No sé com començar a parlar de coses tan profundes, tan íntimes. Com és l'amor. O més aviat, com l'afronto jo personalment. Quan sento l'impuls d'escriure sobre aquest tema, no sé com començar, com expressar-me, potser vull ser original i dir alguna cosa que no s'ha dit mai abans -crec que impossible!- o potser vull diferenciar-me i creure que he fet algun descobriment d'algun sentiment nou. Il·lusions....l'amor és algo tan simple, però que ho hem complicat tant, que tots som víctimes d'aquesta força i tenim les mateixes conseqüències. Però bé, això no era el que m'interessava dir. L'amor de què parlaré avui és el pròpiament dit de parella, de hombre a mujer, de desig.
Estimar no és, a cas, confiar en algú amb els ulls tancats? Llançar-te al buit amb els braços oberts, sense saber si hi haurà algú allà baix? Quan hi ha algú és que ets correspost, i aquesta persona t'acompanya durant el vol, sou com dos ocells lliures. Quan no ets correspost, piques contra el terra, i pot fer més o menys mal, segons l'alçada, segons molts factors. Però veieu, em costa parlar clarament i sense metàfores sobre aquest tema. Igual que em costa dir el màgic "t'estimo" cara a cara. Prefereixo dir paraules maques en anglès, o en qualsevol altre idioma, per tal d'amagar el sentiment que em recorre per dins. Acostumo a trencar el romanticisme d'un gran moment, parlant o rient. Em costa llançar-me de cap al buit, sinó que més aviat prefereixo anar baixant a poc a poc, per la paret, mig escalant.
El motiu? Crec que per por. Por de perdre la meva llibertat. La majoria de la gent té por a llançar-se de cap per por a no ser correspost, però no crec que sigui aquest el meu problema, o potser sí que està una mica relacionat. Quan noto que cada cop estic caient més en el buit, que estic enlairant-me amb un altre ocell al meu cantó, una part de mi està radiant, feliç, perquè estimar és compartir, i compartir és viure, ens omple, però per l'altra tens por que no puguis tenir la teva pròpia llibertat mai més i volar sola, al teu aire, pensant només en tu. I aquí sorgeixen les barreres, les proteccions, per allunyar l'altre en cas necessari. Baixar a poc a poc per la paret et permet tenir marge de rectificar i reprendre el vol tu sola. No ho sé...és com tenir por a que m'estimin. I això deriva a la por de que em facin mal, suposo. Potser vull baixar a poc a poc enlloc de tirar-me de cop per no perdre aquella persona, per no "espantar-la" o agobiar-la o cansar-la amb paraules maques i abraçades i petons. Por a patir. Sé que són temors inútils, però els porto enganxats a l'esquena després de viure'ls en altres situacions passades, i a mesura que passa el temps creus que els tens superats, però quan t'hi trobes de nou, floreixen com bolets. Por a donar massa, quedar-te buida i no omplir-te. Així ho resumiria. Sé que si faig el contrari no segueixo els meus ideals i la meva manera de ser, ja que sempre clamo pel carpe diem i l'entrega total de l'ànima, però la pràctica sempre acostuma a ser un pèl més difícil.
Apareixen moltes pors més, com la de caure a la monotonia, fer sempre el mateix vol...que saps que t'anul·laria com a persona. En canvi, tu sola pots reinventar-te sempre que tu ho vulguis, només depen de tu.
Tot aquest escrit té un to no gaire optimista de l'amor. Però quan més intento suavitzar les emocions i, en part, racionalitzar-les i dissimular-les, és quan les sento més profundament. És com per tranquilitzar-me i calmar les pors, quan en realitat, estic caient al buit i volant cel enllà.
Sempre t'agafa per sorpresa, sense explicacions, sense motius. I el que vull dir després de tot aquest text insípid és que quan de debò saltes amb els braços oberts, deixant enrere cada por i cada dubte, experimentes sensacions formidables. I en absolut perds la teva llibertat, eus al contrari, la reafirmes i dones tot allò que portes dins a l'altre, sense pors, comparteixes les teves virtuts, la teva felicitat, perquè només si som lliures i estem plens, podem donar, podem estimar. I fins que no desplegues totalment els braços, fins que no t'impulses per saltar, fins que no confies en aquella persona que saps que estarà allà per volar amb tu, fins llavors, no podem assaborir el gust de l'amor. Sí, has caigut en els seus braços, t'has enamorat, però per què ens entossudim a evitar-ho? He comprovat que la llibertat no la perds, la reafirmes; he comprovat que no et divideixes en l'altre, sinó que et multipliques; he comprovat que no perds energia donant, sinó que en guanyes, he comprovat que perdent-te en la mirada de l'altre et dones a tu mateix moltes respostes; he comprovat que cada dia et pots reinventar en parella si es vol; he comprovat que no has de callar mai si tens impulsos de dir coses boniques perquè a tothom li agraden; he comprovat que l'amor no és tan complicat com sentim a parlar, que és la cosa més simple que existeix; he comprovat que quan estimes des de dins i amb sinceritat, ets més lliure. He comprovat que... el temps i el món es poden aturar per uns instants. He comprovat que l'amor et pot fer plorar d'emoció amb paraules o fets ben senzills.
L'amor afegeix una pinzellada de frescor i sentiment i intensitat i llibertat a les nostres vides. Potser he sigut massa agosarada a l'escriure un text així, però no hem de sobrevalorar l'amor, és algo més terrenal, més proper, més senzill, no tan llunyà, i cadascú li dóna la seva tonalitat encara que sigui un mateix concepte. Cadascú se'l personalitza. L'amor és....volar individualment acompanyat.
http://www.youtube.com/watch?v=F_EbLYYL8mQ
You can sit beside me when the world comes down....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada