ràbia

Amffffffffff! És impossible concentrar-se en el present, en Activa, en la gent d'aquí, en el concert de dijous, en el 15M, en les acampades, en tot! Ho sento tot tan llunyà...Impossible viure el present si estàs somiant amb el passat, recordant cada moment, mirant el rellotge i pensant l'hora que és allà i imaginar què deuen estar fent, què feies tu. Sortiria corrents i ploraria, potser així arribaria fins a ells altre cop. Quina impotència. Són la 1 i picu de la matinada però és que no tinc gens de son.

Avui és 15M, però sembla mentida com les meves opinions respecte el moviment han canviat bastant. M'encanten les causes, hi estic totalment a favor, m'encanta que la gent s'hagi mogut, que es proposin coses, però la cosa s'està anant de les mans. La sensació que tinc és com si la gent no tingués res més a fer, com si queixar-se ja fos un vici, i queda guai tot el que s'ha muntat i acampar i cridar "mossos fills de puta!". Només veig queixes i queixes i destrosses i acampades i indignació! I així no arreglarem res! Per què enlloc de destruir no construim? Sé que es fan assemblees i es proposen coses, però després, molts d'ells tornaran a casa i beuran coca cola i l'endemà aniran a treure diners a La Caixa. No ho sé...és com si molta gent s'eximís de responsabilitats i culpés bancs i polítics, demanant transformacions, mentre que potser el canvi de mentalitat l'hem de fer nosaltres, moure'ns, no seure a una plaça, sinó posar els nostres diners en una banca ètica, consumint menys, donar més, buscar feina, treballar, estalviar, fer propostes constructives, acció! I moure's sempre davant les injustícies, no només quan ens afecta a les nostres butxaques! Som uns egoíostes! Sento ràbia, vergonya...potser perquè comparo la nostra situació amb la del país del que acabo d'arribar, i és tan diferent! Allà sí que tenen motius per protestar contra tot! I la majoria calla, perquè es passen el dia treballant, hipotecats fins a la mort per pagar la universitat.  Preocupats que si els passa algo, hauran de pagar també la seva salut. Està clar que ens hem de moure, perquè sinó tornarem enrere, i si hem arribat fins aquí, és perquè uns altres van lluitar i van cridar, però cap a on anem? Pensem abans d'actuar, siguem-ne conscients, sentim-ho de debò!

Segurament tot això ho vomito perquè estic enrabiada, i no vull lo d'aquí, sinó que vull lo d'allà....i tot em sembla malament.