Perquè quan marxes d'un lloc, mai saps el que passarà amb les distàncies humanes...I quan aquestes persones et sorprenen gratament i veus que encara continuen formant part de tu i la teva vida, t'adones que les relacions humanes...són l'hòstia. I que hi ha gent, que realment val la pena.
~ ~ ~
No puc dormir. La música no em deixa. Per què cada cop que em poso l'MP3 i sonen les meves cançons preferides el cap es comença a accelerar, els ulls se m'obren i dins meu la sang circula a tota velocitat? I penso i penso i sento i sento. I penso que em sento feliç. O sento que penso que sóc feliç. I el món em sembla meravellós. I els pensaments i sensacions són tan intensos i fugaços que quan m'aixeco per agafar la llibreta i plasmar-los ja han marxat. És en aquests moments en què penso..."què guai, és una passada, t'adones?". El què, pensareu. Doncs nosaltres, els humans. Uh....el típic rotllet de sempre happy flower. No...fixeu-vos en la capacitat del contacte entre els humans! De com ens fem feliços els uns als altres, de com compartim, estimem...
Ahir vaig estar mirant vídeos que tenia al facebook. Vaig somriure tant...els lipdubs de la classe, els balls a Madrid, Roma, els balls a Mallorca amb elles, el ball de Jean Luc ambl'Ànge, els infinits concerts...amics, música, alegria, somriures. I tenia ganes de plorar, no sé si de felicitat o de pena per saber que aquells moments ja només són records (i la por de que no es tornin a repetir de semblants). Igual que ara. Escoltant wet sand, una cançó que sempre em fa posar la pell de gallina i em fa plorar, em fa recordar especialment una persona, però també a moltes coses. De fet, totes les cançons em recorden a algú, o a moments, o bé imagino situacions i persones amb aquella cançó, i de cop m'omplo. Alguna cosa em recorre per dins i em fa adonar de lo bonica que és la vida, que em deixa sentir tot això. Que em provoca estimar tot el meu voltant, la meva família, els meus amics, la meva gent! I començo a pensar en tota aquesta gent. Tots els moments que m'han fet sentir feliç, moments ben simples, compartint estones, fent coses sense importància, abraçades, cançons, frases, riures, bromes, balls...Moments efímers, com el so d'una guitarra acústica tocada a la nota que penetra dins teu i et remou tot. Els moments de la nostra vida són potser com acords d'un instrument. Com posar una banda sonora a la teva vida. Voler compartir la felicitat, l'amor, perquè la música no és res si no la compartim, igual que els millors moments de la nostra vida. L'amor, una de les poques coses gratis d'aquesta vida, la que menys costa econòmicament, però la que més costa expressar, la que més ens agrada, la que més ens mou, la que menys podem controlar. Hauríem de ser més motivats, més emocionals, no creieu?
Crec que en tot el viatge no m'havia parat tant a pensar en el que sóc...en el que tinc. Sembla com si des de la distància tot fos més clar, com si pogués controlar i valorar tot, ser més madura, més simple, veure-ho tot des de dalt. No tenir por de res, ni del dolor. Com si estigués al cel, caminant pels núvols, escoltant música, mirant la meva gent, volent compartir l'emoció que sents amb ells, regalant abraçades, fent veure que és fàcil estimar. Que els moments que més ens omplen són aquella que passem amb els nostres. I els diners tene poc a veure. Tots els moments a la cuina, a la nit, quan tots ja són a casa, fent lluites de pessigolles i punyetassos falsos i riures sincers, i mirades de complicitat, empassar-te un reality horrorós cada nit per poder compartir dues hores a la saleta amb ell, o ells, i xerrar i comentar la jugada i riure i potser mirar una pel·lícula després, i totes les cançons que cantem al cotxe, i les estones que ens quedem al llit xerrant, tots els balls amb el petit, les abraçades...tantes coses. I zero diners, malgrat en tinguin en gran quantitat. Potser per això ho veig tan clar. Quan ens sentim tocats pels altres i compartim moments simples i insignificants és quan assaborim la felicitat.
Hes escrit tot això mentre escoltava música. M'he motivat, ho sé, i probablement si llegiu això en un moment en què esteu cansats o no heu tingut gaire bon dia, no esteu escoltant música o coses per l'estil, us sembli un escrit patètic. Però penseu-hi bé, perquè tots hem tingut moments eufòrics amb els nostres, tots estimem, tots volem ser estimats, i és ben fàcil! No sé per què ens costa tant...Potser escric això perquè estic enamorada. I als ulls d'una persona enamorada tot sembla de color rosa. Però...no sé ben bé de què estic enamorada. Si d'un noi, si de la meva família, si dels meus amics, si de la humanitat, o del món. Potser de tot a la vegada. Voler-ho saber faria perdre tot el sentit i la màgia al fet de viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada