Diuen que Xile és un païs no desenvolupat, malgrat ser el que més dins tot Sudamèrica. Però...què vol dir exactament "desenvolupat"? Bona educació, bona atenció mèdica, bones infraestructures, bons serveis, bones comunicacions, grans ciutats, bona alimentació, oci, cultura, massificacions, bellesa, modernització...?
Aquí a Chiloé, la gent viu amb lo bàsic, no són pas moderns, no hi ha influència de multinacionals, la majoria de gent es fabrica les seves pròpies cases i objectes artesanals que després vénen, viuen de la pesca i la ramaderia, són gent simple, però no els falta de res, tot funciona. Els busos arriben a l'hora, la gent és calmada, no hi ha lloc per la pressa i l'strés, és amorosa. Què més cal? Busos de luxe? Malls on vendre roba de marca? Autopistes? Alts edificis? McDonalds a cada ciutat? Potser l'educació i la sanitat escassegen i està massa privatitzat, però res més. Perquè de simpatia i calidesa, estan més que desenvolupats, a diferència d'Europa, que serem els més desenvolupats, però no precisament en les relacions humanes.
I és una pena quan veus ciutats que estan fent un gran esforç per posar-se al nivell occidental, i implanten malls i botigues de tecnologia que desentonen amb el mode de vida de la població, i botigues de roba que porten de títol "ropa europea i americana", com si fóssim un model a imitar, i així van perdent la seva essència ancestral. Entenc que també vulguin viure en l'era global, però ho fan d'una manera que tot queda artificial, potser perquè ho fan forçats, com si no tinguessin més remei per sobreviure, i això és el que fa pena: substituir els valors i les tradicions pel corrent occidental tan consumista i materialista. On quedarà la diversitat? Quina gràcia tindrà viatjar i intercanviar experiències i cultures i assaborir contrastos? No vam fer prou a l'època imperialista? No els vam saquejar totes les riqueses i els vam implantar tots els nostres models? També ara hem d'intervenir i arrassar amb el poc que queda? Totes les ciutats de Sudamèrica han perdut una enorme part del seu passat indígena, i el que queda a les ciutats i pobles data del segle XV com a mínim. Els vam robar el passat. Una gran part del seu passat. Per això em fa vergonya dir que soy española.
Quan viatges, el temps passa volant! M'han vingut al cap noves rutes per fer en un futur: tot Àfrica en 5 o 6 mesos; la ruta panamericana (d'Alaska fins la Patagònia) en bici o autostop; Sudamèrica-Austràlia-New Zealand-Àsia. Woooooow! Amb un bitllet round world, i treballant en alguns països, és clar. Durant 1 any o així.
Viatjar t'obre tant la ment....et fa despreocupar de tantes coses supèrflues i gaudir de la senzillesa de la vida, és a dir, de la gent i la natura. Entres com en un estat de satisfacció amb una mateixa i deixes de banda les preocupacions, et centres en tu, i el teu voltant, i sents que tot flueix. Sents pau i serenitat. M'estic llegint un llibre del Dalai Lama, "El arte de la felicidad", i una de les moltíssimes coses interessants que diu és que per sentir pau interior, per sentir-se feliç, depen de la perspectiva en què es miri la vida. Podem sentir-nos infeliços si ens comparem amb una persona rica i simpàtica i famosa i guapa, ja que generem inferioritat, frustració i enveja. En canvi, ens podem sentir feliços si mirem en nosaltres mateixos i comprovem que tenim salut, que potser no som tan rics com aquell, però almenys tenim una casa, menjar i roba, no com molta gent, i que en el fons, tampoc som tan lletjos i som ben simpàtics! Sí, comparacions, sempre les usem, i tot i que aquests siguin exemples exagerats, funcionem així. I el que hem de fer és sentir-nos satisfets amb el que tenim i som, valorar-ho, establir una serenitat mental, que ens proporcionarà la felicitat més enllà de les possessions materials. L'essencial és l'estat d'ànim d'una persona a l'encarar la vida, estar a gust amb un mateix. Així doncs, viatjar ajuda a aquest fet, n'estic segura.
Avui he visitat tres pobles: Quemchi, Castro i Chonchi
Dissabte 28-04-2012
Avui parlant amb la Mirta durant els últims minuts abans d'emprendre el camí de tornada, m'ha estat explicant l'aventura d'una parella de no sé quin origen europeu que es van allotjar fa un temps a l'hostal, i que van recórrer, en un any, tot Sudamèrica. Van estar cinc anys estalviant a fons. I com ho van fer? Doncs no gastant absolutament res: ni una peça de roba, ni un àpat fora de casa, ni una coca cola, comprant lo bàsic, el més barat sempre. I anar guardant i guardant els seus sous. Per fer viatges així, t'ho has de currar.
He trobat dos blogs. Un del meu company Pierr, en què explica el seu viatge, els llocs que visita, descripcions, alguna sensació, les nits que passa a cada lloc, i mil fantàstiques fotografies. Un altre de dues noies que no fa gaire van estar al mateix hostal que jo, i porten fent una ruta per Sudamèrica i van explicant el seu viatge, dia rere dia, amb fragments de poemes i cançons, amb sensacions, amb detalls de cada indret, etc. És curiós com tota la gent que viatja s'assembla...potser perquè viu les mateixes coses, i comparteix les mateixes coses. Viatjar iguala a la gent, fa sentir coses increïbles que t'obren la ment i l'ànima, i sents la necessitat d'escriure, de compartir, aquelles agradables sensacions que creus que només tu experimentes, però que de fet moltíssima gent, repartida arreu del món, està vivint igual que tu. I adonar-te d'això, t'omple de felicitat. I et motiva encara més a seguir coneixent, a seguir movent-te pel món, a seguir aprenent a cada passa.
Porto una hora a l'aeroport, encara me'n falten dues. No sé què fer. He hagut de comprar dues ampolles de fanta, buidar-les, i omplenar-les amb el licor que vaig comprar ahir, ja que m'han advertit que els guàrdies no em deixaran passar l'ampolla de vidre amb alcohol. A veure si funciona! També m'he comprat una bossa de patates enorme, i m'he le menjada tota....i ara m'estic morint del dolor de panxa.
M'ha fet pena despedir-me de la Mirta i en Pedro, els amos de l'hostal. Ell un home colombià, tranquil, pausat, sensat, intel·ligent. Ella una chilota esbojarrada, extrovertida, intensa, enèrgica, divertida. M'han tractat tan bé! M'he sentit com a casa. Cada tarda, quan arribava de l'excursió, em rebien amb els braços oberts a la part de baix de l'hostal, on ells viuen, i m'oferien una taça de te i ens posàvem a parlar, amb en Pierr, sobre el nostre dia, sobre política, sobre viatges, sobre el clima, sobre la meva família, sobre les seves vides.... Tan acollidors, tan amorosos, càlids, sincers, naturals! I estalviadors! jajaja Sempre recomanant-me els llocs més barats i les maneres per moure'm per estalviar al màxim! M'encanta. Han sigut de lo millor del viatge
Però l'aventura tot just comença....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada