petjades

 

6/04/2012

18/08/2012

Gairebé 5 mesos després, l'escrit continua al sostre del cotxe. Què increïble!!!!! És com la petjada que demostra que tots els moments que vam viure allà tots junts encara continuen ben vius, imborrales! És com la petjada física, tangible, que posa de manifest totes les petjades emocionals que portem a dins. És màgic...igual que ho és el fet que tot el meu cos s'encengui de felicitat només en veure-us a tots per l'skype i parlar durant alguns minuts. L'altre dia, xerrant, em van preguntar què hagués passat amb la meva vida si hagués entrat a periodisme, si m'hagués agradat, si ho hagués deixat....és impossible saber la resposta, tampoc ho pretenc, però el primer que em ve al cap quan m'ho pregunten és....si hagués entrat a periodisme, potser no hagués viatjat a Xile. És el millor que m'ha passat aquest any, de moment, amb molta molta diferència, la cosa que més m'ha omplert d'energia i felicitat, però no només durant aquells dos mesos, sinó que m'ha omplert fins a dia d'avui, i estic segura que durarà molt més. Quan decaic una mica, només em fa falta pensar en tots ells i em revifo, per saber que tinc una família a l'altre cantó de l'oceà que m'estima amb bojeria igual que jo a ells, per recordar cada rialla i cada paraula i cada abraçada tan sincera. I això, res ho pot canviar, ni la distància ni el temps.

~ ~ ~

Fa temps que ho vull fer: escriuré en un paper tot allò que em fa por, que em desequilibra, que em fa decaure, que m'entristeix. I ho cremaré. Diuen que així aquestes preocupacions se'n van i no et torturen més, les flames s'encarreguen d'esborrar-les. I només és una cosa la que em provoca tot això.Sí, tu, ja ho saps bé. La incertesa de que tot canvii cap a no sé quin lloc, la por de fer-nos més mal, de no saber portar la situació, la por de perdre't. Quan t'ho dic sembla que no t'ho creguis, com si ho digués per dir, i només sembla creïble la teva por, però no és així. Una cosa és que sigui optimista i em sigui fàcil tirar endavant i veure sempre la part positiva de tot i cada situació, però no treu que pel meu cap encara hi siguis, només faltaria, només faltaria que no et pogués trobar a faltar, tal i com ho faig, i que floreixi la por a que acabem acostumant-nos a aquesta situació, a fer la nostra vida en paral·lel, a ser feliços sense estar presents en les nostres vides. Saps què em fa gràcia? Que aquesta por no és només cosa meva, no només tinc por que tu trobis "una altra Laura" en el sentit de compartir tants moments i tantes sensacions del dia a dia, sinó que tu tens exactament la mateixa por que jo trobi un "altre Arià" i quedis en segon plat. I és qe podrem conèixer molta gent a la nostra vida, que ens donaran moltíssimes coses i ens enriquiran, però el que jo et dono, absolutament ningú t'ho podrà donar de la mateixa manera, i el que em dónes tu, absolutament ningú m'ho podrà donar de la mateixa manera que tu ho fas. Ningú ens oferirà la felicitat de xerrar sobre la més mínima tonteria que se'ns passa pel cap fins als més grans debats i reflexions de la nostra societat, ningú ens oferirà les nostres eternes passejades per la ciutat descobrint indrets inhòspits, ningú entendrà les nostres mil i una sortides per la ciutat sense gastar-nos ni un duro, ningú substituirà les nostres infinites passejades amb bici entre cotxe i cotxe esquivant el tràfic, que van des del mar fins a la muntanya, ningú cantarà tan malament com jo dalt d'un terrat mentre tu t'esforces a tocar la guitarra i camuflar la meva veu, ningú ens copiarà les nostres cançons que a l'escoltar-les sabem que són nostres, ningú et dirà tot el que se't passa pel cap sense que tu hagis obert la boca, ningú tindrà el doctorat en arianesc, ningú em farà enfadar tant com tu, un simple fet que demostra com m'importes, ja que no et faria 4 crits si en el fons no m'importessis gaire, ho deixaria estar. Encara creus que per mi ets un més? Les coses canvien, les situacions, els contextos, el tipus d'amor, però com vols que d'un dia per l'altre et consideri un segon plat? Després de tot...seria trist no poder escriure més fulls, i només poder llegir els que vam escriure en un passat. Sincerament, com sempre et dic, no sé com actuar perquè tot sigui el més fluid possible, no tinc ni idea, no sé si vols que escali la muntanya malgrat em tiris pedres, o que de debò abandoni la lluita i baixa de la muntanya. En això, hem de ser simples, sense contradiccions, sense orgull, sense rencors, només així ens ensortirem. Només sé, que aquesta lluita és una cosa de dos i que hem d'avançar junts, així que no em culpis si em veus baixar de la muntanya quan tu no has pujat ni un metre. Era tot el que em faltava dir-te...ets tot el que em falta per...ser completament feliç.

~ ~ ~

I continuem....propera parada, festes de Gràcia, amb molt bona companyia! Només canviarem el context dels boscos de Meranges per un de més cosmopolita i festiu. La resta, tota la confiança, riures i bromes, segur que seran les mateixes. Som-hi!