Però al tornar a casa només volia trucar la meva família i parlar-hi. Allà eren les 9 de la nit, estaven tots, els vaig sorprendre, vam riure, plorar, parlar....com si fos allà amb ells! Semblava que estàvem tan a prop...allargàvem els dits cap a la càmera, com si ens poguéssim tocar i abraçar, però la tecnologia ens enganyava...10 mil km entremig era la realitat. Em diuen que la casa està buida, que ja no riuen, doncs jo igual, em sento buida, trista, ploro a cada racó de casa meva, a les nits, quan escolto alguna cançó, quan recordo moments, quan miro fotos, o el vídeo....em costa riure de debò, tal i com em feien riure ells. Costa d'entendre, poca gent pot entendre tots aquests sentiments, perquè no totes les famílies són així. M'han donat tant, crec que jo també els he donat el millor de mi, i per això ara estem tots tan aixafats. Però com tot, ja em passarà, encara estic trastocada emocionalment, i d'aquí uns pocs dies la nostàlgia passarà a ser satisfacció, o alegria per tot lo viscut. "I si anem a viure a Xile?" Li pregunto avui a la meva mare. La resposta, m'ha desconcertat: "Ja....jo mai ho he descartat. Hi aniries?" I aquí, ja no he sabut què respondre. Potser m'agradaria més que ells vinguessin aquí. Sort que somiar és gratis.
Gràcies família, gràcies Bruce. Per fer-me sentir feliç. Perquè malgrat tot, em sento feliç. O no. No ho sé. Tantes emocions juntes maregen...malgrat siguin agradables, massa agradables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada