Avui m'imaginava...en una classe amb tot de nens i nenes d'entre 6 i 8 anys, assaguts tots en rotllana, de forma que totes les mirades es creuessin. I jo els deia: mireu-vos entre vosaltres per uns moments, fixeu-vos en els vostres companys i companyes, els seus cabells, les seves cares, els seus ulls, etc. No ho veieu? No veieu que no hi ha cap com nosaltres? Tots som diferents. No hi ha ningú que tingui exactament el mateix cabell que nosaltres, ni el mateix nas, ni el mateix tipus de pell, ni la mateixa forma de boca. Som únics, especials. Potser coincidim en noms, en aficions, en habilitats i en gustos, però mai ningú serà exacte a nosaltres. I aquestes diferències són bones, no les heu de perdre mai, no heu de morir com a còpies, no heu d'agafar models llunyans...sinó construir-vos per vosaltres mateixos el vostre referent, un mateix. I seguir i segui i seguir....sigui quin sigui el preu. Hem vingut a aquest món a deixar la nostra firma, perquè ningú ho farà per nosaltres.
Són coses que semblen òbvies quan les dius, però que són tan difícils de trobar quan mires els adults! Avui he sentit aquest pensament tan fort dins meu...he començat a observar gent, i hi havia cares tan diverses! Hi ha tanta diversitat...però ens fa tanta por que sempre anem a classificar-nos i a seguir patrons. Quina pena! Hem de perdre aquesta por. Ser diferents i viure per nosaltres.
De fet, no hi ha dia que no em vinguin al cap activitats o coses que faria amb els meus alumnes per tal d'ajudar-los a créixer de la millor manera possible. Tinc tants plans per dur a terme, tinc tantes ganes d'aplicar-ho...assimilant el que aprenc a classe i amb el que jo crec, les ansies es multipliquen i estic cada dia més segura que podrien funcionar molt bé. I ho he comprovat, amb els nens de repàs, amb els nens del voluntariat. He arribat a la conclusió que un factor importantíssim és l'empatia. Posar-te al lloc del nen o nena, i això molts mestres ho obliden. No ens hem de limitar a fer que entenguin els continguts, sinó que entenguin la seva funció. Per què estan estudiant allò. Només així poden agafar motivació. He fet poques pràctiques comparades amb les que hauré de fer, però he sigut una mica conscient del paper d'un veritable mestre...i és tan enorme. És dipositar, de la millor manera possible, contingut, coneixement, emoció, passió, sobre un alumne, tenint en compte milers de factors! És una passada...i amb molt poca cosa et sents super recompensat! Amb frases com..."a que cuando lo explica ella se entiende todo?", "eeh eres la mejor profe, quedate así eh, no cambies". Agafar confiança a nens desconeguts en només un parell d'hores, a saber amb quin rerefons social. L'únic que desitjo ara per ara: que aquesta il·lusió que estic sentint el primer any de carrera no marxi mai, que la passió i energia que tinc a dins no canvii de rumb, que els meus objectius de fer gent feliç no s'esvaeixi amb els anys, que les meves utopies no es trenquin. Perquè cada dia que passa estic més a prop d'aquestes i segurament acaben sent realitats amb els anys. Però hi ha tant a fer, tant a canviar, tant a aprendre...que no penso perdre ni un minut. Tinc tantíssim a donar, i tinc tantíssim lloc per omplir dins meu!
Tallers, xerrades, voluntariats, presentacions de llibres, fires, converses en anglès, passejades, visites, passes de documentals, concerts...tot de descobriments culturals i socials. Sóc noia de poquíssimes manies, però si tinc una de ben gran, és la d'arreplegar tot de fulletons i propaganda d'activitats. Puc arribar a tenir sobre la taula una pila considerable de fulletons de desenes d'entitats, fundacions, botigues o el que sigui, plens d'activitats. M'ho llegeixo absolutament tot i m'apunto a tot el que pugui per disponibilitat horària i econòmica. I així em passen les tardes volant. I així em trobo, de cop i volta, inscrita en un munt d'activitats de tots els tipus. Avui he estat dues hores i mitja fent un taller sobre com comprar bé per menjar millor, és a dir, tenir una bona alimentació tan mirant aspectes medioambientals com ètics i saludables. Interessantíssim.
Si no tingués la mania aquesta d'agafar tots els paperets de tots els racons, em passaria les tardes a casa tancada, com a molt sortint a passejar. I precisament això és el que valoro i m'agrada més de la ciutat...l'enorme oferta d'activitats que ofereix, el moviment cultural i social que hi ha i al qual et pots unir molt fàcilment. Noto que m'estic enriquint tant...i a més si fas tot això sola, sense ningú conegut vull dir. Em sento com una esponja que va absorbint tot el que la ciutat li ofereix, des de tallers de dietètica fins a una presentació d'un llibre sobre la volta al món per Sudamèrica. I a més del coneixement pròpiament dit que l'activitat en qüestió em proporciona, també coneixo gent, llocs i maneres d'espavilar-me. Sento que estic rebent milers d'estímuls que m'estan fent créixer moltíssim com a persona, tan intel·lectualment com personalment. Ha arribat un punt en què quan haig d'assistir a qualsevol de les activitats a les que m'he inscrit o m'interessen, ja no tinc els típics nervis per vergonya o por, sinó que ho afronto amb moltíssimes ganes i amb "despreocupació".
Ahir sortia del voluntariat, el qual està situat pel barri de Ciutat Vella, per la zona del Born. Eren dos quarts de 8 quan plegava, ja era fosc. Per agafar la bici haig de recorre tot un carrer avall i creuar Via Laietana. Carrer més que estret, edificis a banda i banda, alts, de la mateixa tonalitat i amb peces de roba estesa pels diminuts balcons. Les llums de les faroles estaven baixes, amb poca intensitat, el carrer estava bastant brut, com tots els de la zona, a cada 10 metres hi havia deixalles fora de les cases, gent assaguda als esglaons d'aquestes, que et miraven al passar, que esperaven, que miraven el m`vil, que xerraven entre ells. Bastant silenci. Gent ben diversa s'anava creuant amb tu, anglesos curiosos, nens sols, joves inquiets que et parlen amb la mirada, adults massa agosarats, hindús, magrebins, talleristes...molts tallers per tot el carrer, no sé ben bé de què, però els miraves des de fora i tenies la sensació que allò era art. Locals no gaire grans, acollidors, càlids, ben decorats, amb molts objectes i mobles pel mig, rètols originals i rústics. Sabia que allò era Barcelona perquè cada pocs metres el cartell amb el nom del carrer m'ho recordava i em feia adonar que d'aquí poc arribaria a la gran avinguda ben transitada. És un d'aquells carrers amb molt de caràcter, autèntic, típics del barri vell, amb molta història, que ara és habitat per uns individus d'arreu del món i alhora d'enlloc, fent d'aquell un carrer mig oblidat. És un d'aquells carrers que pots trobar a qualsevol de les grans ciutats europees, cadascun amb la seva particularitat, però mantenint certs trets en comú. L'essència que desprenen és exactament la mateixa. Cada dimecres seré una habitant més d'aquest petit trocet de la ciutat, seran uns breus instants en què creuaré el carrer amb els cinc sentits conectats, però mica en mica, me l'aniré fent meu. I és que aquest tipus de carrers...o te'ls fas teus o et sents ofegada i només vols fugir i arribar quant abans millor a la "normalitat", a la llum, a l'amplitud, a la gent, al comerç convencional -i avorrit-.
Serà nit de tempesta. I cap de setmana, també. Ho anuncia l'home del temps i s'olora en l'ambient. I és més entretinguda aquesta última opció, sortir a comprovar-ho un mateix. Tornant a casa amb la bici pel passeig marítim, al cap de dos minuts les mans se m'han tornat enganxifoses, igual que el cabell, la roba em començava a pesar i enganxar pel cos. L'aire era pesant i la boira caminava densament sobre tota la ciutat. Arribo al mar i me'l trobo ben embravat, picat, amb onades de més de 3 metres. Ara entenc per què el noi que m'havia creuat abans portava una taula de surf sota el braç. Gent que camina per la sorra i intenta mullar-se els peus enmig d'aquell espectacle marí. El vent no deixava avançar gaire amb la bici i et feia cansar el triple, però alhora tenia més emoció. L'olor a mar es multiplica, barrejada amb la de gofres i peix. I el gust, també, ja que em mullo els llavis i tenen gust a mar. Alguna cosa s'està agitant, i saber que en unes hores marxaré a casa i estaré un parell de dies amb la família i ell, et fa sentir a recer. La tempesta dóna ganes d'abraçar, de buscar calidesa. I sé que la trobaré.
La gent oblida el que dius, oblida el que fas, però mai oblida com la fas sentir.
http://www.youtube.com/watch?v=W8EYWINYfHU
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada