Des de fa un temps que ja ens saludem, jo passo i ells fan un tímid "hola!" i em miren i s'amaguen. I a mi em roben un petit somriure i arribo a l'Estanc més feliç. Però avui aquest hola ha anat acompanyat de la pregunta: "com et diiiiiiiius?" Jo he mirat enrere i he cridat el meu nom, sense parar de pedalejar, i de fons sentia com em saludaven altre cop: "adéu Laura!! Adéu Laura bonica!". I avui encara he arribat més feliç que els altres dies.
Torno cap a casa, pel mateix camí, òbviament! Però ara sí que m'he aturat. Doncs bé, després d'una llarga xarrera, m'han acabat convidant a casa seva, una oferta que he hagut de rebutjar per l'hora que era, m'han demanat que un dia els agradaria venir a casa meva, m'han fet un repàs de cada complement del meu cos, pulseres, collarets, m'ho tocaven tot, es sorprenien per cada cosa que tenia i deia, em preguntaven si tenia germana, mare, què faria avui....i ja ens hem fet amics, i ja mai més passaré per aquest carrer sense saludar aquestes preciositats que fins a dia d'avui eren desconegudes. I si algun dia tinc pressa, me'n recordaré del dia d'avui!
M'estic referint a un grupet de nens i nenes petits africans que viuen al carrer que porta del pavelló a l'Estanc. M'encanten aquestes coses.................m'encanta la gent, els nens, la senzillesa. Què tendre.
~ ~ ~
http://www.youtube.com/watch?v=j2pj03YZ7u8
get lost and then get found.
Una frase que resumeix bastant a la perfecció la nit d'ahir. Get found....with your friends' help, afegiria jo. Tinc les vostres cares, els vostres ulls, la vostra emoció clavada dins meu. Crec que mai havia vist el significat de la nostra amistat tan ben plasmat, era allà, en l'aire d'aquell racó al cantó d'un camió, un lloc insignificant, i també dins els vostres ulls. Sanglotar i riure a ple pulmó amb uns minuts de diferència...amb la mateixa gent, en el mateix lloc, potser és això, el secret. La bombeta torna a brillar per si sola, amb més força que mai, torna a estar segura, convençuda, serena, amb confiança, amb amor i ple de sentiments a repartir. I és que no és dolent demanar ajuda, consells, per què em costa tant? Com si creiés que ningú em pot ajudar. Per què sempre ha d'anar tot bé i m'ho haig de carregar tot a les espatlles? De tant de pes, acaben sortint butllofes. Vosaltres heu sigut la meva tirita. Gràcies... . .
I per fi arribes tu avui! Prepara't per l'abraçada.............t'asfixiaré!
És curiós, els dos llibres que he llegit aquest estiu són del mateix estil, però de dues persones molt diferents, i és que acaben dient exactament el mateix! El post d'ahir vaig dir algo sobre que les persones o bé viuen amb por o bé amb amor. Fa una estona estava llegint un d'aquests, i es torna a repetir la mateixa idea de viure entre aquestes dues forces. "Hay dos maneres de vivir: una se basa en el miedo, la otra se basa en el amor. En una vida basada en el miedo permaneces asustado, y no puedes dejar que la otra persona entre en ti. Le dejas que entre hasta cierto punto, y entonces surge una pared y todo se detiene. La persona que tiende al amor es alguien que no teme al futuro, que no teme al resultado y a la consecuencia, que vive aquí y ahora. Simplemente permanece aquí y actúa totalmente. No calcules. un hombre basado en el miedo está siempre calculando, planeando, disponiendo, protegiendo. Toda su vida se pierde de esa forma."
Més endavant diu que obrir-se totalment, viure la vida amb amor, és un perill constant, és com el mode de vida més arriscat, que no tothom s'atreveix a fer, és molt més fàcil tancar-se, perquè ningú té una profunda influència dintre teu, i aquesta gent mediocre sol criticar la gent que viu la vida dalt una muntanya russa. No entenen que quant més gran és l'anhel de créixer, major és el perill que s'ha d'acceptar. L'home vertader accepta el perill com el seu mateix estil de vida. Els que viuen amb por són una llavor, els que viuen amb amor, són una flor. I les flors estan més exposades al perill: el vent les pot doblegar, les abelles van a elles i després marxen, els cau la pluja a sobre, algú les pot trepitjar, etc. Però la flor és vida, és amor, sempre ofereix, sempre es torna a recuperar. La llavor sempre viu tancada, inalterable....i malauradament, abunden les llavors en aquest món. Fem que cada dia, siguem més i més flors, obrim-nos. El major anhel d'aquesta vida hauria de ser voler convertir-se en flor.
"Qualquier relación que se cree a causa del miedo, a causa del infierno interno de quedarse solo, no puede ser satisfactoria".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada