Doncs bé, 24 primeres hores superades! Es diu molt ràpid que emprens un viatge de 5 dies tota sola. I no precisament a prop de casa. Fins que no aterres a l'aeroport de destí i comproves que t'has d'espavilar, crec que no t'adones del fet. I a mesura que passen les hores, també t'adones que no tot és tan senzill, i que veure una noia sola de 18 anys recorrent una illa de territori austral, és ben inusual. Sí, aquesta sóc jo! Des de feia temps que se m'havia posat al cap la idea de viatjar, sola, per territoris no occidentals, amb motxilla, en contacte amb gent autòctona, amb la natura, coneixent gent, etc. Doncs aquí està. He tingut por, ho reconec: des de l'home que seia al meu cantó de l'avió i m'ha preguntat on anava i per què, fins a l'hora d'espavilar-me per menjar. Però a la que comences a moure les cames i veure món, la por es transforma en seguretat i curiositat. I confiança en una mateixa i del voltant.
Chiloé és una zona molt humil, on la gent viu del camp i del mar, són molt autosuficients i abunden les parades d'artesania. És un indret amb molta mitologia i tradició, i la veritat és que s'ha conservat molt bé, fins al punt que es considera el lloc més folklòric de Xile. La gent és autèntica, amb trets indígenes, amable, pausada, sense pressa, amb una mirada d'infinita bondat, i ben acollidora. Chiloé es caracteritza per les esglésies colonials que hi ha a gairebé cada poble, les parades d'artesania on tot el que vénen és de llana i fusta, el menjar chilota típic (curantos), i les cases ben acolorides que dónen alegria al clima tan gris i fred que acostuma a haver-hi. També gaudeix d'un increïble paisatge, d'una banda, a la costa oest està com la part més salvatge, tocant amb l'oceà pacífic, on gairebé tot és verge i podem trobar parcs, platges, grans rius, petites muntanyes ben frondoses, etc, i de l'altra banda, la costa est està formada per un conjunt d'illes, on les aigües són més tranquiles i des d'on es pot observar el continent i la serralada amb els volcans nevats.
Puja i baixa muntanyes, des de les 7 del matí fins les dues del migdia. Al principi tot semblava perfecte: rius, camins amples, platges precioses, paisatges de pel·lícula...però després la cosa se'ns ha anat una mica de les mans. He arribat una mica a la desesperació. Durant tot el camí no ens hem creuat a ningú, i l'últim tram (unes dues hores) semblava una selva: el camí pràcticament no estava marcat, bosc a través, baixada per roques relliscoses, pujades per terres enfangats, havies d'apartar la vegetació amb la mà, no es veia més enllà de dos metres, tot humit i mullat. Resultat: xops i enfangats de dalt a baix. I després una llarga estona més passejant per la platja, jo ja no podia més, mig perduts, fins finalment trobar el camí que ens portava al poble on havíem d'agafar el bus. Tota aquesta estona que no trobàvem el camí, he estat muda, tenia por, estar lluny de la família, amb un desconegut, en un lloc sense gairebé civilització, sense trobar el camí! Imaginava on seria al cap d'unes hores: a l'hospital? caminant pel camí de nit? a casa d'algun hoste que ens allotgés a la seva casa perduda? a l'hostal ben calentona? Em passaven totes les hipòtesis possibles pel cap. Sóc una exagerada....
Evidentment, ara sóc a l'hostal, al llit més còmode que he provat mai (o potser m'ho sembla pel cansanci que porto a sobre), en una petita habitació de fusta, freda, però amb cinc mantes a sobre. Ha sigut un dia intens en què he pensat molt (quan hem arribat al poble, a les dues del migdia, fins les 17.30 no passava un bus, així que ens hem estirat al mig del camí i a menjar i descansar, i pensar) mentre mirava com uns homes construïen una casa de fusta. Increïble el fet de caminar durant hores al costat d'un desconegut i xerrar de tot. Tot el que imaginava que passaria si viatjava així ha passat: conèixer gent, parlar-hi, unir-te, intercanviar experiències, menjar de super, aprendre...I només porto un dia i mig. Realment enriquidor. Ahir vam sortir amb el noi francès a sopar i ens vam trobar amb una altra parella de francesos que ja es coneixien, ja que havien coincidit a Punta Arenas, un indret encara més al sud del país. Tot el sopar escoltant les aventures dels tres, dels seus viatges de llarga durada per tot Sudamèrica. I la del meu company, no només Sudamèrica, sinó que diumenge parteix a Nova Zelanda, després a Austràlia i acaba a Àsia (Indonèsia, Vietnam, Tailandia, India i Nepal), una aventura de 8 mesos. I mentre, jo anava prenent nota per un futur mentre escoltava un castellà mig afrancesat d'aquells intrèpids viatgers.
Dijous 26-04-2012
Viatjar sola no és tan senzill com un pot pensar, però tampoc tan perillós i complicat com molts diuen. Aquests dies penso bastant en la Nuri (Manyà), és a dir, pel viatge de 3 mesos que ha fet sola pel Brasil. Ole ella! Penso en si es va trobar situacions semblants a les meves, si va conèixer molta gent, si es va gastar molts diners, com va planejar totes les rutes, etc. La veritat és que no tothom està capacitat per fer coses així. Primer de tot has de tenir zero manies, d'higiene i comoditat, ser simple, obert, amable, valent, aventurer, independent, positiu. Sinó, el teu viatge serà una porqueria. T'adones que el món no és tan amenaçador com sembla. I/o diuen.
Avui m'he mogut de poblet en poblet (Dalcahue, Isla de Quinchao, Curaco, Achao), i m'he gastat tan poc! En un tram fins i tot he fet autostop, i ha funcionat. Ha sigut una passada! Diuen que Chiloé és ideal per fer-ne, i què cert! Tot i que el transport és baratíssim i està ple de busos que et porten a tots els llocs. El dia d'avui m'ha agradat sobretot perquè he sigut com una chilota més. En tot el dia no m'he creuat ni un sol turista i m'he desplaçat envoltada dels autòctons. No he contractat cap tour, ni ho penso fer, així que, sota les recomanacions de la Mirta, la dona de l'hostal, m'he mogut amunt i avall amb bus. Els busos van parant a gairebé cada km de la carretera, a petició dels passatgers, i els deixen en unes parades petites fetes de fusta, on només hi ha un banquet i un sostre, enmig del camp. Com només hi ha una carretera principal, ben atrotinada, que uneix les ciutats, és ben senzill. Bé, a part de les secundàries per arribar als poblets més petits, on has de fer canvi de busos. A més, tots els busos tenen com missatges religiosos, tipo cartells davant el conductor que posa: "Dios es mi piloto". A dins, tota la gent chilota, que se saluda, i entra en un profund silenci, amb música latina de fons. A la ràdio posen els hits no només nacionals, sinó també algun internacional. I moltes de les cançons em fan pensar en la meva família de Santiago i en tots els balls que fem i les estones en cotxe cantant. I somric per dins.
Continuarà!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada