Suposo que és inevitable fer comparacions d'èpoques passades i presents, de fet acostumo a fer-ho, però no amb l'objectiu de viure en el passat i empenedir-me o sentir-me malament, sinó més aviat per apreciar la diversitat, el pas del temps, aprendre, valorar, el que tenia i el que tinc i el que vindrà.
Fa un any, o uns mesos, cridava als 4 vents estar envoltada de noies, tenir un grup d'amigues a la uni, viure en un pis amb noies, sortir amb noies, etc etc. Ara, que tinc tot això, trobo a faltar d'una manera inesperada la part masculina de l'amistat. Trobo a faltar estar a la classe i riure a ple pulmó d'una tonteria d'algun tiu, xocar de mans, parlar de coses marranes o supèrflues, debatre qualsevol cosa! Parlar i riure sense pressions. Em sento més còmode amb ells, més deslliurada, més lliure. Tot i que l'altra part és que a vegades també em fan sentir incompresa i una mica sola. On queden aquelles abraçades d'en Pere? I els infinits riures amb en Fabi i en Julio i en Jose? I tots els debats i xarreres amb en Pol i l'Arià? I totes les picades de mans i mirades de complicitat amb tots ells? Riures, bromes, converses...Fins i tot l'any passat, amb en Miquel, la relació era diferent que amb les noies...parlant de música, o de la bici, o de coses sense importància... Ells em transmeten alguna cosa que les noies no fan, potser és la simplicitat. I ho comprovo els caps de setmana, a l'estar amb tots ells, que a part de ser nois, són els meus millors amics.
No em queixo del que tinc ara, tot al contrari, estic encantada, i m'estic enriquint d'una manera que mai abans havia fet, he trobat unes noies amb qui m'hi faig que són molt grans, i al pis no podria estar millor, riures i converses interessants no en falten.
Però a la classe, tot noies, hi ha vegades que m'agobio. Les típiques dominants que alcen la veu per tot, que han de ser només elles les que porten a terme iniciatives, les que imposen. Les típiques que encara no han parlat ni un segon a classe, les típiques que no paren de tocar-se el cabell a classe, les típiques que no paren de parlar a darrera teu, i un llarg etc. Fins i tot els comentaris que es fan quan ens toca debatre o parlar, m'acaben ofegant. Sempre volem parlar de nosaltres, de les nostres coses i experiències! "Doncs jo..." , "Doncs a mi...". I fora dels debats, els temes de conversa són d'elles mateixes, gairebé mai de les "coses", del món, de la realitat. Per sort encara mai hi ha hagut baralles o crítiques a les esquenes, o almenys que jo sàpiga, sinó sí que acabaríem ràpid. Però el que més em molesta/preocupa és la poca seguretat que tenim, les noies. Sí, m'agrada observar els comportaments de la gent. Sempre comparant els apunts que prenem amb els de les altres, sempre preguntant a la del cantó si tenim el mateix o no, sempre preguntant si s'havia de fer així o aixà, sempre dubtant de la feina d'una mateixa. Prou! Confieu en vosaltres, tireu endavant, coi! És com si ens sentíssim inferiors, potser per la psicologia evolutiva hem esdevingut així, pel que ens han fet creure al llarg de la història. Però és que hem d'anar més decidides...i si ens equivoquem, tornem a començar i aprenem, no? Tenim un potencial enorme, però sembla ser que no som conscients, gens ni mica...i això ha de canviar.
En fi, potser jo no em deslliuro de totes aquestes crítiques constructives, però a l'haver estat tant en contacte amb nois, potser alguna cosa se m'ha quedat! I que quedi clar, que no estic clamant per una discriminació de sexes, eus al contrari...els dos hem d'aprendre dels dos. Agafar simplicitat d'ells. I ells han d'agafar sensibilitat o empatia, per exemple. I només junts podem construir un món més ric humanament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada