Ahir l'avió ens va deixar a l'aeroport de Calama, enmig del no res, envoltats de serralades color ocre, amb una increïble posta de sol de fons. Estem al desert d'Atacama, el desert més àrid del món, i un dels més espectaculars. Cels clars, sense rastre de núvols, a vessar d'estels quan cau la nit. Un indret on sembla que la civilització no ha arribat, on només hi ha lloc per la naturalesa i tot el que aquesta ha volgut fer per impressionar-nos. I així estic jo, impressionada. Estem a més de 2 mil metres sobre el nivell del mar, per tant hi ha més poc oxigen, potser és una de les causes que fan que un es quedi sense respiració al contemplar el seu voltant.
Un transfer ens ha portat fins al poble de San Pedro de Atacama, un petit poblet on totes les cases són fetes d'adob, tot és tan rústic! Botigues d'artesania, 2 supers, ofertes turístiques, hostals i restaurants és l'únic que hi ha. Més que suficient. L'ambient és bastant hippie, ple de motxillers amunt i avall, naturalesa pura i dura, bicicletes, bars rústics, botiguetes artesanals, zero luxes. Ara estem descansant a la part del restaurant de l'hostal on ens allotgem, una petita habitació de 5 llits i un lavabo.
Al matí hem llogat unes bicis i ens hem dirigit al Valle de la Muerte, on hem fet sandboard, ha estat espectacular! Tot i que l'anada ens ha costat, la falta d'oxigen es notava! Dunes, cims esquerdats, carreteres llargues i solitàries, volcans nevats de fons. I una immesa calma. I silenci. Mai havia estat en un lloc així, tan extrem, tan diferent, tan extens, tan exòtic. Sentir-se com si estiguessis en un altre planeta, preguntar-te com poden haver paisatges tan bells.
Dilluns 16-04-2012
I ja estem de tornada. Porto 10 minuts intentant començar a descriure les impressions d'aquest miniviatge al Nord de Xile, però no sé per on començar. Mirant per la finestra de l'avió i escoltant música no puc concentrar-me. Veig serralades enfarinades amb un cel clar, blau i preciós de fons. I sona Hard sun, una de les meves cançons preferides per escoltar quan viatjo. http://www.youtube.com/watch?v=jpkeJWXY4ZA
Dissabte tarda vam visitar la Laguna Cejar, una llacuna molt molt salada on ens vam banyar i vam flotar, com si estiguéssim al Mar Mort. Quin atac de riure ens va agafar! Era una sensació raríssima, però agradable!
El paisatge que ens envoltava era espectacular. Estàvem en una plana i al fons estava tota la serralada i els volcans. Vam observar la posta de sol i vam marxar. Ens van caldre litres i litres d'aigua per treure'ns tota la sal del cos!
Al dia següent, ahir, el bus ens va recollir a les 5.30h del matí, després d'insistir gairebé 10 minuts, ja que ens havíem quedat adormits. Ens vam vestir i rentar les dents en un temps rècord de 5 minuts. Vam anar als géisers, un espectacle natural en que l'aigua subterrània, a l'entrar en contacte amb la superfície rocosa freda, en contrast de l'escalfor de la part interna de la terra, l'aigua surt en forma d'ebullició, formant columnes de fum. El fred era exagerat però després d'un esmorzar calentó preparat pel nostre simpàtic guia, va passar tot. Vam passejar per la zona, visitar poblets, la fauna, la flora, etc.
El Valle de la Luna s'anomena així per la forma que presenta el relleu de la zona, que recorda als cràters de la lluna.
Era massa impressionant per descriure-ho en paraules.
I per acabar de la millor manera el dia, vam observar una posta de sol....
No obstant, crec que no hagués gaudit tant d'aquest mini viatge si no fos per la companyia, per totes les anècdotes concentrades en 48 hores, intenses, que et deixen amb infinits records meravellosos.
Només pensar en què algun dia hauré de separar-me de vosaltres (i baixar del núvol), em vénen unes ganes terribles terribles horroroses.....de plorar. Sou enormes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada