La premsa. Sobretot la televisió, la premsa escrita i la ràdio encara se salven. Però la televisió d'aquest país és penosa. I això encara és més trist perquè aquesta és un dels mitjans més eficaços i potents, ja que és la que més seguidors té i la que més influència genera, perquè entra no només per la vista, sinó també per l'oïda. I totes les imatges, sons, colors, canvis de llum...tenen un paper infinit per penetrar dins les neurones de la gent, o això vaig llegir un dia en un article que parlaven de la televisió.
Asalto. Robo. Futbol. Telenovelas. Asalto. Robo. Futbol. Telenovelas. Asalto. Robo. Futbol. Telenovelas. I per acabar, el temps. Però sobretot les dues primeres. I cada notícia s'allarga com un xiclet, i donen els detalls de l'arma del crim, de la direcció exacta, dels noms i cognoms de cada víctima, del color de mitjons que portava el delinqüent....I de tant en tant, algun accident de trànsit, alguna campanya de no sé quina entitat, o algun cotilleo de política. Zero internacional. Zero seguiment polític i econòmic. Zero qüestions culturals (poquíssimes!). Zero notícies "bones". Tot són desastres, assassinats, assaltos, robos, protestes violentes...tot delinqüència i pessimisme. Mostren un país en què et fa sentir por sortir al carrer. La gent té por. I és que tot és una roda, ja que si només es mostra això, la gent només rep això, i molta gent actuarà d'aquesta manera. A més, cada acte bandàlic sempre queda impune de tot, és vergonyós...
Ja em crec que passin totes aquestes males notícies, però també deuen haver-hi de bones, no? Per què no equilibren una mica la balança? Per què no donen una mica d'aires positius a la població, la motiven, l'eduquen, la tenen informada? Quina ràbia. Tot és educació! Tenen la població enganyada, aterroritzada! I la por només crea violència. i així anem. Hi ha milers de motius per sortir al carrer a alçar la veu, però quan ho fan, ho fan malament, perquè no saben ben bé per què protesten, no saben molt bé quines solucions proposar, l'ambient es torna violent a causa d'uns pocs i la resta de la població es torna en contra. I es tanquen en el seu món de misèria, perquè ja els és igual....Bueno, aquí he exagerat...potser sí que saben per què protesten...però com no poden haver-hi canvis?
Em fa vergonya dir que he assistit a vagues i manifestacions per protestar contra la pujada de taxes de les matrícules universitàries. Vergonya! Perquè aquí les famílies s'hipotequen de per vida per pagar uns estudis als seus fills. De per vida! El que a Catalunya paguem en un any, és a dir, un curs universitari, aquí aquest import és el que paguen en dos mesos (uns 1.200€). Tinguent present que aquí el sou d'un treballador normal és molt més baix. No sé....és injust. I gran culpa és dels governs de dretes que tenen a tots enganyats i manipulats! No sé ben bé com era la situació abans del cop d'estat dels militars (1973), amb el president socialista Allende, hauré d'investigar, però difícil que fos gaire pitjor. La meva cosina em va portar al Museo de la Memoria, en què hi havia tot d'informació i documents sobre el cop d'estat, des del vídeo de com va començar tot aquell 11 de setembre fins a les artesanies que els presos polítics elaboraven a la presó, passant per documents en què mostraven les diferentes maneres de torturar. Crec que no vaig parpallejar en tota l'estona. Gallina de piel. Fàstig de Pinochet. Una colla d'inhumans de dalt a baix.
I si abans ja em feien una mica de "repelús" les dretes, ara encara més. On visc, sota aquest sostre, la meva família no és que sigui molt d'esquerres/socialista/populista...per no dir gens. Sobretot el meu tiu. Em fa mal la llengua de tant mossegar-me-la. Són capitalistes puros i duros, no s'immuten si pugen el preu de tot, odien tota la gent que protesta, estan a favor de pagar per la sanitat i l'educació, etc. Com es pot ser tan insensible? Tenint molts diners. Viuen en una bombolla. Al barri més acomodat i elegant de Santiago de Xile, en una casa no gaire modesta, plena de Iphones i Macs i armaris a vessar de roba de marca, i en cotxe a tot arreu i comprar i comprar i centres comercials. Però no sé...diria que no són 100% feliços, malgrat tinguin diners. He tingut temps de parlar molt amb tots ells, i he anat assabentant-me de coses del passat....no gaire agradables. Baralles i bronques i molts problemes de salut...i aquí què hi pinten els diners? Res. Mai he vist al meu tiu abraçant o fent un petó a algun dels seus fills, i menys al seu nét, o dient coses maques a algun d'ells. Tot són sermons, o explicacions racionals de les coses, o consells sobre què és millor comprar, o queixes per les protestes. Realment és feliç? Me'ls estimo amb bogeria a tots, però les nostres ideologies i filosofies de vida no encaixen gaire. La part bona és que m'he adonat que l'amor és infinitament superior a les diferències ideològiques. Mirem amb perspectives diferents la vida, però hi ha lligams molt molt més forts, hi ha moltes més coses que ens unixen que no pas que ens diferencien. Ells saben perfectament com sóc, m'accepten, i jo igual amb ells. I això és preciós...perquè ni la meva ni la seva visió és la correcta, perquè mai tothom estarà feliç, i és vertaderament complicat trobar la justícia per tothom. Ningú té la solució a tot! Però...sigui com sigui...un ha de mantenir els seus ideals. I veure'n d'altres de ben aprop ajuda a reafirmar els propis.
A una setmana de marxar....ben estranya la sensació que em recorre....com tenir el cos i el cor dividit. Mig aquí, mig allà. Una part entristida de marxar i deixar només en record tots els bells moments. L'altra ben alegre per tornar a veure els teus i seguir amb la teva rutina, sempre amb tota l'experiència a les espatlles. Des de fa uns dies estic preparant un vídeo amb totes les fotos i vídeos que hem fet durant tot el viatge, i els el regalaré. M'està costant aguantar les llàgrimes al tornar a veure totes les fotos i reviure tots els moments. I malgrat en un futur torni, no serà el mateix. Sé que ha sigut especial, per ser el primer, per fer tant de temps que no ens vèiem, per tenir 18 anys, per tenir aquestes ànsies d'estimar i aprendre i conèixer i compartir...quan torni probablement tots seran molt més grans, potser faltarà algun membre i tot, segurament no estaré tant de temps sota aquest sostre, al ser més gran, al tenir més inquietuds i voler anar a més. Bé...serà diferent. I el que m'emporto d'aquest mes i mig és immens, moments sobretot d'alegria i diversió i família i amor i riures.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada