Preguntar-se, dubtar, qüestionar-se...és vital per poder obrir la ment i estar disposat a deixar entrar aire net i nou dins teu. On anava? Què faria exactament? Faria fred? Quanta gent hi hauria? Com serien tots i totes? M'ho passaria bé? I un llarg etcètera. Un cop allà, el cap del projecte també ens va començar a fer preguntes...Com et dius, d'on vens i què t'ha portat al bosc. Per coneixe'ns tots una mica millor. Les respostes eren curtes i tímides. A l'acabar la setmana, la gran pregunta va ser: què t'ha aportat el bosc? I fer una petita valoració de tota la setmana. Ara, les respostes eren llargues, plenes, càlides, feien emocionar, tots coincidíem exactament en el mateix però tots ho expressàvem diferent. Màgic.
No sé què té la muntanya que fa gaudir tant. La setmana passada amb els amics, dos dies rodejada de tots ells, de bons amics, d'aigua cristal·lina, cascades, arbres, natura, aire pur, estrelles, sol. Riure a ple pulmó durant hores, xerrar, meditar, mullar-te. Omplir-te de tantes coses amb tan poc! Això ofereix la muntanya. Que tothom estigui de bon humor, sense distraccions supèrflues, sense rutines, ni presses, ni materialismes. Escapar-te del món que coneixes per endinsar-te en un molt més acollidor. Comprobar que tens uns amics que valen or, cadascú a la seva manera, però que et fan ser al 100% tu mateixa, et fan sentir feliç. Gràcies nois...
Escriure em fa viure el present, el moment, ja que em limito a descriure les sensacions que em recorren les autopistes del meu cos, del que hi ha al meu voltant, em fa apreciar cada segon, perquè a cada segon apareixen noves sensacions, i és com si d'alguna manera, escribint pogués congelar aquests petits moments, per sempre.
El fulletó amb la informació del projecte boscos de muntanya em va arribar quasi per casualitat, el vaig tenir sobre la taula de l'habitació molts i molts dies, dubtant si apuntar-me o no. És un clar exemple del que sempre dic....que s'ha d'aprofitar tot, però
TOT. Sóc de les que pensa que més val que et falti temps per arribar a tot que que te'n sobri i t'avorreixis. Bé, és la meva filosofia. Tot són experiències, vivències, en què aprens i creixes. Aquesta és la meva meta. I si pot ser amb coses bones, doncs millor, com aprendre de les persones, de la natura, enriquir-te de la manera més sana possible, com aquests dies.
Semblarà exagerat tot el que escriuré a continuació. Moltes sensacions seran impossible plasmar-les, moltes frases semblaran buides quan en veritat estan plenes, paraules que només poden entendre els que han viscut allò. Són experiències que no es poden explicar, que s'han de viure.
Podria resumir-ho tot dient que aquesta setmana he viscut a la pràctica tota la teoria d'aquest blog, del meu blog. No sé quants lectors tinc, tampoc m'importa, tampoc és el meu objectiu, de fet tots l'han descobert pel boca orella d'altra gent, per casualitat, però m'encantaria que tot això ho llegís molta gent, no per la qualitat del que escrigui, que no n'hi ha, de qualitat, sinó pel contingut, pel que vull transmetre a tothom qui pugui. El missatge és simple...moveu-vos, feu coses, viatges, voluntariats, cursos, apreneu apreneu, camineu, creixeu...aprofiteu cada oportunitat, perquè fa por començar-la, però quan acabes, els ulls se t'omplen de felicitat, d'il·lusió, de confiança, en tu, en el món i en la gent. No siguem covards d'endinsar-nos en aventures, en solitari o no. Aquesta setmana ha estat un exemple. Com deia, és la teoria d'aquest blog portada a la pràctica, que només llegint pot semblar idealista i utòpica, de ser feliç, de valorar tant la gent i la natura, de la senzillesa i la bondat de la gent, d'aquesta fe en la humanitat, de la vitalitat, de l'actitud que hem de tenir a la vida...és molt maco dir-ho, però encara ho és més quan ho fas. Som el que fem, no? Intento aplicar-ho cada dia de la meva vida, però aquesta setmana ha sigut exagerat. Tinc moltíssimes ganes de plorar...suposo que d'emoció, no ho sé ben bé. He sigut extremadament feliç. Crec que mai havia viscut tant el moment, el present, hic et nunc, aquí i ara. Estava tan absorbida pel que em passava per davant els ulls, pel que escoltava, pel que olorava, pel que sentia...tenia el cap allà, al bosc de Meranges, els cinc sentits allà concentrats. No pensava ni en els meus amics, ni en la meva família, ni en Xile, ni en el que faria l'any que ve, ni em venien al cap records del passat, ni en el món exterior, ni en la tele, ni ordinador, ni mòvil. Era allà, amb 12 persones més que, com jo, havien decidit fer un voluntariat per ajudar al bosc. Un cap de projecte i tres caps de colla i una cuinera. Ah, i els milers d'arbres. I un riu. Persones i natura. No cal dir com era tota aquesta gent, no? Va caldre un dia per trencar el gel. És inevitable fer-te primeres impressions, en aquest cas totes eren bones, i efectivament les vaig encertar...no era gaire difícil...és gent transparent, ben senzilla i natural que estima el seu voltant i ho valora, que vol un món millor i més just. Gent bona...boníssimes persones. Torno a tenir ganes de plorar....recordo les seves cares, com ens ajudàvem tots, com compartíem mil riures i bromes i converses...Gent ben diversa però que compartíem una mateixa filosofia i estil de vida. A les fredes nits, m'encantava quan estàvem tots al voltant de la taula, amb tres espelmes enceses, una tassa de te a les mans, una manta embolicada pel cos i mirar amunt. Més enllà de la negra espessor dels arbres es veia la lluna, que treu el cap d'entre les branques, envoltada de milers d'estrelles. I calma i silenci. Només se sent la remor del torrent que baixa a pocs metres, el moviment de les fulles dels arbres i les nostres converses i riures. Res més. L'última nit va ser especial...tots reunits al voltant de la taula, després d'arribar del poble d'un sopar en què l'alcalde ens va convidar, omplint gots de vi, un rere l'altre, començant fent jocs de riure...que no tenen gaire èxit. I de sobte un cap de colla que havia vingut a fer-nos una visita es posa a cantar. Una cançó feta per ell, sobre el projecte....només recordo la tornada: "i som els boscos de muntanya, sempre sabem que demà es farà clar. I entre branques i capsades, sempre acollim a qui ens vol ajudar". Pell de gallina...i així durant és de tres hores, cantant tot el repertori musical català, i més. La música era l'últim ingredient que faltava per tal de crear un ambient encara més...perfecte.
Tot plegat era com la plasmació de "un altre món és possible". Tots vivint en pau, donant importància a les relacions humanes, la cooperació, el respecte, sense jutjar ningú si un anava brut o el que fos! Menjàvem amb tot de productes ecològics, de comerç just, sense gairebé carn, fèiem servir detergents biodegradables, res de noves tecnologies, ni coses supèrflues ni excessiva informació, sinó lo bàsic. I una de les coses més importants...la consciència i sensibilització pel medi, per tenir cura del bosc, de la natura, de casa nostra. Valorar l'interior, no l'exterior, estar sensibilitat amb les injustícies...infinitat de coses. Gent increïble. Pot semblar un campament hippie, i ho dic amb un to negatiu, però és que realment allò era molt molt més que això, hi havia una organització brutal, una formació dels caps de colla molt bona, una motivació per part de tots, una col·laboració per part de tots i unes ganes i il·lusió per fer bé la nostra feina que era màgic. Fins ara la majoria de nosaltres havíem estat al bosc passejant, acampant, però no treballant-hi. Ha sigut una allau de coneixements, de veure el bosc des d'una altra perspectiva. Com ens van dir, ara cadascú de nosaltres marxarà a casa, mirarà les fotos, recordarà el bons moments i ja està; però el bosc no oblidarà la nostra petjada, l'arbre tallat per tal que el del cantó creixi millor no pot oblidar, encara que vulgui, la nostra ajuda, la bioconstrucció que vàrem fer allà està i hi estarà per molt de temps, ajudant al cabal del riu. La nostra feina allà es queda, és petita cosa, però no és en va. Com va dir el jefe, això també és una petita revolució. Ha sigut un intercanvi de coneixements i experiències molt molt intens. Conèixer el creador de tot aquest moviment, un home suïs, de pell curtida per la vida a la muntanya, d'aquells de poques paraules però sabis a més no poder, d'aquells que estimen la muntanya per sobre de qualsevol cosa, d'aquells que fumen pipa i tenen la mirada tan profunda que quan te la clava, no et deixa indiferent.
Només estem a una mica més de la meitat de l'any, però....està essent tot molt especial. M'estic proposant petits reptes que vaig superant poc a poc, amb tota la força que porto dins i que em fan emportar una sensació brutal. El viatge, el camp de treball, el voluntariat del bosc...tot és aprendre i conèixer, coses, llocs, gent, experiència...agafar molta confiança en mi i en la gent, en el món, gaudir fent el que faig, això és el nostre objectiu, no? Estic orgullosa...perquè sembla tot molt fàcil, però no ho és, s'ha de lluitar per tot el que t'importa, pel que vols aconseguir, perquè res vindrà sol. Desitjo que aquest esperit d'aquest any no se'n vagi i perduri per molt de temps dins meu. Vull continuar creixent, omplint-me, movent-me...coneixent gent que em faci vibrar i indrets que es gravin dins la meva memòria, col·leccionar anècdotes. Alçar la mirada i adonar-te que no només tens gent que aprecies al teu voltant, sinó repartida per indrets molt llunyans: a Polònia, València, Astúries, Chiloé, Santiago de Chile, Barcelona, Vilassar, Madrid, Suïssa, Vidreres. Saber que hi ha gent fantàstica a molts territoris i que ells també et porten dins seu, i tota aquella gent que encara queda!
Avui parlant amb una d'aquestes persones tan apreciades, tan úniques...em deia: "por qué toda la gente que quiero está lejos? no puede ser! Mi madre, mi padre, mi novia, tu. En cambio, toda la gente que me trae problemas está a mi lado, enganchada como una pegatina " I tenia raó, en el seu cas...però m'he fixat que jo també...i és que quan més et mous, els teus sentiments van ampliant horitzons, i és fantàstic...tenir com l'amor repartit, saber que hi ha gent que no veus cada dia però que sempre et porten a dins seu, igual que tu, i sempre somies en veure-la algun dia, i això, en part, ens manté vius.
Gràcies a tots, per fer-me sentir tan feliç, tan còmode, tan jo, per brindar-me una experiència així que penso repetir l'any que ve, per aprendre tant, per fer-me estimar encara més la humanitat i el món.
Sembla increïble com es pot agafar confiança tan ràpid a determinades persones....com te les pots arribar a estimar tant i tant, a desitjar-les des del més profund del teu cor tota la felicitat, tot lo millor, perquè són tan belles per dins, que mereixen el millor, que voldries estar al seu costat, però que és impossible...I fa molta, molta ràbia. Ella és una d'elles.
Potser tot això és tan perfecte perquè té una durada, un final, i tot es concentra en pocs dies. Però penso col·leccionar moltes més experiències així perquè en cada una d'elles, alguna petita cosa dins meu canvia, sóc més rica en humanitat, ho noto. Projecte boscos de muntanya 2012. Au au auuuuuuu!
