deixeu entrar l'espai per la finestra"
Les coses més importants no són coses. La frase no és meva, la vaig trobar l'altre dia mentre passejava pels carrers del casc antic de Tarragona, una ciutat que m'ha sorprès molt agradablement. He passat el cap de setmana en aquesta ciutat, on he rigut, dormit, llegit, cantat, ballat, pensat moltíssim. Aquestes són les accions que més he fetm sobretot la primera i la última. Moments morts en què perds el temps amb els amics, estirades a l'habitació després de més d'una odissea, escoltant música que es filtra per cada racó del teu cos, fent volar el cap al més enllà, moments d'immensa calma després de nits indescriptibles en què només fas que recordar, preguntar, dubtar, pensar, llegir la revista que hi ha per allà sobre...i acabes sense cap resposta. Però plena, viva. Són moments en què notes que el temps s'ha aturat, o més ben dit, que ha perdut tot el sentit, moments en què no et cal res més....les tinc a elles al meu cantó, amb música de fons, a punt per col·leccionar més anècdotes de les nostres, alhora que recordem moments del passat. Quan saps el que tens, el que vols, el que estimes i el que no, tota la resta de coses perden tanta importància! Són moments en què no sents la necessitat d'estar connectada al món, via facebook, via mòvil, via el que sigui....sinó que esperes a que el món es conecti a tu, d'alguna o altra manera. Podria dir que són moments de pau.
Doncs bé, en una d'aquestes revistes que vaig estar llegint estirada al llit, parlava sobre les xarxes socials, internet, les noves tecnologies de la comunicació i blablabla. Em va fer gràcia perquè últimament penso moltíssim en tot això, concretament des de que l'altre dia, mentre esperava el tren a l'estació de Clot, vaig fixar-me en el que feia la gent. Per no saber els horaris, vaig arribar 50 minuts abans que arribés el tren, i és clar, tenia temps per fer alguna altra cosa a part de llegir. Vaig mirar al meu voltant, i de 8 persones, 6 estaven "enxufats" al seu telèfon mòvil, o més o menys era una proporció així. Jo vaig seure entre algunes persones d'aquestes, i sorprenentment, em va sobtar moltíssim el fet que absolutament ningú es dignés a alçar la vista per veure qui arribava a seure al banc de l'estació. Accions que normalment fem per matar el temps, observar cada moviment nou que passa pel nostre davant. Doncs res. Ningú. Uns estaven escoltant música, altres embobats mirant fotos, altres whatsapejant, etc. Em va semblar tan trist......Què pobres que som. Passem més temps mirant aquestes pantalletes que no pas la gent, els arbres, els edificis, els ocells, el vent, el nostre entorn. Ja no escoltem, ni mirem, ni sentim...ens estem atrofiant, no ho veieu? Cada cop ens costa més sorprendre'ns, valorar els detalls del cada dia, meravellar-nos, fer de cada dia algo insòlit i diferent! Ens estem deshumanitzant i ens estem maquinitzant, i el que negui això és que no viu en aquest segle.
La revista en qüestió que estava llegint en aquells plàcids moments, parodiava tot aquest món del facebook, blogs, xats i merdes, en forma d'articles i historietes inventades o no que generalment criticaven aquest excés de connexió virtual. Hi havia vàries d'aquestes històries que s'emmarcaven en un futur inventat, on la gent ja no sentia, ja no es relacionava entre sí, en un món contaminat i destruit, crisi ecològica i crisi social i de valors....molt pitjors que la econòmica, al meu gust. Describia uns personategs freds, sense vida, morts, endollats a les xarxes socials, amb milers d'amics virtuals però cap de real....és a dir, tot molt exagerat, però que fa por pensar en la mínima possibilitat que molts acabem així, perquè no anem pas desencaminats.
I és que aquesta manera de fer ens fa tornar individualistes, éssers inanimats, insensibles. Ens fa creure que és més important parlar de la nostra vida de cara als altres que viure-la per nosaltres mateixos. Al llegir coses així vaig pensar en aquest blog, on descric moltes coses de la meva vida. La qüestió és si ho faig per mi o pels altres. Estic segura que hi ha gent que escriu per tal que els altres la llegeixin i se sentin millor, que tenen necessitat de sentir-se estimats per mitjà de les xarxes socials, que tenen la necessitat de dir en tot moment quà fan i què no fan i amb qui van i amb qui ja no van, per demostrar alguna cosa que ni ells mateixos saben què és. Vaig dubtar si jo era una d'aquestes persones....diria que no. Primer escric per a mi, perquè m'encanta, m'omple, em desafogo, em proposo reptes per fer-ho cada dia millor, perquè crec que amb l'escriptura es poden canviar moltes coses, perquè m'agrada transmetre, compartir segons què. El que menys m'importa és tenir 50 seguidors, prefereixo tenir-ne 5 i queel que llegeixin, els agradi i els emocioni com a mi, i relfexionin (quan escric sobre temes per reflexionar). A vegades s'escapa algun que altre escrit més personal, suposo que també fa la funció una mica de diari, no ho puc evitar.
Sigui com sigui, cada vegada hi ha més gent que se sent buida i creu que amb aquestes noves maneres de relacionar-se se sentirà més plena...sempre mirant a fora, quan les respostes estan totes dins nostre. És hora que invertim les perspectives, no creieu?
~ ~ ~
Quants anys té?
Què estudia? De què treballa?
Us heu fixat que sempre qe coneixem algú ens fixem en l'edat i en el que estudia i treballa primer? I si t'hi pares bé a pensar....això és el menys important. Hi ha preguntes que ens poden dir moltíssim més d'una persona, per exemple on voldria viatjar, de què li agradaria treballar, quina és la seva gran virtut, què faria per fer un món millor, quines són les seves aficions, etc. I si les respostes s'assemblen bastant a la realitat, llavors és que és una persona que val la pena. Transparent, autèntica, que va darrera dels seus somnis. Però, com sempre, fa massa vergonya preguntar tot això...què pensaran de nosaltres? Intimidarem massa? Millor preguntar coses supèrflues...més superficials, no? La resta ja vindran...però molts cops esperem massa temps a preguntar el que realment és important, i perdem l'oportunitat d'haver conegut a aquella persona magnífica que teníem davant nostre.
Com diu el títol del post, Tarragona m'esborrona. He intentat plasmar alguns dels molts pensaments que aquests dies han anat visitant el meu cervell, però me'n deixo moltíssims. Quan tens tantes coses a dir, acabes per no dir-ne moltes. Espero no estar tant de temps sense escriure, la veritat és que em relaxa com res ho pot fer. Vaig a dormir que les cames em fan mal...no pot ser altra cosa que de nervis. Demà comença l'aventura, estic més que preparada!
I recordeu......
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada