Fixar-s'hi bé....costa. Apreciar les coses més minimalistes del dia a dia costa molt. La majoria de gent no ho sap fer o no té ni les ganes de fer-ho. I més a la ciutat. Se'm va quedar gravada una frase del dalai europeu barceloní: "Al metro tothom intenta esquivar el contacte amb els altres, posant la mirada o bé en un mòvil o bé en un llibre o on sigui, així ningú et pregunta res, així no has de respondre i conversar, així passes desapercebut entre la multitud i arribes abans a la parada de destí". I és que és veritat....és tan trist el panorama del metro. Sempre em calen moltes setmanes per acostumar-m'hi. És gris. Ningú parla amb ningú, tothom va a la seva i l'únic que penses és quan arribaràs a la parada de destí. Quan estàs sota tant bullici i moviment els ulls miren el teu voltant d'una altra manera, tot passa més depressa, tot és més estressant i no tens temps per aturar el teu món...sinó que aquest et menja. És difícil fer el contrari mentre passejes pels carrers del casc antic, o pel passeig marítim, o agafes el metro o observes qualsevol edifici. És difícil apreciar cada senzillesa del teu voltant i estar només en l'aquí i l'ara. Hi ha tantes coses que et distreuen....cartells, cotxes, sorolls, gent....i acabes per voler captar-ho tot i no captes res en profunditat. Acabes per no apreciar res, sinó que tot són com flashos, tot es torna difús dins el teu cervell. Potser és acostumar-s'hi. El dalai és capaç de fer-ho. Per què jo no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada