-Et veig gran...t'has fet gran eh...
Aquesta era la frase verbal, però un cop més, el llenguatge no verbal parlava molt més que aquest. Així, de sobte, un dinar d'un diumenge normal i corrent, nosaltres 4, menjant espaguetis, amb la cosineta al meu cantó, la meva mare davant, i la meva germana i el meu pare prestant atenció i xerrant amb la primera, amb la convidada.
Per a mi aquell comentari maternal tenia molt de contingut, em va arribar d'una manera increïble, inesperadament em va fer deixar de menjar i mirar la meva mare amb cara de sorpresa. I els ulls amb què em mirava...eren familiars però alhora nous, diferents, commovedors. Vaig somriure i li vaig demanar explicacions, però aquestes no van arribar darrera aquell somriure tan perfecte. Només ella sabia el significat de les seves paraules. Només ella pot sentir aquell sentiment, només ella et pot mirar amb aquells ulls. Anteriorment ja havia deixat anar.."m'ha agradat molt aquest cap de setmana, has estat molt a casa, amb nosaltres". Era veritat, no havia fet res de l'altre món...i havíem parlat molt, moltíssim...de mi, com feia temps que no fèiem. Suposo que em veu feliç amb la meva vida, amb tots els canvis i se sent orgullosa de tots els obstàcles superats, d'on he arribat i com, etc. De com visc la meva vida, de com aquesta em fa canviar....la veritat és que últimament jo també sento que alguna cosa dins meu està canviant. No em sento més gran, ni més madura, sinó diferent. Cuinar cada dia pel meu compte, tenir pura llibertat, dependre absolutament de mi, començar a fer coses que no hauria imaginat mai que faria, moure'm al meu aire, apuntar-me a coses, netejar, solucionar per mi mateixa els meus problemes, pagar-me un piló de coses amb els meus estalvis, espavilar-me...Volar de casa, dels meus pares. Suposo que aquest any s'ha notat. Fins i tot quan arribo a casa els caps de setmana estic diferent...em sento amb molta més pau, ajudo a cuinar, a estendre la roba, mentre xerrem les dues....com si estiguéssim al mateix nivell. També, el dissabte tot el dia amb l'esplai, tornar a estar en contacte amb els nens, et fa sentir que ara ells et veuen com l'exemple a seguir, et fan cas, per a ells ets la monitora, ets gran.
Potser sí que m'estic fent gran...però en un sentit molt, molt més ampli que el literal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada