postcards from Xile (VII)

Dimecres 25-04-2012


Doncs bé, 24 primeres hores superades! Es diu molt ràpid que emprens un viatge de 5 dies tota sola. I no precisament a prop de casa. Fins que no aterres a l'aeroport de destí i comproves que t'has d'espavilar, crec que no t'adones del fet. I a mesura que passen les hores, també t'adones que no tot és tan senzill, i que veure una noia sola de 18 anys recorrent una illa de territori austral, és ben inusual. Sí, aquesta sóc jo! Des de feia temps que se m'havia posat al cap la idea de viatjar, sola, per territoris no occidentals, amb motxilla, en contacte amb gent autòctona, amb la natura, coneixent gent, etc. Doncs aquí està. He tingut por, ho reconec: des de l'home que seia al meu cantó de l'avió i m'ha preguntat on anava i per què, fins a l'hora d'espavilar-me per menjar. Però a la que comences a moure les cames i veure món, la por es transforma en seguretat i curiositat. I confiança en una mateixa i del voltant.

Chiloé és una zona molt humil, on la gent viu del camp i del mar, són molt autosuficients i abunden les parades d'artesania. És un indret amb molta mitologia i tradició, i la veritat és que s'ha conservat molt bé, fins al punt que es considera el lloc més folklòric de Xile. La gent és autèntica, amb trets indígenes, amable, pausada, sense pressa, amb una mirada d'infinita bondat, i ben acollidora. Chiloé   es caracteritza per les esglésies colonials que hi ha a gairebé cada poble, les parades d'artesania on tot el que vénen és de llana i fusta, el menjar chilota típic (curantos), i les cases ben acolorides que dónen alegria al clima tan gris i fred que acostuma a haver-hi. També gaudeix d'un increïble paisatge, d'una banda, a la costa oest està com la part més salvatge, tocant amb l'oceà pacífic, on gairebé tot és verge i podem trobar parcs, platges, grans rius, petites muntanyes ben frondoses, etc, i de l'altra banda, la costa est està formada per un conjunt d'illes, on les aigües són més tranquiles i des d'on es pot observar el continent i la serralada amb els volcans nevats. 

L'avió em va deixar a Puerto Montt, on vaig agafar un bus, vaig travessar el canal de Chacao i vaig arribar a l'illa, fins a la ciutat d'Ancud, la ciutat més al nord de l'illa, on m'allotjo. Per fi trobo l'hostal, truco, m'obren: "Hola Laurita! Te estábamos esperando!" Entre abraçades. La rebuda de desconeguts més càlida que he rebut mai. A dins, una altra motxilla, més grossa que la meva, i a la taula, assagut, un jove francès ros, amb mapes, bastant guapot. Què més podia demanar? També s'allotja al mateix hostal, som els únics, ja que és temporada baixa. Després de sortir a conèixer la ciutat en la tarda més assoleiada de l'any, organitzem un tour per demà. Tampoc tenia res pensat, així que m'he unit als seus plans, tot ha fluit, no serveix de gaire tenir-ho absolutament tot lligat i controlat, perquè sorgeixen coses així. De fet, em faltarà roba d'abric, no tinc shampoo, em pensava que a l'hostal n'hi hauria. He vingut massa amb lo bàsic, "errors" tècnics del primer viatge. Aprofitaré el que tinc i les dutxes seran només amb aigua, no passa res! No volies aventura? I per si fos poc, la d'avui ha estat bastant heavy.
Puja i baixa muntanyes, des de les 7 del matí fins les dues del migdia. Al principi tot semblava perfecte: rius, camins amples, platges precioses, paisatges de pel·lícula...però després la cosa se'ns ha anat una mica de les mans. He arribat una mica a la desesperació. Durant tot el camí no ens hem creuat a ningú, i l'últim tram (unes dues hores) semblava una selva: el camí pràcticament no estava marcat, bosc a través, baixada per roques relliscoses, pujades per terres enfangats, havies d'apartar la vegetació amb la mà, no es veia més enllà de dos metres, tot humit i mullat. Resultat: xops i enfangats de dalt a baix. I després una llarga estona més passejant per la platja, jo ja no podia més, mig perduts, fins finalment trobar el camí que ens portava al poble on havíem d'agafar el bus. Tota aquesta estona que no trobàvem el camí, he estat muda, tenia por, estar lluny de la família, amb un desconegut, en un lloc sense gairebé civilització, sense trobar el camí! Imaginava on seria al cap d'unes hores: a l'hospital? caminant pel camí de nit? a casa d'algun hoste que ens allotgés a la seva casa perduda? a l'hostal ben calentona? Em passaven totes les hipòtesis possibles pel cap. Sóc una exagerada....

Evidentment, ara sóc a l'hostal, al llit més còmode que he provat mai (o potser m'ho sembla pel cansanci que porto a sobre), en una petita habitació de fusta, freda, però amb cinc mantes a sobre. Ha sigut un dia intens en què he pensat molt (quan hem arribat al poble, a les dues del migdia, fins les 17.30 no passava un bus, així que ens hem estirat al mig del camí i a menjar i descansar, i pensar) mentre mirava com uns homes construïen una casa de fusta. Increïble el fet de caminar durant hores al costat d'un desconegut i xerrar de tot. Tot el que imaginava que passaria si viatjava així ha passat: conèixer gent, parlar-hi, unir-te, intercanviar experiències, menjar de super, aprendre...I només porto un dia i mig. Realment enriquidor. Ahir vam sortir amb el noi francès a sopar i ens vam trobar amb una altra parella de francesos que ja es coneixien, ja que havien coincidit a Punta Arenas, un indret encara més al sud del país. Tot el sopar escoltant les aventures dels tres, dels seus viatges de llarga durada per tot Sudamèrica. I la del meu company, no només Sudamèrica, sinó que diumenge parteix a Nova Zelanda, després a Austràlia i acaba a Àsia (Indonèsia, Vietnam, Tailandia, India i Nepal), una aventura de 8 mesos. I mentre, jo anava prenent nota per un futur mentre escoltava un castellà mig afrancesat d'aquells intrèpids viatgers.

P.D. Ahir tarda, caminant per la ciutat d'Ancud, ens vam creuar una parella jove de catalans!! Al creuar-nos, vaig sentir les paraules "poquet a poquet", em vaig girar i els vaig preguntar, tota entusiasmada, si eren catalans. I sí sí, de Cervera! Emociona tant trobar gent de la teva terra!

Dijous 26-04-2012

Viatjar sola no és tan senzill com un pot pensar, però tampoc tan perillós i complicat com molts diuen. Aquests dies penso bastant en la Nuri (Manyà), és a dir, pel viatge de 3 mesos que ha fet sola pel Brasil. Ole ella! Penso en si es va trobar situacions semblants a les meves, si va conèixer molta gent, si es va gastar molts diners, com va planejar totes les rutes, etc. La veritat és que no tothom està capacitat per fer coses així. Primer de tot has de tenir zero manies, d'higiene i comoditat, ser simple, obert, amable, valent, aventurer, independent, positiu. Sinó, el teu viatge serà una porqueria. T'adones que el món no és tan amenaçador com sembla. I/o diuen.

Avui m'he mogut de poblet en poblet (Dalcahue, Isla de Quinchao, Curaco, Achao), i m'he gastat tan poc! En un tram fins i tot he fet autostop, i ha funcionat. Ha sigut una passada! Diuen que Chiloé és ideal per fer-ne, i què cert! Tot i que el transport és baratíssim i està ple de busos que et porten a tots els llocs. El dia d'avui m'ha agradat sobretot perquè he sigut com una chilota més. En tot el dia no m'he creuat ni un sol turista i m'he desplaçat envoltada dels autòctons. No he contractat cap tour, ni ho penso fer, així que, sota les recomanacions de la Mirta, la dona de l'hostal, m'he mogut amunt i avall amb bus. Els busos van parant a gairebé cada km de la carretera, a petició dels passatgers, i els deixen en unes parades petites fetes de fusta, on només hi ha un banquet i un sostre, enmig del camp. Com només hi ha una carretera principal, ben atrotinada, que uneix les ciutats, és ben senzill. Bé, a part de les secundàries per arribar als poblets més petits, on has de fer canvi de busos. A més, tots els busos tenen com missatges religiosos, tipo cartells davant el conductor que posa: "Dios es mi piloto". A dins, tota la gent chilota, que se saluda, i entra en un profund silenci, amb música latina de fons. A la ràdio posen els hits no només nacionals, sinó també algun internacional. I moltes de les cançons em fan pensar en la meva família de Santiago i en tots els balls que fem i les estones en cotxe cantant. I somric per dins.

Continuarà!

postcards from Xile (VI)

Encara que sigui una postal des de Xile....avui tinc el cap més a Catalunya que al continent americà. Avui, 23 d'abril, la diada de Sant Jordi, la diada més maca de l'any, per a mi, la més especial, i un dels millors dies de l'any, amb diferència.
Que tingueu tots moltes roses i/o llibres i gaudiu del dia al cantó dels vostres. Feliç Sant Jordi!

A fer les maletes per començar l'aventura.....som-hi cap a Chiloé!

postcards from Xile (V)

Perquè quan marxes d'un lloc, mai saps el que passarà amb les distàncies humanes...I quan aquestes persones et sorprenen gratament i veus que encara continuen formant part de tu i la teva vida, t'adones que les relacions humanes...són l'hòstia. I que hi ha gent, que realment val la pena.

~ ~ ~ 

No puc dormir. La música no em deixa. Per què cada cop que em poso l'MP3 i sonen les meves cançons preferides el cap es comença a accelerar, els ulls se m'obren i dins meu la sang circula a tota velocitat? I penso i penso i sento i sento. I penso que em sento feliç. O sento que penso que sóc feliç. I el món em sembla meravellós. I els pensaments i sensacions són tan intensos i fugaços que quan m'aixeco per agafar la llibreta i plasmar-los ja han marxat. És en aquests moments en què penso..."què guai, és una passada, t'adones?". El què, pensareu. Doncs nosaltres, els humans. Uh....el típic rotllet de sempre happy flower. No...fixeu-vos en la capacitat del contacte entre els humans! De com ens fem feliços els uns als altres, de com compartim, estimem...

Ahir vaig estar mirant vídeos que tenia al facebook. Vaig somriure tant...els lipdubs de la classe, els balls a Madrid, Roma, els balls a Mallorca amb elles, el ball de Jean Luc ambl'Ànge, els infinits concerts...amics, música, alegria, somriures. I tenia ganes de plorar, no sé si de felicitat o de pena per saber que aquells moments ja només són records (i la por de que no es tornin a repetir de semblants). Igual que ara. Escoltant wet sand, una cançó que sempre em fa posar la pell de gallina i em fa plorar, em fa recordar especialment una persona, però també a moltes coses. De fet, totes les cançons em recorden a algú, o a moments, o bé imagino situacions i persones amb aquella cançó, i de cop m'omplo. Alguna cosa em recorre per dins i em fa adonar de lo bonica que és la vida, que em deixa sentir tot això. Que em provoca estimar tot el meu voltant, la meva família, els meus amics, la meva gent! I començo a pensar en tota aquesta gent. Tots els moments que m'han fet sentir feliç, moments ben simples, compartint estones, fent coses sense importància, abraçades, cançons, frases, riures, bromes, balls...Moments efímers, com el so d'una guitarra acústica tocada a la nota que penetra dins teu i et remou tot. Els moments de la nostra vida són potser com acords d'un instrument. Com posar una banda sonora a la teva vida. Voler compartir la felicitat, l'amor, perquè la música no és res si no la compartim, igual que els millors moments de la nostra vida. L'amor, una de les poques coses gratis d'aquesta vida, la que menys costa econòmicament, però la que més costa expressar, la que més ens agrada, la que més ens mou, la que menys podem controlar. Hauríem de ser més motivats, més emocionals, no creieu?

Crec que en tot el viatge no m'havia parat tant a pensar en el que sóc...en el que tinc. Sembla com si des de la distància tot fos més clar, com si pogués controlar i valorar tot, ser més madura, més simple, veure-ho tot des de dalt. No tenir por de res, ni del dolor. Com si estigués al cel, caminant pels núvols, escoltant música, mirant la meva gent, volent compartir l'emoció que sents amb ells, regalant abraçades, fent veure que és fàcil estimar. Que els moments que més ens omplen són aquella que passem amb els nostres. I els diners tene poc a veure. Tots els moments a la cuina, a la nit, quan tots ja són a casa, fent lluites de pessigolles i punyetassos falsos i riures sincers, i mirades de complicitat, empassar-te un reality horrorós cada nit per poder compartir dues hores a la saleta amb ell, o ells, i xerrar i comentar la jugada i riure i potser mirar una pel·lícula després, i totes les cançons que cantem al cotxe, i les estones que ens quedem al llit xerrant, tots els balls amb el petit, les abraçades...tantes coses. I zero diners, malgrat en tinguin en gran quantitat. Potser per això ho veig tan clar. Quan ens sentim tocats pels altres i compartim moments simples i insignificants és quan assaborim la felicitat.

Hes escrit tot això mentre escoltava música. M'he motivat, ho sé, i probablement si llegiu això en un moment en què esteu cansats o no heu tingut gaire bon dia, no esteu escoltant música o coses per l'estil, us sembli un escrit patètic. Però penseu-hi bé, perquè tots hem tingut moments eufòrics amb els nostres, tots estimem, tots volem ser estimats, i és ben fàcil! No sé per què ens costa tant...Potser escric això perquè estic enamorada. I als ulls d'una persona enamorada tot sembla de color rosa. Però...no sé ben bé de què estic enamorada. Si d'un noi, si de la meva família, si dels meus amics, si de la humanitat, o del món. Potser de tot a la vegada. Voler-ho saber faria perdre tot el sentit i la màgia al fet de viure.

postcards from Xile (IV)

Diss. 14-04-2012

Ahir l'avió ens va deixar a l'aeroport de Calama, enmig del no res, envoltats de serralades color ocre, amb una increïble posta de sol de fons. Estem al desert d'Atacama, el desert més àrid del món, i un dels més espectaculars. Cels clars, sense rastre de núvols, a vessar d'estels quan cau la nit. Un indret on sembla que la civilització no ha arribat, on només hi ha lloc per la naturalesa i tot el que aquesta ha volgut fer per impressionar-nos. I així estic jo, impressionada. Estem a més de 2 mil metres sobre el nivell del mar, per tant hi ha més poc oxigen, potser és una de les causes que fan que un es quedi sense respiració al contemplar el seu voltant.
Un transfer ens ha portat fins al poble de San Pedro de Atacama, un petit poblet on totes les cases són fetes d'adob, tot és tan rústic! Botigues d'artesania, 2 supers, ofertes turístiques, hostals i restaurants és l'únic que hi ha. Més que suficient. L'ambient és bastant hippie, ple de motxillers amunt i avall, naturalesa pura i dura, bicicletes, bars rústics, botiguetes artesanals, zero luxes. Ara estem descansant a la part del restaurant de l'hostal on ens allotgem, una petita habitació de 5 llits i un lavabo.

Al matí hem llogat unes bicis i ens hem dirigit al Valle de la Muerte, on hem fet sandboard, ha estat espectacular! Tot i que l'anada ens ha costat, la falta d'oxigen es notava! Dunes, cims esquerdats, carreteres llargues i solitàries, volcans nevats de fons. I una immesa calma. I silenci. Mai havia estat en un lloc així, tan extrem, tan diferent, tan extens, tan exòtic. Sentir-se com si estiguessis en un altre planeta, preguntar-te com poden haver paisatges tan bells.

Dilluns 16-04-2012

I ja estem de tornada. Porto 10 minuts intentant començar a descriure les impressions d'aquest miniviatge al Nord de Xile, però no sé per on començar. Mirant per la finestra de l'avió i escoltant música no puc concentrar-me. Veig serralades enfarinades amb un cel clar, blau i preciós de fons. I sona Hard sun, una de les meves cançons preferides per escoltar quan viatjo. http://www.youtube.com/watch?v=jpkeJWXY4ZA

Dissabte tarda vam visitar la Laguna Cejar, una llacuna molt molt salada on ens vam banyar i vam flotar, com si estiguéssim al Mar Mort. Quin atac de riure ens va agafar! Era una sensació raríssima, però agradable!
El paisatge que ens envoltava era espectacular. Estàvem en una plana i al fons estava tota la serralada i els volcans. Vam observar la posta de sol i vam marxar. Ens van caldre litres i litres d'aigua per treure'ns tota la sal del cos!

Al dia següent, ahir, el bus ens va recollir a les 5.30h del matí, després d'insistir gairebé 10 minuts, ja que ens havíem quedat adormits. Ens vam vestir i rentar les dents en un temps rècord de 5 minuts. Vam anar als géisers, un espectacle natural en que l'aigua subterrània, a l'entrar en contacte amb la superfície rocosa freda, en contrast de l'escalfor de la part interna de la terra, l'aigua surt en forma d'ebullició, formant columnes de fum. El fred era exagerat però després d'un esmorzar calentó preparat pel nostre simpàtic guia, va passar tot. Vam passejar per la zona, visitar poblets, la fauna, la flora, etc.

Vam tenir una horeta per dinar i el bus ens tornava a passar a buscar per portar-nos a les Lagunas Altiplanicas i al Valle de la Luna. Les primeres eren unes llacunes enormes, molt protegides, d'aigua dolça, envoltades per la serralada i amb un caminet per on vam caminar tot vorejant un cantó del llac. Caminàvem separats, per apreciar el silenci de l'indret. Un silenci ensordidor.
El Valle de la Luna s'anomena així per la forma que presenta el relleu de la zona, que recorda als cràters de la lluna.

Era massa impressionant per descriure-ho en paraules.
I per acabar de la millor manera el dia, vam observar una posta de sol....

No sé....són tants moments, que no vull esgarrar-los amb incomplertes descripcions. No tinc ni ganes. Me'ls vull quedar per mi, ben guardadets, ben endins. Ben vius.
No obstant, crec que no hagués gaudit tant d'aquest mini viatge si no fos per la companyia, per totes les anècdotes concentrades en 48 hores, intenses, que et deixen amb infinits records meravellosos.

Només pensar en què algun dia hauré de separar-me de vosaltres (i baixar del núvol), em vénen unes ganes terribles terribles horroroses.....de plorar. Sou enormes.

postcards from Xile (III)

Retalls de la llibreta de mà del dimecres 11 d'abril.

Fins les dues de la matinada no m'he pogut adormir, a causa de l'emoció! Comprar el bitllet d'avió a Chiloé, per anar 5 dies jo sola, planejar els tours per fer al Nord durant aquest cap de setmana amb els cosins, i per fi voltar sola per la ciutat! Després de gairebé dues setmanes, ja conec el centre! Aquí estic, assaguda en un banc a l'ombra, enmig de la Plaza de Armas, el cor de Santiago, que em recorda a la Plaça Catalunys de Barcelona, però la gent, els carrers, l'essència, em recorda que estic a Sudamèrica. Es nota que és una altra cultura, una altra manera de fer i ser.
Fa una estona he anat pel barri anomenat Bellavista, el barri més bohemi de la ciutat, amb un ambient juvenil, ple de cafeteries i bars super acollidors i pintorescos, plens de color i de vida, i he arribat, a través d'un carrer empinat, a una de les cases on va viure el poeta Pablo Neruda. M'encanta. No hi he entrat però el que es podia veure era magnífic! Un gran home i una grandiosa poesia. Cases de colors pel voltant, frases i fragments de poemes per tot arreu, bicicletes estacionades, etc.

Després he passejat una estona pel Parque Forestal, bonic però res a envejar als parcs de Barcelona, un espai verd amb ombra i tranquil·litat, res més.
I aquí estic ara:

Estic feliç a més no poder. M'encanta, tot. Tots els plans que tinc, la cultura, la gent, viatjar, la família. Ahir vam estar amb la Mari i el Jose parlant, de les nostres vides, de les coses que hem de fer, anar de festa, al karaoke, als pobles del cantó, a la muntanya, en bici...Tantes coses! I se'ns acaba el temps. Vam comentar d'allargar la data de tornada...I m'encanta la idea.
La de vegades que he caminat sola per Barcelona i no he creuat paraula amb ningú. Porto tres hores per aquí voltant i ja he conegut un canadenc al bus, amb qui he recorregut un parell de barris; després he marxat pel meu compte i he estat xerrant amb un home jove d'una parada del Mercat Central i després amb un grup de joves que anaven bruts i pintats de dalt a baix, demanant diners. Els he preguntat per què anaven així i m'han explicat que és el que es fa als nous estudiants d'universitat de primer curs, com una "novatada". Ens em posat a xerrar sobre la independència de Catalunya, m'han demanat que parlés en català, coses de futbol, Alexis, Barça, el de sempre.

És curiós com alguns dels policies que estan pel centre, van en cavall! D'altra banda, també hi ha moltíssimes gossos abandonats i perduts per molts carrers de la ciutat. No saben què són les gosseres? Alguna ONG es forraria si creés alguna mena de casa d'acollida de gossos. Per les diferents places i carrers principals també hi ha taules on les dones es posen a llegir el tarot, i tenen clientela! jajaja

***

Ara em trobo en una petita zona de gespa, enfront del Palacio de la Moneda, on "treballa" el president del país.

Està al mig de la Plaza de la Constitución, la qual està envoltada de banderes xilenes i estàtues de diferents presidents que han tingut el poder en diferentes èpoques.

He visitat la Universitat de Xile, ben semblant a la UB! Les parets estaven plenes de papers reivindicatius.

També he passat per davant de la Camara de los Diputados, els Tribunals de Justicia, uns quants ministeris, he entrat al Museo Histórico Nacional, on he reafirmat la meva ràbia cap als espanyols del segle XV. Després m'he perdut pels carrerons del centre i he anat a parar a un petit barri, de dos carrers, Paris i Londres, molt acollidors, on he dinat a mooooolt bon preu, per menys de dos euros! Una empanada de pino, típica, i una vienesa! mmmmmmmmmm I a un local ben petitó i acollidor ple d'estudiants. En aquest mateix carrer hi havia una mena d'exposició a l'aire lliure sobre les 119 víctimes juvenils del règim de Pinotchet. Molt interessant.

Estic veient un grup de turistes amb un guia, tots amb barret i ben blanquets i amb motxilleta. M'alegro de ser la meva pròpia guia. Amb les indicacions/recomendacions/advertències de les meves cosines, és clar.
Continuarem la marxa. A buscar una altra parada de "micro" (bus) i a voltar una mica més fins la següent parada que ja tinc localitzada. Som-hi.

***

He aprofitat els últims minuts de la tarda per anar al barri de Santa Lucía, on he contemplat l'altra universitat important del país, la Católica. D'ideologia més conservadora que l'altra. Després he entrat a un mercat artesanal, que al principi m'ha fet una mica de mala pinta, era com molt "gitanero", he dubtat a marxar quan un home molt estrany m'ha començat a parlar i a preguntar d'on era i si tenia nòvio, oferint-me un paper escrit. He passat del tema i m'he endinsat en el mercat, i què encertada ha estat la decisió! He comprat un parell de cosetes, tot era artesanal, amb molta varietat i bé de preu. Molts colors i olors típics d'aquesta cultura. Un dels moments que he sentit més plenament que estava immersa en un país "latino". Només ho sents quan t'endinses en la properitat de la gent i del seu treball.

He aprofitat per fer una visita a la Biblioteca Nacional, que semblava un palau. Preciosa. Hi ha diverses sales que són tipu museo on pots entrar a fer un cop d'ull, i de pas m'he fet amiga del vigilant, que m'ha fet com de guia! Què simpàtic que era!

Per últim, tenia pensat pujar dalt del Cerro Santa Lucía, un turonet envoltat de vegetació i fonts amb un important ressó històric, ja que va ser el lloc on Pedro de Valdivia va fundar la ciutat de Santiago, al mil cinc-cents i algo. No obstant, mentre pujava m'he entretingut en un centre d'artesania indígena rapa nui i mapuche! M'he tornat boja. Volia emportar-m'ho tot, i al final no m'he emportat res. No vull consumir gaire, per així tenir diners per moure'm més, però tanta artesania m'ho està posant difícil.

En vull més. :)

suspicious mind!

Gaudint de cada trocet de segon, de cada partícula d'aire, de cada moment amb tots ells. Vull quedar-me en aquest present durant molt de temps, tot i que sé que l'efimeritat d'aquesta experiència és la que farà que el viatge sigui més que perfecte i bonica. Encara em queden molts de dies....però és que sembla que n'hagin passat tants! Ha sigut tot tan intens...compartir 4 dies sencers, les 24 hores amb ells, ha fet que tota la vergonya marxés i la confiança, les bromes, els riures i els moments més íntims i especials entressin de seguida. Ballar a la cabanya, al carrer, cantar a cada passejada en cotxe, riure, caminar, banyar-nos, estar en un cotxe durant més de 12 hores, fer bromes, gaudir dels increïbles paisatges, posar-nos malalts, perdre'ns per camins misteriosos, dormir, menjar, mullar-nos sota la pluja, fer-nos mil fotos....tots junts, no té preu. No té preu. I vull que en vinguin més d'aquests moments, molts més, perquè m'encanten, ells, com són, com ens assemblem tots, tenir-los tan a prop. http://www.youtube.com/watch?v=k0ETx0IzZjQ
No puc, no puc expressar tot amb una entrada de blog. Són masses sentiments...masses cançons que ja mai més seran les mateixes per a mi, masses converses i bromes que han qeudat congelades al meu cervell, masses paisatges exquisits, massa de tot. Difícil d'entendre. :)

Estar uns dies desconnectada de tot, només amb la natura, la família i pensant en els amics, ajuda a adonar-se que això, simplement això, és el més important de tot. La resta? Superflu. És fàcil sentir-se bé.
I des de la distància, et sents immune i invencible a tot, ets capaç de veure les coses amb claretat, de posar ordre, de netejar-te per dins, de comprovar que hi ha més d'una manera de ser feliç.

Quan una porta es tanca, se n'obre una altra, però com que solem mirar tan llargament i amb tant de neguit la que s'ha tancat, no veiem la que s'ha obert.