Seria hora d'anar aterrant, no? Emocionalment parlant. Però no puc, em sento lluny. Com ahir nit. Gent coneguda, amics, festa major, concerts catalans...què hi havia de llunyà? Doncs em sentia fora de lloc, totalment, sense ganes gairebé de ballar, de gaudir. Quan menys m'ho espero el meu cap desconnecta i vola 10 mil km, i recorda i pensa i s'emociona. I llavors desapareixo per uns instants i odio el meu voltant.
Avui ja fa una setmana. Potser per això he tingut un despertar extranyíssim. La porta de l'habitació era oberta, ja era tard, la ràdio sonava, però jo encara dormia. Ha sonat una cançó, Someone like you, una de les moltes que em fan volar amb tots ells, en especial amb ella, pels cops que l'hem cantati tocat. I m'ha semblat com si encara fos allà, a aquella casa de família nombrosa, i la meva cosina estigués a la seva habitació, davant de la meva, tocant la guitarra de bon matí i cantant la cançó, que era la que sempre tocava. I m'aixequés i anés amb ella i ens somriguéssim i cantéssim juntes. Ha sigut una sensació tan extranya, agradable al principi però horrorosa al final, a l'obrir els ulls i xocar amb la realitat. Fins i tot el subconscient el tinc allà.
Curiós el fet de viatjar, com et modela, com si fossis una figura de fang, i al tornar a casa et deixa amb una sensació ben intensa que només poden entendre aquells que també han tingut una experiència semblant, perquè quan hi parles, es nota en els ulls, aquella brillantor de nostàlgia pel que s'ha viscut, i malgrat no dir gaire, t'ho diuen tot, i els entens a la perfecció.
I sigui quin sigui el viatge, alguna cosa dins teu canvia, per petita que sigui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada