Quan m'endinso en experiències noves sempre m'hi paro a pensar: quan canvio d'institut, o comences la universitat, o comences una relació, o fas algun viatge, o voluntariat o comences qualsevol activitat en què et trobes tu sol, amb l'objectiu afegit que t'hauràs de relacionar amb els altres.
Em fascina parar-me a pensar en com ens relacionem i què ens fan sentir aquestes relacions, en què ens fixem, a què no donem tanta importància, quin paper juguen els prejudicis, quin pes tenen els altres i l'entorn i quin pes té un mateix...en definitiva, com ens adaptem. La majoria de gent és capaç de veure des dels primers moments amb qui podria establir una connexió i amb qui li costaria una mica més. Està clar que amb tothom podem relacionar-nos, però arribar a sentir-nos completament o gairebé completament còmodes amb nosaltres mateixos i amb els altres, ja és més difícil. No tots els ambients ens permeten ser nosaltres mateixos. I potser aquest és un dels reptes més grans a què ens enfrontem, sobretot a la joventut, trobar el nostre espai en aquest món de 7 mil milions de persones. I quan trobes el teu lloc, llavors sorgeix allò tan reclamat i buscat....la felicitat. Hi ha gent que busca el seu lloc però que encara no s'ha trobat a un mateix. Com preten ser feliç? Tot és qüestió de consonància...d'harmonia.
Per tant, quan més obert i simple ets, més possibilitats hi ha de ser feliç...més possibilitat hi ha de trobar el teu ambient, perquè al cap i a la fi com sempre es diu, no és cap destinació la felicitat, sinó un tren, una manera de fer, de viure, que ens hem de crear cadascú de nosaltres, amb ingredients ben bàsics.
Com va dir un gran filòsof, la vida no són substantius, són verbs en gerundi....relacionando, viviendo, amando, corriendo, llorando....
I a vegades és qüestió de temps sentir-te còmode amb un grup determinat, i és preciós veure com l'espera finalment treu efecte i mica en mica et vas identificant amb aquella o aquelles persones...com, d'alguna manera, per les dues bandes hi ha hagut petites transformacions per adaptar-se mútuament sense que afecti la personalitat d'un mateix, i et sorpren. I altres vegades, també, està clar que segons amb qui, no hi haurà mai un sentiment de connexió, i també s'ha de saber quan deixar d'esperar i no perdre més temps. Al cap i a la fi, el món està ple de gent bellíssima. I el fet de donar i transmetre i al mateix temps rebre, ens pot omplir d'una manera inimaginable. I això, ni cap ordinador ni cap mòvil ni cap xat ni cap tecnologia ho podrà reemplaçar mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada