa i por dins meu que no em deixava veure clarament. La meva rutina s'anava fent més lleugera quan vam acabar les pràctiques a La Maquinista, però no em faltaven activitats per fer. L'estiu va ser un gran aprenentatge per confirmar tot allò que no m'agradava de la meva vida i el que no volia. Va tenir moltes parts: concert a Bilbao, treballar al casal, visita d'en Logan, casament a Madrid, convivència amb ell durant els següents mesos, viure a Vidreres, búsqueda d'un pis a Barcelona, etc. Un estiu on l'objectiu era estalviar quants més diners millor per poder viure a Barcelona l'any vinent. Tot aquell esforç, tot l'estrés per fer que en Logan es quedés i alhora buscar-me jo la vida no van ser fàcils, recordo aquells mesos amb molta intensitat i amb tot cap per avall, sense saber on focalitzar la meva energia. Em sentia esgotada la majoria de dies i sovint em preguntava on estaria al cap d'un mes, perquè realment no tenia ni idea. I aferrar-me als plans mai acaba sortint bé, aixi que la vida em va donar una altra sacsejada que va fer tornar en Logan a Amèrica i a mi a tocar de peus a terra, concretament a Barcelona, estudiar, treballar i vivint en un pis fantàstic. Quan tot lo exterior es va posar en ordre, el meu interior va començar a trontollar i de cop em sentia buida, perduda i trista. Ella em va fer tornar a mi, recordo aquell moment, un altre moment clau que el tinc gravat molt a dins, en què em vaig deixar caure i vaig treure tot aquell malestar amb 4 frases i ella em va fer una bufetada que em va donar vida un altre cop. Des d'aleshores ja no m'importa en quin dia estem ni compto els dies que queden per tornar a veure en Logan, ni per a que siguin vacances, ni res d'això. 

Torno a sentir-me realment plena des de fa dos anys, plena de veritat, amb ganes de fer coses, sortir, conèixer gent, donar, rebre i compartir. Però el millor de tot, torno a tenir curiositat per la vida, a voler donar el millor de mi, a centrar-me en el que estic fent, a voler aquella llibertat d'esperit que tant em caracteritza i que l'havia deixat arraconat. Tots aquests mesos havien estat tan útils i necessaris per arribar on sóc ara, a l'inici d'un nou any amb moltes coses clares però també amb moltes incerteses pel que fa a la meva vida, amb molta gent nova a la meva vida, amb els de sempre, i amb els que queden. Perquè la por ja ha estat present en mi molts mesos, ara li vull donar veu un altre cop a l'amor i fer-ho tot per mi, sense dependències ni repressions ni pors. Vull viure plenament com sempre he fet i créixer de tots els moments i de tothom. Vull compartir moments amb aquells que estimo i seguir somiant amb petits detalls perquè sé que s'acabaran complint quan la vida vulgui. Està clar que no sóc la mateixa, estic renovada i amb molts aprenentatges sobre el meu interior, sobre al vida i sobre el que m'envolta, amb moltes experiències, però ara és temps d'acabar el que fa 4 anys vaig començar, la carrera, somiar amb futurs projectes professionals, viure a Barcelona i gaudir de totes les experiències que aquesta increïble ciutat m'ofereix cada dia, treballar amb els nens i nenes que tant em donen i aprenc amb ells. Estar present. I gaudir.

Gràcies 2015, per tot el que m'has fet viure, però ara et deixo anar per poder mirar amb plenitud el nou any i focalitzar tots els meus desitjos i projectes i energia en ell!

A celebrar!

"Cuando les hablé de las fiestas de cumpleaños, me escucharon atentamente. Hablé del pastel, de las canciones, de les regalos y de la nueva vela que se incorpora cada año.

- Para qué lo hacéis? - Me preguntaron. Para nosotros una celebración significa algo especial. Pero no hay nada de especial en hacerse viejo. No exige ningún esfuerzo. Simplemente ocurre.

-Si no celebráis que os hacéis mayores- dije yo- qué celebráis?

-Que nos hacemos mejores- fue la respuesta-. Lo celebramos si este año somos mejores personas y más sabias que el año pasado. Solo uno mismo puede saberlo, así que eres tu quien debe decirle a los demás cuándo ha llegado el momento de celebrar la fiesta."

Penso sovint en com era fa uns anys, en el coratge, la valentia i la confiança que tenia en seguir sempre el que el cor em dictava, en acceptar la muntanya russa per la que els meus sentiments em portaven, vivint al màxim, escrivint moltíssim, expressant sentiments i pensaments, compartint, intentant entrar cap a dins meu per veure què hi havia...
Alguns cops m'he sentit nostàlgica de tot allò, de la meva actitud, però fins divendres no vaig entendre el que ha passat des d'aleshores fins ara. D'alguna manera, tot això es va aturar quan vaig tornar de fer el Camino. Els dies en què vaig estar en aquesta immensa aventura van ser els últims en què em sentia amb aquesta actitud tan lluminosa i connectada amb mi mateixa. Perquè al cap i a la fi, expressar des del cor és estar connectada amb una mateixa i fer brollar pensaments i sentiments de llum i amor. Al tornar, amb la separació dels meus pares, hi havia tantes emocions, persones, llocs i canvis dins meu i al meu voltant, que tot allò era massa complex d'aguantar. Vaig optar, inconscientment, per refugiar-me, congelar-me, desconnectar-me de mi...feia massa mal tot plegat, no entenia, no trobava res, ni a mi mateixa. Va començar llavors el camí real, havia d'aplicar, llavors, tot el que el camí de Santiago m'havia ensenyat. El camí de tornar a trobar la pau interior, de tornar-me a connectar amb mi mateixa, de tornar a sentir aquella felicitat.

-Laura, no sóc feliç, i no sé què em falta per ser feliç.- em van dir l'altre dia.

Aquesta confessió d'ella em va ajudar a entendre que fins aquell dia no havia estat feliç al 100%, m'hi acostava, m'hi allunyava...però no era feliç en absolutament tots els aspectes de la meva vida. Per a mi ser feliç és estar satisfet i content i agraït amb tot allò que ets i tens. Si hi ha alguna aspecte que no acceptes, estàs condemnar a patir, si hi ha alguna cosa de la teva vida que no t'agrada, no pots ser 100% feliç. I estem parlant d'actitud, perquè només cal una cosa per ser feliç: la teva actitud davant el que tens.

Les setmanes en què torno a casa des de Barcelona els divendres tarda, després de formacions o el que sigui, quan ja estic sola anant cap al tren, m'envaeix el cansament a més no poder, el pes de la motxilla a l'esquena s'accentua de tal manera que sento que m'arrossego pel metro. No tinc ni forces per somriure, de fer cap expressió a la cara, però un cop m'assec al tren, no em sento malament, la no expressió facial ni corporal no són res més que un indicador que ara és temps per mi, per estar tranquil·la, per donar-me energies cap a mi després de tota la setmana amb nens i gent i amb milers d'estímuls. Només tinc forces de posar-me els auriculars i escoltar la meva música, la qual m'ajuda a parar qualsevol pensament i posar el focus cap a dins meu. Aquesta ha estat una bona setmana a l'escola, he trobat, per fi, el meu lloc en l'aula i la confiança amb els nens i nenes, la tutora i la resta de persones ha augmentat molt, tot em feia sentir molt bé i inclús tenia ganes de tornar-hi l'endemà per veure'ls a tot un altre cop, malgrat fos dissabte! Vaig començar a anar cap endins i més endins meu...sentia l'escalfor del meu cor cada cop més intensa, i estava sorpresa. La música que escoltava m'agradava i m'ajudava a sentir encara més els meus pensaments i sentiments. Reflexionava sobre tots els aspectes de la meva vida, tenia unes ganes boges d'escriure i plasmar tot el que m'estava passant per dins, però estava tan esgotada que no tenia forces per agafar la llibreta i un boli i escriure, així que vaig esperar poder guardar totes les reflexions en algun racó de la meva ment o de qualsevol altre lloc dins meu. De sobte, tenia ganes de plorar, no ho vaig poder reprimir i llàgrimes van sortir dels meus ulls, discretes, però sense poder parar. Vaig tancar els ulls i dissimuladament em netejava la cara amb la màniga del jersei.

Per què ploro? Estic trista? Què m'està fent mal?
No. Res d'això. Estava emocionada. Perquè després d'haver estat pensant i reflexionant sobre els aspectes de la meva vida actualment i també com havia arribat fins allà i també tots els plans futurs que somiava, estava feliç amb el que tenia. Veure i sentir que tots els aspectes de la meva vida anaven molt bé, per fi. La relació amb la meva germana, amb el meu pare, amb la meva mare, amb la meva parella, amb els plans de futur, amb la meva nova rutina a l'escola, la relació amb la tutora, la meva actuació a l'aula, la feina amb els nens dels dilluns i dimecres, el curs dels dijous, les formacions dels divendres i dissabtes. Jo. Tot el que conforma la meva vida a dia d'avui. Sentia pau, agraïment, felicitat. Per fi. No em sentia així des del Camino, i no exagero, ja que sempre hi havia algun aspecte que no anava bé: o la universitat, o a casa, o trobar massa a faltar la meva parella, qualsevol cosa. Em sentia molt connectada i contenta amb mi mateixa. Però sincerament, m'ho havia currat per arribar a sentir tot això, altra vegada. No ha estat un camí gens gens gens fàcil l'últim any i mig. 17 mesos d'estar més desconnectada que connectada, amb més por que amor dins meu. Però sabia que ho aconseguiria. Com? Sent sincera amb mi, fent l'esforç d'entendre'm i de fer un treball interior, de demanar ajuda a professionals, de prendre'm el meu temps i espai i marxar durant 5 mesos per agafar perspectiva. Fent que el necessitava en cada moment. Qüestionant-me cada sentiment que em passava per dins, tenint la valentia de canviar allò que no m'agradava, millorar, fer-me gran i millor. Escoltar la meva veu interior per sobre de qualsevol altra veu o judici que altres poguessin fer sobre mi. Només jo em podia sanar a mi mateixa. Entenent que primer sóc jo, i després tots els altres. Donant-me amor a mi per poder repartir més amor i de millor qualitat als altres. I tantes altres coses que he anat aprenent...i espero no oblidar.

He vist marxar gent del meu voltant per no donar prou energia ni estar al màxim, però també he vist entrar nous aires i noves persones a la meva vida que m'han ajudat a fer-me més gran. He acceptat que tot canvia, i que passi el que passi, tingui el que tingui, tot està bé. Que més val qualitat que quantitat. He portat a la pràctica tot el que és molt fàcil dir i que deia anys enrere quan escrivia sobre un mateix i sobre la vida. He vist que aquest canvi ha estat el més important que he fet mai, quan realment he patit però me n'he ensortit, quan m'he sabut connectar altre cop amb mi mateixa i connectar amb la vida des de l'amor malgrat a vegades la vida posi obstàcles. Estic agraïda amb tot el que m'ha passat, perquè m'ha portat a ser on sóc i com sóc. I ara sóc feliç. I segurament perdi el rumb alguna altra vegada, però tindré més força per tornar-me a trobar. Com he fet fins ara. Així que no envejo la Laura d'abans, perquè ara sóc la mateixa, però en versió millorada, amb moltíssimes experiències que m'han fet créixer i millor. I ansiosa per viure tot el que m'espera, per saltar més obstàcles, caure, i tornar-me a aixecar.

Avui celebraré el meu aniversari. Celebraré que sóc millor persona i més savia. Ha arribat el moment de celebrar la festa.

Vienna #1 - "How are you?"

Quants cops ens han preguntat "Ei, com estàs?!", o "How are you?", i hem contestat gairebé inconscientment que molt bé, amb un somriure, mentre realment, per dins, pensem en el merda dia que hem tingut o totes aquelles preocupacions que encara no hem expressat a ningú. Normalment evitem parlar sincerament de nosaltres, dels nostres sentiments, a no ser que siguin aquells amics o amigues amb qui realment ens sentim a gust. Gent que tindrà més facilitat que d'altres. Quants cops ens amaguem...i seguim caminant, sense afrontar allò obscur que ens ronda per dins i ni sabem posar-li nom. Tampoc ens han ensenyat. 

Com cada dimecres, durant dues hores vaig a l'escola de pràctiques a fer d'observadora i "aprendre" del mestre i de la classe en general. Avui aquest ens ha demanat que passéssim per les taules per si els alumnes tenien dubtes o simplement per corregir a aquells que haguessin acabat. Un exercici era relacionar uns dibuixos amb la seva definició i l'altre era un qüestionari sobre ells mateixos: color preferit, color de la motxilla, etc. En anglès. I així ho he fet...anar passant, fins que al tercer nen amb qui m'aturo, l'ajudo a contestar les preguntes. Arribem a la última, que deia "How are you?". Amb un anglès barrejat amb aleman entenc que està trist. I l'ajudo a escriure "I am sad". M'ha sobtat la seva resposta, així que he estat una estona més amb ell, he vist que tenia els ulls molt plorosos i li he preguntat per què estava trist. Amb senyes i amb la barreja de les dues llengües he entès que està trist perquè els seus pares s'han separat. I que el seu pare ha trobat una altra dona. 

Se m'ha glassat el cor. I el primer que m'ha sortit dir-li ha estat mirar-lo als ulls, i fer-li un gest de que l'entenia perquè m'havia passat el mateix, més o menys. Li he preguntat quan havia passat i m'ha respost amb una paraula en aleman que no he entès fins que he preguntat per la traducció a una altra noia. "Ahir". Li he tocat l'espatlla i ha marxat cap a un altre cantó de la classe, dient entre dents "I love my dad and my mum..".

El que m'ha sobtat no és la història en si, ja que s'ha convertit en una cosa gairebé normal avui en dia, sinó la facilitat en expressar, amb una paraula i a l'instant, com se sent. Em sento trist. Obert fins al punt de confessar-ho a una desconeguda, una noia d'un país llunyà que només ve un dia a la setmana durant dues hores i que ni tan sols parla el seu idioma. Em sento així, i què? Sincerament...m'ha donat una llissó.

Què és el que ens fa a les persones tancar-nos més amb els nostres sentiments, normalment els no tan agradables, a mesura que creixem?

CREURE

Quan el major desig d’aquest darrer any està gairebé complert, quan ja el palpo, oloro, veig i sento, em paro uns moments a mirar enrere i somric. Podria somriure per moltes coses, però el que em fa més gràcia és adonar-me que, sincerament, només una sola persona ha cregut en mi i en aquest somni i sabia que podia fer-se realitat. Bé, dues: jo. Però somric pel fet, també, que encara que ningú, absolutament ningú, hi hagués cregut, a excepció de mi, ho hagués aconseguit. Això sí, amb molta més força i perseverança i fe. M’era inevitable parlar amb to optimista del meu somni quan estava amb ella, no calia dir gaire res i ens ho dèiem tot, m’ho deia tot i li agraïa sense ser gaire conscient. L’esperança i força que em transmetia era brutal i m’empenyia a seguir creient-hi. Potser perquè des del primer moment ella ha viscut aquest somni amb mi i m’ha acompanyat des dels primers instants, aquí i allà.

En pocs dies es farà realitat el que he estat gestant en la meva ment durant 11 mesos, sense pausa, sense dubtes, amb moltes pors, però sempre amb confiança en mi i la vida i ell. Creem creient, diuen. Sóc de tenir les coses clares, de creure i tirar-m’hi fins al fons en el que sigui que es tracti, i no em puc ni imaginar com de dolços els resultats seran. Perquè encara que ningú hi hagués cregut, amb la meva ment i el meu anhel nascut des del cor, és més que suficient. Anhels que et fan vibrar cada cèl·lula del teu cos.

~ ~ ~ 

Fa poc vaig esbrinar que un dels meus valors, és a dir, aquells impulsos subtils que em mouen, és el dinamisme. En el seu moment el vaig interpretar  com a sinònim de moviment, de no deixar de veure i conèixer coses diferents amb el pas del temps, d’estar aquí, i després allà, conèixer això, i després allò altre. Moure’m per descobrir. Sóc bastant així, m’apassiona viatjar, no vull repetir pel·lícula ni llibre ni bar ni carrer per cercar-ne de nous i enriquir-me amb la novetat. Sovint les cames se’m mouen soles quan estic massa temps ajaguda i més en un mateix indret.  Dinamisme. Podríem dir que la novetat, el fet de veure i fer coses noves em fa sentir molt viva. No obstant, des de no fa gaire, estic com acceptant un nou tipus de dinamisme, un de més passiu. Apreciar el descobriment de coses noves però sense necessitat de fer grans canvis físicament, és a dir, sentir-me bé estant ajaguda en una taula d’un bar durant dues hores fent el mateix, aparentment, o en una roca davant el mar sense necessitat d’avorrir-me. Romandre en el mateix lloc, ser conscient del que és, amb tots els sentits, del que m’envolta, de la superfície on estic recolzada, de les olors que em vénen, dels sorolls, de tots els colors i moviments que la meva vista pot abastir, de cada sensació corporal que em produeixen els estímuls externs, com el vent, o el que sigui. I poc a poc, anar sentint calma...i després pau. Fer venir a la ment només pensaments del més estricte present. I el més sorprenent és comprovar com, encara que sembli que jo estigui quieta i no passi res, és quan es produeix el major moviment! Apreciar com canvia el color del cel, com els cambrers es van canviant, com la gent arriba i després marxa i sempre hi ha noves cares, com els sorolls van canviant d’intensitat segons els minuts, com la beguda que tenia davant ara ja està buida, com els vaixells arriben i el port s’omple. I malgrat tot, jo he estat, aparentment, immòbil. Observar el que és. Perquè ho és tot. 

stay alive

https://www.youtube.com/watch?v=KZnu7fVRPIc

I will stay with you tonight
Hold you close 'til the morning light
In the morning watch a new day rise
We'll do whatever just to stay alive
We'll do whatever just to stay alive

És com aquella sensació de quan ets adolescent i els teus amics i amigues van tenint la seva primera parella i tenen cites i queden i fan coses junts. I tu només escoltes el que t'expliquen, mires pel·lícules, imagines, penses, i esperes a que aviat tu coneguis una persona que sigui especial i et faci sentir especial i llavors poder fer tot de coses amb ell o ella. I finalment arriba, tot arriba, però mentrestant deixes anar la teva imaginació i penses en tot allò que podrà ser en un futur. I et preguntes...com serà fer-li un petó? Quin gust tindrà la primera abraçada? Com serà anar caminant pel carrer agafats de la mà mentre el món passa desaparcebut al seu cantó? Com serà fer-li una abraçada mentre esperem un semàfor? Com serà acariciar-li la cara perquè sí? Com serà anar al metro amb ell? I quan ens trobem un músic del metro? Ens posarem a ballar? A quins restaurants anirem? Com serà passar cada nit amb ell? Com serà cuinar junts? Com serà esperar-lo mentre està a la dutxa? El trobaré a faltar? Com serà parlar-nos amb la mirada durant hores? Com serà sentir-lo de nou dins meu? Com serà presentar-li a tota la gent que estimo? Com serà viatjar amb ell? Com serà passar-nos hores estirats al sofà sense fer res? Com serà escoltar com toca la guitarra? Com serà compartir música amb ell?Fins on arribarem somiant junts i pensant en el present, el passat i el futur? Quines bromes farà, quin so té el seu riure en directe després de tant de temps? Com reaccionaré quan em toqui la pell per primer cop? 

Ja no et puc treure de la meva panxa i del meu cap cada dia i nit, et sento per tot el cos! Com pots estar tan incrustat en mi amb només tres setmanes de conviure amb tu? Bé, ja ho diuen, el que es viu al Camino té unes magnituds no comparables al que es viu en el dia a dia normal. 

Té pinta que els mesos que vénen seran...intensos. I merescuts. Molt merescuts després d'aquest any. Gràcies per haver lluitat, per haver esperat, per haver estat pacient, per ser-hi, i no marxar, i estimar-me. Per fer-me feliç des del dia que et vaig conèixer. Per fer-me sentir que ets "tu". 

Des de l'instant que ens vam separar en aquella cantonada per a mi va començar el compte enrere per tornar-te a veure. -29.

caminante del mundo

"- ¡Aquí sólo se piensa en aquellos que amamos! -Exclamaba.
A veces brotan ángeles de donde uno menos espera.
Existe un motivo para cada persona que atraviesa o comparte nuestro camino. De alguna forma, uno recibe y dona sus energías y experiencias."

Andrea Sarubbi

Fa temps que em pregunto què és allò tan subtil i silenciós, peró alhora tan poderós que fa que dues persones, siguin d'on i com siguin, estiguin on estiguin, i ja sigui per breus o llargs instants, caminen, miren i senten en la mateixa direcció per uns instants. 

https://www.youtube.com/watch?v=GLy_V0Z5e3E

Crec haver trobat la resposta, potser des de fa dies, però amb el temps la vaig perfeccionant i més segura estic que d'això es tracta. És ben senzill...persones que coincideixen amb la visió que tenen del món, caminants del món, que anhelen recórrer aquest per enriquir el seus esperits amb la diversitat cultural i social i també natural, persones que volen conectar amb altres persones des del cor, que actuen i parlen des de la seva essència i es mostres tal com són, deixant despullats els seus somnis, sense vergonyes, i amb tanta confiança, que contagien vitalitat i engresquen a seguir els propis. Miren sempre endavant però amb detall tot el que els envolta a cada moment. Persones...que estimen la vida per sobre de tot i li veuen la part meravellosa malgrat tota la foscor que han hagut de passar, persones que no es rendeixen, que segueixen caminant, per tot arreu. Aquesta força d'alguna manera se sent quan parles amb una persona per primer cop, no n'ets ni conscient, però fa que et mantinguis a prop seu durant aquells instants i, en molts cops, al llarg del temps malgrat les distàncies. Connexions màgiques. Persones enamorades d'altres persones i de la vida. Sona fàcil, però no ho és tan trobar-les...són t r e s o r s. 

Quan decaic i em sento dèbil o ofuscada, si penso en totes aquestes connexions que he anat fent al llarg de la vida, són les que em donen la força necessària per aixecar-me i creure altre cop en la humanitat i la bellesa de la vida. Gràcies.

21 21

Fer 21 anys el dia 21 de juny sona molt bé, la veritat. A més, comença l'estiu, l'esperat estiu, però això és com cada any. Serà un gran any, aquest? El mereixo, el necessito. I de moment tinc bones vibracions amb les poques coses que sé de segur. 

Com he dit en altres ocasions, durant aquest any he sentit que he crescut molt, moltíssim més que no només un any. Tanta intensitat m'ha sacsejat i també desestabilitzat, tant per les coses bones com per les no tan bones. Un mix potent aquest 20 anys...Com sempre dic i faig, per a mi el 21 de juny no és només el dia que faig anys, sinó també una escusa per tancar un any, un cicle, un període, perquè deixo enrere coses i comença l'estiu, un canvi, una calada d'aire fresc. I m'agrada fer balanç, mirar enrere, ser conscient. I començar aquesta nova etapa renovada, amb força. Sincerament...m'està costant esforç escriure d'aquesta manera, amb energia i vitalitat, perquè realment ara no em sento així. Em sento literalment sense forces i són només la 1 de la matinada després d'un dia no gaire mogut. Fa dues setmanes que em fallen les forces, que em pesa el cos, que em falta energia, que decaic només entrar la nit i la son i el cansanci s'apoderen de mi. I no tota la culpa la té la calor. Sento tot el pes d'aquests mesos com cau sobre meu i no puc fer-hi res, només sentir-ho, acceptar-ho i donar-li la benvinguda perquè així ho vol. Però no em deixa avançar. Com si tota la tensió o fatiga es manifestés a través de cada múscul del meu cos. Una fatiga causada per cap activitat física, sinó més aviat emocional, i aquestes són les més cansades, les més pesades. I si a sobre vas i amb només unes poques preguntes ja em remouen tot per dins...el resultat és evident. I des d'aleshores, des de fa dos dies, que haig de forçar el somriure, el riure, les ganes de ser sociable. Tinc ganes de moure'm, sí, però de pensar molt, moltíssim...és com aquella sensació que tens quan et fa molt mal la panxa i de cop, poc a poc se't va passant, però no tens ganes de posar-te a córrer, sinó més aviat reposar, fer cas al teu cos, oi? Tinc ganes de caminar, de fer qualsevol activitat, però jo sola, sense haver de parlar amb ningú, de tenir una conversa, de riure. Introspecció, aquesta és la paraula, sento com moltes coses a dins que em demanen atenció. I encara que faci por, tinc ganes de mirar al dolor a la cara, d'afrontar el que sigui. 

M'envaeix un sentiment de tristesa. Perquè el que em vaig adonar ahir dia 21 de juny va ser que els aniversaris a tothom agraden, no ens enganyem, ens fan sentir especials, rebem molt de gent estimada. Però que personalment, el que més m'agrada, per molt cursi que soni, és saber que és l'escusa per estar envoltada de gent que estimo i m'estima. Potser ja havia fet aquest descobriment anys abans, però aquest any és diferent, perquè he sentit que a vegades no sempre és així. Pots rebre totes les trucades o missatges de tots aquells a qui estimes, però estan tan lluny físicament que es fa difícil sentir-los al 100%. No poder celebrar el meu aniversari amb la persona que més estimo ara mateix, amb en Logan, però tampoc amb gent meravellosa que he conegut aquest any i que m'omplen infinitament, com l'Ari, o en Carlo. Sentir-los moltíssim, ser conscient de la connexió tan forta que ens uneix, però no tenir-los a prop...no poder rebre una abraçada seva. Fer-se gran comporta tenir més distància amb gent? Vaig coneixent gent meravellosa, amistats que perduren més enllà de l'edat i de la distància física, però per què han d'estar repartides pel món quan m'agradaria que fossin aquí? Un dia....només un dia....i això em fa ser gran, perquè aprens a ser pacient, a valorar amistats que valen or, a estimar, donar molta llum i deixar anar, a donar sense esperar res a canvi, perquè res t'assegura que ho rebràs, però sempre ho acabes rebent. I t'adones que tot arriba, tot arribarà, si no deixes de confiar i d'estimar. 

Em sento esgotada, he acabat els 20 anys esgotada, i començo els 21 també esgotada, com si hagués corregut durant molts mesos una cursa d'obstàcles i ara que diviso l'estiu i les vacances, quan he passat la línia de meta, començo a afluixar el ritme i és quan sento el cos destrossat. 

No obstant...aquest sentiment de tristesa és degut, majoritàriament, al fet d'imaginar, o més ben dit, de no poder-me imaginar passar una estona d'aquest dia els quatre junts. Pensar, saber, sentir...que ara hi ha dues vides paral·leles i m'haig d'adaptar, que aquella estona en la que fèiem alguna cosa tots quatre ja no hi és, ha desaparegut, aquella unió ja no hi és. Se'm fa dolorós imaginar com hagués estat el meu aniversari allà, amb ells, amb tot dividit. Suposo que per això vaig decidir escapar i marxar tota la setmana a barcelona, per evitar el dolor. Per no carregar més, per ser jo, per donar-me temps, per respirar. Perquè en el fons hagués volgut sentir-me cuidada i estimada pels dos, junts, envoltada de la calidesa que creàvem i que ara no la sento enlloc. Com trocets de la meva tassa preferida tots trencats, pel terra. 

No obstant...encara que tot el que escric últimament pugui tenir un to pessimista, crec i dic amb la mà al cor que...aquest any és quan més he viscut la vida, quan he passat per runes, per tempestes, per arcs de sant martí, per terratrèmols, per dies radiants...he començat a entendre el que la v i d a és. Només començar. La vida és amor i por. Felicitat i dolor. I la clau està en atrevir-se a mirar les dues cares de la moneda de front, no només una. Les dues...i seguir, seguir, seguir, amb el cor a la mà, endavant....perquè el camí mai s'acaba, només és teu, i si mires el món amb el cor, trobes diamants preciosos, que donen a la vida el toc de sal, la fan meravellosa. I cada etapa és un nou inici, hem de tancar finestres per obrir altres portes, i evolucionar, i créixer. I que l'amor supera tota barrera, d'edat, de sexe, d'ideologia, de religió, de tot. Perquè hi ha moltes més coses que ens uneixen, costa de veure-les, perquè ens recorden massa sovint les diferències. I que el més important en aquesta vida és un mateix, perquè sinó no pots donar als altres amb el cor. I la fe...aquella energia, espiritualitat, fe, unió, déu...que tant s'ha malinterpretat i ens fa estar tan perduts, quan tot es basa en la fe i no ens adonem, perquè estem cecs. I que el més important és SER. Siguis com siguis...tot està bé...mentre siguis. Fins aquest any no he entès el significat de totes aquestes afirmacions i paraules que semblen tan senzilles, però tenen una profunditat immensa. No vull parar de créixer, d'estar enamorada de la vida. em queden tantes coses per veure, viure, estimar, fer, plorar, viure. Viure v i u r e.