rain.

Per què els dies de pluja ens fan posar tan...melancòlics, tendres, romàntics, sensibles? Et vénen ganes d'escoltar cançons tranquil·les, pausades, seure a la vora del llit i no fer res més que contemplar com cau l'aigua des de dalt i entra en contacte amb el terra. De fons, les muntanyes estan emboirades i el seu tamany es multiplica, semblen més imponents. Et vénen ganes de llegir mentre escoltes el goteig continu de la pluja caient per les finestres i el sostre. Et vénen ganes d'esatr amb algú abraçat, perdent el temps, jugant als interminables jocs de fer carícies, tocant la guitarra, sentint simplement el seu respirar al teu cantó. La pluja no és només aigua...ens evoca records, ens canvia l'estat d'ànim d'alguna o altra manera.

I surts al carrer, agafant aquell paraigües que gairebé estava cobert de pols, el fred et fa encongir les espatlles,  somrius...i comences a caminar. Olor a humitat, olor a mullat, olor a net, olor a llar de foc, olor a poble. Només algunes cares rere les finestres, alguns nens jugant silenciosament als balcons, i és que a més d'aigua, sembla que la pluja porti alguna substància pacificadora, perquè tot es converteix en calma. La vegetació sembla més viva, més verda, tot sembla que revifi, que es renovi.

És una sensacó semblant a quan arriba el Nadal...que sents la fredor per tot arreu, menys a dins teu, on tens un raconet ben càlid i tendre. Potser és l'efecte que té una bona pluja després d'un llaaarg estiu. Ja ho deia la frase..pots descobrir molt sobra una persona si saps com s'enfronta a u dia de pluja. I és que a vegades, la gent es pensa que l'aigua porta alguna substància tòxica! És aigua...és vital, essencial, com a molt quedarem una mica molls, res més.

http://www.youtube.com/watch?v=fo5cOrtahMs