dejarse llevar, suena demasiado bien

Dues setmanes, gairebé. Que em considero en una nova etapa de la meva vida, un nou capítol. Canvi de gent, de rutina, de ciutat. Divendres, amb una amiga al cantó, minuts abans que comencés el concert que anàvem a veure, em va dir una cosa....que no crec que pugui oblidar i que és ben encertada: "Laura, aquí la vida avança, hi ha tants trens per pujar-te, la ciutat és cultura, canvi, bullici, moviment. Tot es cou aquí, pots estar obert a tot". Pensava en el meu petit poble, que tant estimo, però que sento que se'm queda petit. A vegades fins i tot m'ofega i sento que haig de sortir corrents per respirar aire net i nou. Aquí a la ciutat, és inevitable no sentir-te petita, però després de molt pensar-hi, crec que la clau està en sentir-te enorme per dins, i petit per fora, és a dir, sense por per menjar-te el món i estar obert a cada experiència.
L'altre dia em va tocar una bicicleta del bicing on hi havia escrit un missatge "Pensa en totes les coses que avui t'han fet somriure. PD Passa la cadena". O bé l'altre dia, a la mostra d'associacions, un stand on feien un intercanvi de frases, de pensaments. Vaig escollir "caure està permès, aixecar-se és obligatori". No ho sé...estàs exposat a milions d'estímuls que t'arriben de totes parts, gent, olors, sensacions, sorolls...I al final del dia acabes esgotat, a la 1 de la nit ja no pots més, per poc que hagis fet durant el dia. Voler captar-ho tot et deixa sense energia. Tot és gran, llunyà.
Anar passejant i trobar-te, enmig del parc, un escenari on fan classes de salsa i unir-te. Desenes de cosetes així que et mantenen viu, que et fan somriure. Es pot pensar que enmig de tot aquest bullici hi ha poc temps per un mateix, però a mi em passa el contrari, tinc més temps per mi, per pensar. Ahir el meu cap estallava, no podia més, hi havia coses que necessitava treure en una llibreta, que no podia escriure aquí al blog, simplement perquè parlava amb noms i cognoms, literalment. Coses que des de feia potser anys que portava arrossegant per dins...pors, dubtes, sobre la meva manera de ser, sobre gent que estimo, sobre errors, sobre gent que ja no tinc, sobre tot. Però és com si sempre m'hagués fet vergonya treure tot això, com si no m'ho pogués permetre perquè sempre haig d'estar fent bona cara, feliç, arreglant les coses, lluitant fins al final, i pocs cops m'havia parat a descansar. Sempre fent sprints. I des de fa un dies...tinc ganes de caminar lentament, intensa però lentament, enfadar-me amb el que no m'agrada, ser més egoista, acceptar les coses que em fan por, acceptar les meves inseguretats, perquè també en tinc, escriure-les i llegir-les. De moment he fet el primer pas, ara em falta el segon. Des de que vaig deixar d'escriure al meu diari verd, que no escric tant per a mi, tal com raja, amb noms i cognoms. Per això potser aquest blog estarà una mica deixat, per reformes internes, perquè he arribat a moltes conclusions que si les posés per aquí, acabaríem malament.
Vull estar sola, amb la vida que acabo de començar, res més. No sé gaire el motiu pel qual em sento així, simplement perquè em vaig atrevir a acceptar que hi havia coses a la meva vida que no m'agradaven, ho vaig posar per escrit, i ara necessito temps per assimilar-ho i veure com tot flueix. Necessito temps per mi, per donar-me coses només a mi, per superar pors, per desconnectar totalment (per un temps) de coses passades, per fer realment el que jo vull, per no tenir gaire en compte si el que faig és el correcte o el més ètic. Bé, difícil d'entendre. Tampoc busco que sigui comprensible. Fins aviat!

http://www.youtube.com/watch?v=Mw2cy_7rWF0

"El valor para marcharse,
el miedo a llegar.

Dejarse llevar, suena demasiado bien,
jugar al azar,
nunca saber donde puedes terminar...
o empezar."